On viuen?

El medi marí el podem dividir en dos grans dominis.
El domini pelàgic, és la massa d'aigua i els animals que hi viuen nedant o deixant-se arrossegar pels corrents. Comprèn dos grans divisions:
- La província nerítica: massa d’aigua que cobreix la plataforma continental.
- La província oceànica: a partir de la plataforma continental. Seria el que anomenem alta mar.

El domini bentònic, és la zona del fons marí i tots els éssers que s’hi relacionen perquè hi viuen fixats, s’hi enterren, s’hi desplacen o, en general, depenen d’un substrat sòlid.
Segons a profunditat el podem dividir en:
- La plataforma continental que s’estén des de la superfície fins a 200 m.
- El talús continental des del final de la plataforma fins a 3.000 m.
- La planúria abissal entre els 3.000 m i els 6.000 m.
- La fossa hadal compresa entre els 6.000 m. I els 11.000 m.

De fet, podem distingir una zona litoral d’una profunda. El límit se situaria allà on desapareixen els organismes fotosintètics, és per això que la zona litoral també es diu fital.
Les espècies que estudiem viuen principalment en el litoral (encara que algunes espècies com la lluça, el capellà, el lluç... podem trobar-les també en el talús continental), ens centrarem en aquesta zona.

 

La zonació litoral:

Estatge supralitoral, és ocupat per organismes que necessiten emersió gairebé contínua, per sobre del nivell del mar; humitejada només pels esquitxos de les onades.
Zona mediolitoral correspon a l’espai intermareal, es manifesten emersions màximes d’uns 40cm i un vaivé de les onades.
Zona infralitoral permanentment submergida, amb bona il·luminació.
Zona circalitoral arriba fins allà on la vida vegetal ja no és possible.

Segons el tipus de vida distingim entre animals bentònics, demersals i pelàgics.
Són bentònics els que viuen en contacte amb el fons.
Demersals els que neden i viuen a prop del fons i en depenen, sobretot, per a la seva alimentació.
Els pelàgics són els que viuen a mar obert i són bon nedadors.

Corregeix l'exercici
 
Adaptacions dels animals del litoral al seu medi

Animals pelàgics

Els peixos pelàgics viuen a mar obert, són bons nedadors i presenten diverses adaptacions que els faciliten la flotabilitat, com per exemple una bufeta natatòria ben desenvolupada.

L’aigua al tenir una viscositat més gran que l’aire ofereix més resistència al moviment i per tant els organismes per moure-s’hi els cal una forta musculatura i una forma hidrodinàmica

La , el i el són bons nedadors i presenten una forma hidrodinàmica òptima, per:

1.- La forma afuada dels dos extrems del cos i també la seva secció transversal el·líptica quasi circular, minimitza la resistència que es produeix en moure’s dins l’aigua.

2.- La forma i la disposició de les aletes imparells i ventrals converteixen el peix en una fletxa emplomada assegurant-li una trajectòria rectilínia.

3.- La forma semilunar o forcada de l’aleta caudal, és un disseny adequat per assolir grans velocitats.

A més el verat presenta:
Un peduncle carenat, estret i fort, capaç de fer oscil·lar l’aleta caudal amb molta rapidesa i regularitat.

L’existència de pínnules que a manera de petites aletes es disposen sobre la carena dorsal i ventral, a continuació de l’aleta dorsal i anal, eviten la rotació del cos al nedar ràpid.

El color

Els peixos pelàgics tenen coloracions críptiques (mateix color que el medi). Presenten coloracions blavoses a l’esquena que es confon, vistos des de dalt, amb el color de l’aigua i són blanquinosos o argentats al ventre per tal de ser confosos amb la claror de la superfície, vistos des de sota.

A hores d'ara ja deus saber que estem parlant de la sardina, el verat i el sorell.

El calamar també té forma hidrodinàmica, de torpede. És un gran nedador. El peu modificat té forma d’embut. És el sifó. A través d’ell pot expulsar de manera més o menys violenta l’aigua que ha penetrat al mantell i, d'aquesta manera, afavorir un desplaçament de tipus propulsió a raig. El sifó el pot moure i així dirigir el moviment.

També utilitza la borsa de tinta com a mètode de distracció per preparar la fugida quan se li acosta un depredador.

Canvia de color segons el substrat.

 

Animals bentònics i demersals

No fan grans desplaçaments ni migracions.

Podem distingir els organismes que viuen:

a) En zones regularment emergides, corresponents als estatges supralitoral i mediolitoral (mullades regularment per les onades i pels seus esquitxos).

En aquestes zones properes a la línia de costa, els organismes per sobreviure a l’embat de les onades i períodes sense aigua, disposen d’estratègies d’adaptació a aquestes condicions.

En els llocs rocosos hi trobem els musclos que tanquen hermèticament les valves per suportar la manca d’humitat i s’arrapen a les roques pels bissus (uns filaments secretats per una glàndula del peu) per tal de no ser arrossegats.

El pop s’amaga en el seu cau.

La sèpia i el pop canvien de color segons el substrat.

b) Zones permanentment submergides, corresponents als estatges infralitoral i circalitoral.

En els fons tous, sorrencs i fangosos, amb escassos moviments de l’aigua i amb condicions ambientals suaus, les espècies que hi viuen ja no estan ocupades en problemes de fixació al substrat, sinó que han evolucionat cap a l’adquisició de notables especialitzacions en la captura d’aliment.

Hi trobem formes juvenils de peixos i animals estrictament bentònics que es caracteritzen per no fer grans desplaçaments com l’eriçó lila.
E els peixos que hi trobem tenen una sèrie d’adaptacions: no tenir bufeta natatòria, forma del cos plana i presenten mecanismes de camuflatge.
En són un bon exemple de peixos adaptats a la vida bentònica:

La Bruixa de 4 taques que té una forma molt comprimida. S ’instal·la en el fons, descansant sobre el costat esquerra. Es camufla sacsejant el cos i les aletes per cobrir-se amb una lleugera capa de sediments. També, agafant una coloració críptica imitant el color i la textura del substrat. Els alevins tenen l’aspecte d’un peix normal.

El rap, de forma deprimida, amb els ulls en posició dorsal i d’una coloració vermellosa per passar desapercebuts. Presenta el primer radi de l’aleta dorsal en forma de canya de pescar que mou per sobre del seu cap, fet que atrau les preses que s’acosten a la seva gran boca.
També hi trobem l’escamarlà que excava petites cavitats en els substrats fangosos, en els quals hi resta amagat.
APLICACIÓ PRÀCTICA
Un cop has arribat aquí, intenta esbrinar observant aquesta anxova, on viu i les adaptacions que té al medi.