Barcelona 1846 - 1918
Industrial i mecenes. Fill de Joan Güell i Ferrer. Estudià mecànica, economia política, dret i ciències aplicades, a Barcelona, França i Anglaterra, i continuà els negocis del seu pare. El 1871 es casà amb Isabel López y Bru, hereva dels marquesos de Comillas, la qual, en esdevenir vídua, fou creada (1919) gran d'Espanya. Associat amb Ferran Alsina, creà a Santa Coloma de Cervelló una fàbrica de panes, que esdevingué la colònia Güell (1891). Fundà la Companyia General d'Asfalts i Pòrtland Asland, amb plantes a la Pobla de Lillet (1901) i Montcada i Reixac (1916), que foren les primeres de pòrtland a Catalunya. Intervingué a les empreses de la família de la seva muller de les quals fou conseller: Banc Hispano-Colonial, Compañía Tabacos de Filipinas, Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, etc. Desenvolupà una indústria vinícola a la seva propietat de Garraf i a les muntanyes de Prades en els vinyars del comellar de la Pena. Elegit regidor de Barcelona (1875), diputat provincial (1878) i senador, fou també president del Centre Català, fins que se'n separà amb els qui formaren la Lliga Regionalista. Propulsor de la cultura catalana, fou president i mantenidor del consistori dels jocs florals (1900), on féu un discurs sobre les llengües romàniques. Fou també acadèmic a l'Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona i mecenes de l'arquitecte Gaudí (que li construí el palau Güell i el parc Güell, El Capricho a Comilles, etc), dels músics J. García i Robles i M. Rodríguez de Alcántara, dels poetes J.M. López-Picó i R. Picó i Campamar, del pintor A. Clapés i Puig i del novel·lista J. Pin i Soler. Fou autor d'un treball científic on exposà una curiosa teoria microbiològica titulada L'immunité par les leucomaïnes (París, 1889), conreà l'aquarel·la i el dibuix i l'arquitectura. El 1918 li fou concedit el comtat de Güell.
Barcelona 1838 - 1880
Industrial. Juntament amb Carles i Bartomeu Godó i Pié, fundà l'empresa Godó Germans i Companyia, dedicada principalment a filats i teixits de jute. El seu fill, Pere Milà i Camps (Barcelona 1873 - 1940), féu construir per Gaudí l'edifici conegut amb el nom de La Pedrera, al Passeig de Gràcia de Barcelona.
Societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. Capdavanter del moviment orfeonístic, contribuí a unificar les forces musicals catalanes. El primer concert públic se celebrà el 1892 i fou organitzat per Antoni Nicolau. Inicialment consistia en un cor masculí; més tard Joan Gay, Josep M.Comella i Francesc Pujol organitzaren una secció infantil, i Joan Gay i Emerenciana Wehrle fundaren la secció de dones (1896). Alhora fou organitzat l'ensenyament musical dels infants. El primer local social de l'Orfeó fou al carrer de Lledó, de Barcelona, però el 1905 inicià la construcció d'un estatge nou, el Palau de la Música Catalana, inaugurat el 1908 i esdevingut aviat la principal sala de concerts de Barcelona. D'aquesta etapa d'expansió data també la creació (1904) de la Revista Musical Catalana. L'Orfeó Català formà el seu repertori bàsicament amb cançons populars catalanes harmonitzades i amb polifonia renaixentista, clàssica i barroca i amb les grans obres simfonicovocals de J.S.Bach (primera audició als Països Catalans de la Passió segons sant Mateu, 1921), Händel (Messiah), Haydn (La creació, Les estacions), Mendelssohn, Beethoven (Missa solemnis), etc, que ha interpretat sempre amb el text en versió catalana. Ha visitat diversos països europeus i americans, (França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Cuba i Mèxic), on ha actuat amb gran èxit, a més de la majoria de les poblacions importants dels Països Catalans i de la resta de la Península. En temps de la Dictadura de Primo de Rivera l'Orfeó Català fou clausurat governativament (1925) durant uns quants mesos. Després de la guerra civil de 1936-39 la seva existència restà reduïda a la mínima expressió. Mort Lluís Millet (1941), en foren director Francesc Pujol (1941-45) i Lluís M.Millet (1945-77), el qual fou succeït pel seu fill Lluís Millet i Loras. A partir del 1981 l'Orfeó inicià una fase de transformació i renovació, sota la direcció de S.Johnson (1981-83 i 1985-88) i de S.Mas (1983-85). Posteriorment, n'assumí la direcció J.Casas Bayer i actualment el dirigeix J.Vila i Casañas. L'Orfeó Català ha seguit en la línia tradicional de les seves actuacions, tant als Països Catalans com a l'estranger (el 1962 féu l'estrena europea de l'oratori de Pau Casals El Pessebre, a Florència, i el 1967 a Barcelona). El 1969 presentà per primer cop als Països Catalans L'oratori de Nadal, de J.S.Bach, en versió completa. Ha col·laborat amb prestigioses orquestres nacionals i estrangeres sota la direcció de grans personalitats, com Richard Strauss, Antoni Ros i Marbà, Pau Casals o Zubin Mehta, entre d'altres. Molts orfeons foren creats a imitació de l'Orfeó Català, especialment a l'exili (l'Havana, Mèxic, etc). El 1984 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i també ha estat distingit amb el Premi Honorífic Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. Actualment manté l'ensenyament musical d'infants i té una rica biblioteca per a ús dels socis. Ha realitzat diversos enregistraments discogràfics.