Cultura bíblica bàsica

 

A continuació trobareu tot un seguit d'articles breus de nivell introductori que intenten donar resposta a diversos interrogants entorn la bíblia. 
 

1. Què és la bíblia?

2. Què vol dir "llibre inspirat"?

3. Com es llegeix la bíblia?

4. És real tot el que diu?

5. Historicitat de la bíblia I. Antic Testament.

6. Historicitat de la bíblia II. Nou Testament.

7. La dona a l'Antic Testament

8. Com anomenar Déu?

9. Qui és Abraham?

10. Què és la Torà?

11.  El relat poètic de la creació

 

 

á

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

Què és la bíblia?

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dilluns, 6 de març del 2006

 

La bíblia no és un llibre, sinó una col.lecció d’escrits, tal com indica el seu nom: és el plural del mot grec biblion, que significa “llibres”. Tal com la coneixem nosaltres està formada per 73 llibres, 46 dels quals corresponen al que s’anomena Antic Testament (la bíblia jueva), i 27 al  Nou Testament, que parla de Jesús i de les primeres comunitats cristianes. La redacció de la bíblia es va començar uns mil anys abans de Crist i es va acabar en el s.I o II de l’era cristiana. Molts dels relats bíblics tenen el seu origen en algun esdeveniment especialment significatiu pel poble hebreu, el qual li donà una interpretació a la llum de les seves creences i transmeté aquesta interpretació oralment amb la finalitat de comunicar un ensenyament religiós. Per això la bíblia no s’ha de considerar un llibre d’història o un llibre científic, ja que la intenció dels autors no era altra que la de transmetre aquest missatge religiós. Així doncs,  l’Església no considera la bíblia simplement com un conjunt de documents històrics referits als seus orígens, sinó que l’acull com a Paraula de Déu que s’adreça a ella, i al món sencer, en el temps present. Entre els rècords de la bíblia hi ha el de ser el primer llibre que es va imprimir (Gutenberg, 1456), el de ser el llibre més traduït (publicada fins ara en 1800 llengües) i de ser el llibre més difós.

 

 

 ã

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

Què vol dir “llibre inspirat”?

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dilluns, 27 de març del 2006

 

 

Els cristians considerem inspirats per Déu els llibres que formen la bíblia i, per això, els anomenem Paraula de Déu, perquè creiem que Déu parla i continua parlant als homes, a través de la bíblia i a través d’infinites maneres. No ens hem d’imaginar, però, que els autors bíblics es limitessin a transcriure el “dictat” de Déu, com suggereixen algunes representacions medievals i renaixentistes dels evangelistes. Reconèixer un llibre com a inspirat per Déu significa reconèixer la seva sintonia amb l'experiència religiosa del poble. Els llibres que les primitives comunitats creients reconegueren com a inspirats, doncs,  foren els que més  desvetllaven i enfortien la seva fe. Però la bíblia és també paraula d’homes, ja que en ella Déu se’ns comunica de forma encarnada, a través de persones concretes, d’una època i mentalitat determinades que cal conèixer i comprendre per copsar allò que se'ns  vol comunicar. A la bíblia la part humana, la lletra, envolta la part divina, la revelació, el missatge religiós. La paraula humana conté i expressa la paraula divina. La bíblia, en definitiva, vol expressar que Déu es comunica amb la humanitat i la salva. El punt culminant, però, d’allò que Déu ha volgut fer i dir en aquest món té un nom: Jesucrist. Ell és, per als cristians,  la revelació definitiva de Déu.

 

 ã

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

 

Com es llegeix la bíblia?

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dimecres, 5 d’abril del 2006

 

Antigament la bíblia era interpretada de forma literal, de manera que si hi llegim que Déu creà el món en set dies, això s'entenia exactament al peu de la lletra. Un dels conflictes més cèlebres que provocà aquesta interpretació de la bíblia fou el cas de Galileu. A partir del Renaixement, però, pren fisonomia el mètode d'interpretació bíblica que serà anomenat historicocrític, i que comença a desenvolupar-se seriosament en el món catòlic a principis del s.XX. Segons aquest mètode, cal parar atenció al context històric i cultural dels autors bíblics i de l'Antic Orient Mitjà en general per tal de copsar el sentit ple del missatge que ens volen transmetre. Investigant doncs aquest context i descobrint els diferents mites i gèneres literaris de l'antiguitat, s'han pogut reconèixer també en la bíblia, la qual cosa ens permet intepretar els seus textos de manera més fidel a la intenció de l'autor. Els textos bíblics han estat escrits certament fa molts anys per uns autors amb una mentalitat ben allunyada de l’actual, amb uns costums, idees i expressions que no tenen res a veure amb els nostres. Perquè la lectura de la bíblia ens resulti significativa, doncs, ens cal superar aquests condicionaments culturals tot distingint entre el sentit “literal” i el sentit religiós o “espiritual” del text que podrem copsar si l'intepretem d'acord amb el gènere literari al qual pertany. Per això és molt útil legir les introduccions que es troben al començament de cada llibre bíblic. Només així podrem sintonitzar amb la intenció original dels seus autors, que no era altra que la de  testimoniar i compartir la seva experiència de fe.

