La masia Freixa d'estil modernista, a Terrassa (1907-10) - Arxiu ECSA

Punts de partida de l'arquitectura del s XX són el desenvolupament del gratacel americà amb estructura de ferro (1871), l'aplicació del formigó armat a França (1902) i les noves idees urbanístiques. Tot això vinculat a una voluntat de sincera autenticitat que portà bé cap al naturalisme decoratiu del Modernisme (1900), bé cap al despullament total d'un Sullivan, que fou el primer a afirmar que la forma depèn de la funció, o d'un Loos (1910). D'altra banda, l'exigència d'autenticitat, que conduí des de Morris a la recerca dels bells oficis artesans, al capdavall trobà un canal amb la reconciliació entre l'arquitectura i la indústria realitzada entre el 1914 i el 1927. El començament de l'autenticitat antiretòrica, del despullament i els bells oficis, fou obra d'arquitectes com l'anglès Voysey, que els cercà en precedents tradicionals, o com l'escocès Mackintosh, que els aplicà a una sàvia recerca sobre l'ús de l'espai i la llum. Fill de criteri artesà, aparegué l'acostament a la natura mitjançant la decoració floral i la línia sinuosa. Així es manifestà a l'Art Nouveau, Liberty, Modernisme o Jugendstil, que Víctor Horta, Hankar i van de Velde representaren a Bèlgica; Gaudí, Domènech i Montaner i Homar a Catalunya, i que en altres llocs tingué cultivadors isolats, com D'Aronco a Itàlia o Guimard a França. Alguns orientaren més aviat la naturalitat cap a la claredat i la lògica dels espais, com l'holandès Berlage, el grup de la Sezession austríaca, amb Wagner, Olbrich i Hoffmann, d'on sorgí Loos, el primer a bandejar totalment l'ornament, o algú, en el Werkbund alemany, com Behrens, primer a posar en contacte indústria i arquitectura. L'ús del formigó portà cap a una arquitectura d'estructura visible i murs de reble, ostensiblement revestits, no constructius, en mans dels Perret i Tony Garnier, que crearen una plàstica rígida, paral·lela a la del cubisme. Mentre a Amèrica el progrés tècnic no suposava cap recerca formal, i el gratacels més alt, el Woolworth era neogòtic, la Rússia revolucionària creà una arquitectura constructivista, geomètrica, dinàmica i expressiva, per a un món nou en construcció, preocupada per programes d'habitatge col·lectiu i de nous serveis de massa. L'escola Vhutemas codificà aquestes recerques, que tenen exponents a l'obra de Tatlin, Exter o Melnikov. Els anys vint hi hagué una arquitectura expressionista, que cercà els valors del llenguatge i emprà la corba i els relleus guerxos, com la de Poelzig o de Mendelsohn, però la tendència de Gropius, amb la seva escola del Bauhaus i de Le Corbusier, s'inclinà cap a la simplicitat geomètrica, la recta, el pla, l'angle de 90°, que uniren a la utilització sistemàtica dels materials industrials, els laminats d'acer, formigó, vidre, aglomerats, estuc, cautxú, etc. Els estudis dels constructivistes russos, continuats pel grup holandès d'Oud i la revista "De Stijl", introduïren en aquesta arquitectura, dita, llavors, funcional, els valors de temps, que imposaren la circulació com a dada dominant, i unes visions molt diverses per a diversos moments de vista o d'ús, amb la qual cosa desapareix el tema renaixentista de la façana. D'altra banda, l'estructura de formigó alliberà les façanes de la funció de sosteniment, i permeté el mur cortina, de vidre o de materials lleugers. Hom desenvolupà la idea de la industrialització, a través de la normalització i el mòdul, i la preocupació estructural dominant permeté de concebre una morfologia considerada pels CIAM com a