Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista, amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera instància tota mena de plets i causes.
Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909. L'origen immediat en fou l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif; el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i ¾potser com a "mesura punitiva"¾ trets en bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic. L'embarcament de tropes a Barcelona començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos ¾la meitat dels existents a la ciutat¾, i foren morts ¾fet excepcional¾ tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats ¾per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista¾, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia ¾en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar¾ com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.
Entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de 1914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu president fou Enric Prat de la Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial de 29 d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament administratius ¾de fet, només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d'unes converses preliminars¾, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l'Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. L'organització político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals: l'assemblea general, el consell permanent i la presidència. L'assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al començament, pel president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L'assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers, preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d'educació general, la gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914. El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de l'assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l'administració central en les províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d'una o més contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es produí, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis. Enric Prat de la Riba, que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de maig de 1917, fou el veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom més que un òrgan administratriu: la creació d'una entitat política que posés les bases d'una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Superior d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat Industrial, l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració Local, la de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom posava les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a les futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925.
Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930). Davant la incapacitat dels dividits partits dinàstics per a crear un govern fort i eficaç que afrontés la radicalització de la lluita obrera, amb l'augment de les activitats de protesta dels republicans i nacionalistes, i que superés la situació de recessió econòmica, i davant les conseqüències polítiques del desastre d'Annual, escàndol que arribà al mateix rei (expedient Picasso), el general Primo de Rivera s'avançà a la discussió al congrés amb un cop d'estat militar. Primo de Rivera formà un Directori militar amb la missió d'establir l'ordre públic, suspengué el règim constitucional, establí una rígida censura i prohibí tots els partits polítics i sindicats, llevat dels molt lligats a la patronal. El general Martínez Anido, des de la direcció de seguretat, reprimí les tendències més revolucionàries del moviment obrer (anarcosindicalistes i comunistes) i tolerà les activitats del reformisme socialdemòcrata (PSOE-UGT), que col·laborà en diverses institucions de nova creació: intent d'implantació d'institucions corporatives (comitès paritaris, l'Organización Corporativa Nacional, etc). La política del règim portà nombrosos sectors a un afrontament amb el govern (especialment entre els intellectuals, estudiants, col·legis professionals, etc) i accentuà la radicalització dins els mateixos partits monàrquics i l'exèrcit, fins a intentar dues vegades el canvi de govern: la Sanjuanada (juny del 1926) i l'intent de Sánchez Guerra (gener del 1929). La política econòmica anava vers un moderat dirigisme estatal en la indústria i la promoció d'obres públiques (plans hidràulics, de carreteres, etc), i facilità la creació de monopolis (petroli) i les inversions estrangeres (telèfons, indústria química, metal·lúrgica, etc). El ministeri de finances no pogué mantenir la cotització de la pesseta; la seva política inflacionista per a equilibrar els pressuposts augmentà el dèficit estatal. El problema del protectorat del Marroc fou resolt amb la cooperació amb França; el desembarcament de tropes a Alhucemas (setembre del 1925) posà fi en pocs mesos a les activitats del líder Abd el-Krim. La constitució d'un directori civil (desembre del 1925), no ajudà el règim a aconseguir un suport popular. La Unión Patriótica, partit únic, només aconseguí d'aplegar un sector molt limitat de la dreta. L'assemblea nacional consultiva no aconseguí d'ésser presa en consideració, alhora que l'oposició augmentava en tots els sectors. Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l'exèrcit a causa de la seva política (supressió de l'arma d'artilleria). Les classes dominants, que començaven a ésser afectades per la crisi econòmica de l'any 1929, deixaren de sostenir Primo de Rivera, i Alfons XIII mateix intentà de salvar la institució monàrquica retirant-li el suport, la qual cosa l'obligà a dimitir.
Madrid 1830 - París
1904
Reina d'Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d'edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent —reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada precisament pel fet que l'oncle d'Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern d'aquest darrer, d'un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del 1868, que destronà Isabel, la qual s'exilià a París. Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d'una gran vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.
Corrent ideològic que es desenvolupà a l'estat espanyol al final del s XIX i principi del XX, precipitat de forma immediata pel desastre colonial del 1898 però amb un rerefons d'insatisfacció del sistema sòcio-político-econòmic de la Restauració. Propugnava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política i la necessitat d'un dictador (fidelitat al principi d'autoritat). En realitat, hom hi propugnava, com tantes vegades, la revolució des de dalt. Les principals figures foren: J.Costa, el general Polavieja, Fernando Garrido, Lucas Mallada, Julio Senador i Macías Picaviesa.
El pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt el 29 de desembre de 1874, segons un gravat de l'època - Arxiu ECSA
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Hom pot distingir-hi tres etapes. La primera (1874-76) és la d'instal·lació i consolidació, i s'inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l'home que havia inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el republicanisme, d'una banda; la burgesia, de l'altra), religiosos (acceptació del liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d'una banda, el carlisme fou vençut al camp de batalla; de l'altra, els generals addictes foren obligats a actuar en llur pròpia esfera). En una segona etapa (1876-98) el sistema s'institucionalitzà i s'estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el senat i la cambra de diputats restaren en mans de l'alta burgesia, que marginà el proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l'any 1868, sinó també la revolució social apuntada l'any 1873. La institucionalització del sistema s'aconseguí, d'una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l'intent regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys europeïtzades; en tercer lloc, l'internacionalisme obrer, que, amb la creació del Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi social; i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme. El període final (1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les colònies (1898), que palesà la manca d'una autèntica política exterior per part de la classe política en el poder. L'inici de l'aventura neocolonial africana (1909) desprestigià l'ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. A l'estiu del 1917, la rebel·lió de les Juntes Militars de Defensa, l' Assemblea de Parlamentaris, a Barcelona, i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, posaren en crisi la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar l'estabilitat de la Corona. La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d'Annual) acceleraren el procés de degradació d'un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien, en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un "cirurgià de ferro" que acabés amb la debilitat institucional), dels intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza foren vivers d'un criticisme cívic d'arrel republicana) i, sobretot, del proletariat, víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d'aquests tres sectors —el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà ideològicament el sistema, que caigué el 14 d'abril de 1931.