 

 ã

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

 

És real tot el que diu?

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dijous, 20 d’abril del 2006

 

 

Una pregunta que sorgeix sovint entorn la bíblia és si va passar de veritat tot el que s’hi narra. Per exemple, el relat sobre Adam i Eva, el diluvi, l’èxode, els miracles... Per respondre aquesta pregunta hem de tenir en compte que la bíblia és un conjunt de llibres d’un valor literari divers. Així com qualsevol escriptor utilitza la forma literària que més li convé segons allò que vol expressar (novel·la, poesia, assaig, etc.) igualment els autors bíblics escullen el gènere literari més adient a la seva intencionalitat expressiva. Així, en l’Antic Testament trobem sobretot llibres de gènere mític, històric, legislatiu, profètic, sapiencial i líric; mentre que en el Nou Testament destaquen els evangelis, que constitueixen un gènere propi, el gènere epistolar i l’apocalíptic. La veritat és proposada d’una manera o d’una altra en els textos històrics i en els profètics, en els poètics i en els  apocalíptics. La veritat expressada en un llibre com els Salms és la veritat viscuda al nivell dels sentiments i vivències íntimes, personals o col·lectives, mentre que en els llibres apocalíptics cal buscar la veritat a través de la seva rica simbologia, igual com en els mites del llibre del Gènesi, que ofereixen una explicació o interpretació del cosmos i de l’home sota la forma d’un relat al·legòric. És real, doncs, tot el que diu la bíblia? Sí, si entenem per “real” no només allò que ha succeït en la història, sinó també tot allò viscut, contemplat i comprès per una comunitat creient a través dels temps.

 

  ã

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

 

Historicitat de la bíblia I. Antic Testament

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dimarts, 9 de maig de 2006

 

 

Ja sabem que no tots els llibres que formen part de l’Antic Testament són llibres històrics, sinó que hi trobem mites, com el del diluvi, oracles o profecies, poesia,  reflexions sapiencials... En concret el relat del diluvi s’inspira en temes cultivats per la literatura mesopotàmica antiga, basats en les freqüents revingudes dels rius Tigris i Eufrates, que solien provocar inundacions a les planes, i que eren interpretades com a càstigs del déus. Però dins dels llibres més pròpiament històrics trobem també textos d’un valor divers: trobem història popular com la de Samsó o Jonàs o història edificant com la de Rut. Per valorar correctament la historicitat dels llibres aparentment històrics, cal tenir en compte, en primer lloc, que foren escrits després de segles de tradició oral. La fugida d’Egipte va tenir lloc aproximadament al  s.XIII aC, però sembla ser que fins el s. X aC no es van començar a posar per escrit les diverses tradicions orals existents sobre el tema. Això ja dilueix el valor històric d’aquests relats. Però, en segon lloc, no podem oblidar que és propi de la mentalitat de l’Antic Orient la interpretació dels esdeveniments històrics com a revelació divina, tot i que molts fets presentats en el relat bíblic com a miraculosos poden ser explicats com a fenòmens naturals. La primera plaga d’Egipte, per exemple, en relació a la conversió de l’aigua del Nil en sang, podria estar fonamentada en  la coloració vermellosa que ocasionalment patia el riu degut als dipòsits volcànics i a les algues del Nil Blanc i del Blau. Però el poble interpretà aquest fet com a signe de la intervenció divina. La bíblia, en conclusió, conté exageracions, errors i interpretacions peculiars dels esdeveniments, però això no nega que estigui clarament fonamentada en dades històriques. Hem de saber distingir, en conseqüència, la realitat històrica de la seva presentació literària, sempre al servei d’una finalitat religiosa: deixar clar el poder de Jahvè, el seu ajut i la seva fidelitat al poble escollit.