internacional, independent dels contexts geogràfics. Els anys trenta fou perduda la coherència sistemàtica en benefici d'una varietat d'opcions més gran. A Amèrica, Wright representà l'individualisme a ultrança, i a Europa, Aalto, la modulació intimista de l'espai, l'ús de materials naturals, pedra, rajola, fusta i els suggeriments de la sinuositat i dels angles no rectes. Ambdós representen una comunicació intensa amb l'àmbit circumdant. Contra la idea maquinista, nasqué la idea de l'arquitectura orgànica. Mies van der Rohe, per la seva banda, portava a la perfecció la construcció racional, basada en la consideració de l'espai com un lloc abstracte per a qualsevol activitat, dependent només d'una exigència ambiental i constructiva calculada. Les estructures nervades de Nervi, però sobretot les voltes de formigó dites de closca, que experimentà Torroja, afegiren el tema de superfícies reglades, especialment paraboloides hiperbòlics, que es trobà en contrapunt amb les formes racionals i orgàniques. Mentrestant, l'onada del stalinisme, el feixisme i el nazisme creava una nova arquitectura monumentalista basada en estils històrics. Els anys quaranta hom desenvolupà al Brasil una derivació barroca del funcionalisme, amb les obres de Niemeyer i Lúcio Costa, on el brisesoleil i els revestiments de rajola envernissada s'aliaven en el conreu de les formes capriciosament ondulades. Els anys cinquanta, Mies i els seus deixebles realitzaren, als EUA, les obres més perfectes en gratacels prismàtics de mur cortina, però alguns d'aquests deixebles, com Edward Stone, prenien la idea del mur cortina com una pell, independent de l'esquelet, i la dotaven de grafismes, de mostres, en un capriciós eclecticisme decoratiu que desmentia tota evolució moderna. Le Corbusier trencava el dogmatisme de la joventut en obres mogudes en l'espai, com l'església de Ronchamp, i en lloc d'acceptar el retorn a la decoració, feia seu el criteri del material nu, a Chandigarh. Amb el nom de brutalisme és coneguda l'obra dels qui, com els dos Smithson o Stirling, partiren de Mies per combatre el conformisme de l'empirisme britànic, però aviat se centraren en la presentació brutal dels espais, les estructures, els materials i les instal·lacions, tot ben net i explícit, i d'una adaptació despreocupada a les irregularitats del terreny, que Lynn i Smith accentuaren, i amb un gust pels materials forts, que Vigano exagerà. L'ús de les voltes de closca ha afavorit una fantasia desbordant, ja no constructiva ni d'espai, sinó amb d'altres valors, com els acústics a l'Òpera de Berlín. Saarinen i Utzon, com Candela, l'han emprat els anys seixanta. El realisme de Ridolfi i l'empirisme de Gardella combateren el caràcter utòpic i internacional del racionalisme i convergiren en el Neoliberty promogut pel grup de "Casabella", de Rogers, del qual acceptaren com a protesta, sovint irònica, formes de llenguatge formal tradicional per combatre el racionalisme que, acceptat pels grans negocis, havia perdut l'eficàcia revolucionària. Albini i Magistretti treballaren en aquest sentit. Un cert paral·lel amb ells ha representat, als EUA, Louis Kahn, amb el seu retorn als eixos clàssics, i Rudolph amb la seva new freedom. Malgrat tot, potser cap grup no ha estat tan lliure com el japonès, on Kenzo Tange ha tret profit de les voltes-vela totalment de tensió i ha creat estructures obertes, susceptibles de creixement, i Ashihara ha creat el passeig dimensional o espai interior continu i ha lluitat per la unió entre espai exterior i espai interior, amb moltes formes i molts materials.