 

   ã

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

 Historicitat de la bíblia II. Nou Testament

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dilluns, 19 de juny de 2006

  

La segona part de la bíblia cristiana, el Nou Testament, té com a tema central la figura de Jesucrist, que ens és mostrada a través de quatre formes literàries ben diverses: els evangelis, els Fets dels Apòstols, les Cartes i l’Apocalipsi, aquesta darrera plena d’elements mítics. Val la pena que ens centrem en els quatre evangelis, terme grec que significava “anunci d’una bona notícia”. I és que més que cròniques històriques, els evangelis són un anunci, l’anunci que Jesús, el Ressuscitat, és Fill de Déu i ha dut a la humanitat la salvació. Tot el text està subordinat a aquesta finalitat. Això no vol dir que els evangelis no tinguin un cert caràcter biogràfic que sí que tenen, i no molt diferent a més al d’obres d’historiadors clàssics com Herodot o Tàcit. És indiscutible el seu valor per reconstruir, com a mínim, el perfil general del Jesús històric. Però aleshores s’imposa una qüestió: com cal entendre la qüestió dels miracles? Com a realitat o com a ficció? Les guaricions i exorcismes de Jesús tenen una autenticitat històrica innegable en tant que apareixen documentats en els estrats més antics de la tradició evangèlica, apareixen en tradicions independents entre sí i en la literatura jueva extrabíblica. De fet, aquestes guaricions (especialment les realitzades en dissabte) foren un component bàsic del conflicte entre Jesús i les autoritats religioses jueves. Pel que fa als miracles sobre la naturalesa (com el de la tempesta calmada) o les resurreccions de morts, sí que podem pensar en una major influència de la fe pasqual. Pensem que els evangelis foren escrits entre els 40 i els 70 anys  posteriors a la mort de Jesús i que impliquen una visió de la seva persona que no fou possible fins després de la seva resurrecció. Cal buscar doncs el sentit d’aquests tipus de miracles a un nivell més profund que el purament històric: pretenen revelar de forma simbòlica l’abast de la figura de Jesucrist i la seva transcendència salvífica per als éssers humans. Volen expressar amb claredat que la vida i l’obra de Jesús procedeixen enterament de Déu, que en Ell es manifesta ja en aquest món la realitat divina i el seu Regne, i que en Ell totes les potències que amenacen l’home –inclosa la mort- perden el seu poder.

 

 ã

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

La dona a l'Antic Testament

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dimarts, 12 de setembre del 2006

 

Donada la gran diversitat de personatges femenins que apareixen en la bíblia, potser és una generalitat massa abstracta parlar de “la dona” a l’Antic Testament. Per una banda, l’antiga societat jueva era una societat clarament patriarcal, on la posició jurídica de la dona era inferior a la de l’home i on la glòria de la dona no era altra que la maternitat. En  la literatura sapiencial, la dona perfecta és la diligent i servicial mestressa de casa. I si bé la dona havia tingut antigament part activa en el culte, la seva participació s’anà restringint cada cop més, ja que el judaisme es mantingué allunyat dels moviments d’emancipació propis d’alguns cultes pagans. Però en contrast amb aquest model femení, trobem també en l’Antic Testament dones cèlebres per la seva heroïcitat en favor del poble, com ara Judit, dona i a més a més vídua, que decapità un general assiri que assetjava els israelites, o bé la reina Esther, que exposà la seva vida per tal de salvar el seu poble. Malgrat que la historicitat d’aquests relats sigui dubtosa, és significativa la transcendència concedida en ells a un personatge femení. Altres dones, com Rut, que a més era estrangera, és presentada com un exemple de fidelitat a Jahvè que ultrapassa la de molts i importants personatges bíblics masculins. I què podem dir de la controvertida creació de la dona a partir d’una costella de l’home? Segons Sant Agustí, aquest és el text més fosc de les Sagrades Escriptures. Lluny de voler significar una subordinació de la dona a l’home, les interpretacions bíbliques més recents veuen en l’Adam solitari de Gn 2, 7 un Adam genèric aplicable tant al baró com a la dona. Aquest Adam no simbolitzaria altra cosa que la necessitat de comunió de l’ésser humà.

  

 ã

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

Com anomenar Déu?