A Mèxic, els olmeques crearen les primeres piràmides o teocallis, com un turó artificial, base d'un temple, de planta oval i amb les parets en talús. L'arquitectura cristiana desenvolupà temes grecs i romans. Els principals foren la construcció de planta central apiramidada, rodona, octogonal, de creu grega, i la construcció de planta longitudinal, copiada de les basíliques columnars, derivades respectivament de la piràmide i de la sala hipòstila dels egipcis. L'arquitectura bizantina, laterícia, i darrere ella l'arquitectura pètria de Geòrgia i Armènia, realitzà la síntesi dels dos programes de la planta central i la basílica. A l'Àsia Menor aparegué la basílica amb cúpula, i aviat es produí una gran varietat de construccions al volt de la cúpula central, la més important de les quals fou Santa Sofia de Constantinoble. També la Pèrsia sassànida especulà amb els temes de l'arquitectura de rajola, d'arcs, voltes i cúpules. El mateix gust pel misteri que creà l'arquitectura ctònica de Bizanci, ocasionà els abundants temples budistes subterranis de l'Índia gupta i els temple rupestres de la primera Xina convertida al budisme, mentre al Japó hom construïa túmuls reials de 700 m de longitud. A Mèxic, els zapoteques agafaren el tema olmeca de la piràmide i el feren monumental mentre que a Mitla aparegué el tipus d'edifici com un corredor estret sense finestres, de pedra, embigat, elevat sobre un alt podium i, sovint, recobert de relleus. La cultura de Teotihuacán portà el tema de la piràmide quadrangular, amb els talussos escalonats. L'arquitectura dels maies donà verticalitat a les piràmides i desenvolupà un tipus d'edifici massís. La coberta típica maia, amb fort pendent, revela un origen en formes del treball de la fusta. A Irlanda, els monjos tenien una arquitectura cèltica, primitiva, de cases rodones i torres còniques. Els anglosaxons, com els visigots hispànics, tenien construccions religioses formades per juxtaposició de quadrats molt separats, santuari quadrat, torre quadrada i naus separades per murs. Els visigots empraren grans carreus com els romans, o bé l'opus spicatum, que els fou típic. A Escandinàvia, els víkings tenien com a estructura monumental el hall, derivat de la simple casa. Era de fusta, rectangular, amb coberta apiramidada i una llanterna central per a la sortida del fum, que descansava sobre quatre peus drets, estructura que passà, sencera, a les esglésies cristianes escandinaves. Els àrabs, mentre foren nòmades, no conegueren sinó la tenda, però amb el triomf de l'islam, adoptaren formes arquitectòniques dels països conquerits. La mesquita bàsica era un pati quadrangular, amb una fornícula en una paret, el mihrab, en direcció a la Meca. Però aviat aquesta forma fou modificada. A Damasc, a Jerusalem, aprofitaren com a porxo per al mur mihrab antigues estructures de basílica, agafades de través, pel costat ample. Així, hom creà l'esquema de les grans mesquites columnars de Kairouan o de Còrdova, que de fet continuen essent patis, però que desenvolupen el porxo d'una manera colossal. El tema del minaret es desenvolupà independentment. En l'arquitectura residencial islàmica dominava el tema dels espais de llum filtrada, indirectament vinculats a patis o a finestres. A la Xina i al Japó, el budisme fixà una tipologia del temple de fusta on els elements essencials són la porta i el pont, com a llocs de purificació; l'aula o la sala daurada, estructura columnar per a l'ensenyament i les cerimònies; i la torre de campanes, sovint amb aparença exterior de molts pisos superposats, que de fet no té interior i no és sinó una evolució de la stupa. Al país Khmer (Cambodja) aparegué una arquitectura que ha donat els més grans monuments de pedra del món, amb palaus com el d'Angkor Vat, formats per ales que constitueixen rectangles concèntrics en terrasses creixents, cap en una torre central. A Mèxic, els tolteques uniren al tema de les piràmides uns nous edificis amb grans columnates. Més tard, els asteques els seguiren, mentre que al sud, al Perú, l'arquitectura dels inques desenvolupà uns conjunts de murs concèntrics, d'angles arrodonits, amb uns carreus de granit tallats i encaixats.