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dimarts, 2 d'octubre del 2006

 

La paraula Déu tradueix el mot semita El o Elohim, que no era pròpiament el nom de Déu sinó un apel.latiu per designar la divinitat. El nom propi de Déu en l’Antic Testament és Jahvè, que significa Jo sóc, segons el relat de la bardissa incandescent (Ex 3, 14) i que apareix sovint juntament amb títols com Adonai, que es tradueix per Senyor, o Shaddai, l’Omnipotent. Precisament un error tècnic de vocalització de les consonants de Jahvè unides a les vocals d’Adonai donà lloc al nom de Jehovà, però cal dir que el nom de Jahvè mai fou pronunciat en l’antiguitat com a Jehovà. Jesús, però, introdueix una nova paraula per adreçar-se a Déu: Abba, paraula aramea que significa pare en llenguatge familiar. La paraula pare aplicada a Déu no revela, com volia Freud, la immaduresa o infantilisme dels cristians sinó la consciència de la nostra connaturalitat amb el qui és la font de la vida i la possibilitat d’una nova relació amb ell basada, com diu Sant Pau, no en el temor de l’esclau sinó en la llibertat del fill. L’atribució de qualsevol nom a Déu, però, no ens ha de fer perdre de vista que cap nom pot expressar la totalitat del seu ésser. L’Islam manifesta també aquesta idea amb els seus noranta-nou noms d’Al.là. Sant Gregori de Nazianz (s.IV) ho fa amb un bell poema:

 

“Quin nom puc donar-te

a Tu, a qui no es pot anomenar?

Quin esperit celeste dirà el teu nom?

Tingues pietat,

Tu, el qui està més enllà de tot.

Amb quin altre nom podria anomenar-te?”

 

ã

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

Qui és Abraham?

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dijous, 9 de novembre de 2006

 

Abraham és el primer dels patriarques o avantpassats del poble d’Israel, amb qui podem dir que comença la història d’aquest poble amb una identitat religiosa diferenciada. Malgrat que no tenim evidències històriques de la seva existència i alguns consideren la figura d’Abraham com un epònim (un nom que representa un poble), els entesos el relacionen amb una ètnia semita que habitava la baixa Mesopotàmia, aproximadament entre el s.XX i XIX aC. La bíblia inicia la seva història en l’antiga ciutat sumèria d’Ur, a l’actual territori d’Iraq, des d’on emigrà amb el seu clan de pastors seminòmades fins la ciutat de Haran, al nord de Mesopotàmia. Hi ha diversos relats i indicis arqueològics que confirmen la presència de moviments migratoris seguint aquesta ruta. En la ciutat de Haran va rebre l’exhortació divina de marxar cap a Canaan (més o menys l’actual Israel i Palestina), amb la promesa de la possessió definitiva d’aquesta terra (d’aquí prové la justificació bíblica del sionisme) i de tenir una descendència “tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar” (Gn 22,17). Abraham venerava el déu del seu clan, que a la bíblia apareix citat de vegades com a El Saddai, però a poc a poc va anar prenent consciència de la seva potència i singularitat per damunt dels altres déus de l’antiga religió politeista mesopotàmica. Així Abraham emergeix com el punt de partida de la vocació monoteista d’Israel. És per això que les tres grans religions monoteistes, anomenades també religions abrahàmiques (la nombrosa descendència promesa), el reconeixen com al seu pare en la fe. Si el judaisme el considera com el pare de la nació i el primer coneixedor del Déu únic, en el cristianisme és valorat també com a model de fe incondicional en Déu per la seva disposició a sacrificar-li fins i tot el seu propi fill Isaac, i en l’Islam és un gran profeta i pare dels àrabs, que es consideren descendents del seu altre fill Ismael. Encara avui veneren la seva suposada tomba a Hebron (Cisjordània).

 

ã

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

Què és la Torà?

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Dilluns, 4 de desembre de 2006

 

Torà és una paraula hebrea que significa “instrucció” o “llei”. En el seu sentit més ampli s’utilitza per designar la totalitat de l’ensenyament diví al poble d’Israel. En un sentit més restringit es refereix als cinc primers llibres de la bíblia, anomenats per la tradició cristiana amb el nom de Pentateuc (del grec penta –cinc- i teujós –funda-, fent referència a les fundes en què eren conservats els rotlles de pergamí). Aquests cinc primers llibres de la bíblia (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi) formen una narrativa ininterrompuda que va des de la creació del món fins la mort de Moisès, esdevinguda abans de l’ocupació de la terra de Canaan. Però la Torà representa sobretot una categoria molt important en el judaisme: la llei. En aquests cinc llibres trobem els 10 manaments (el decàleg), el Codi de l’Aliança, el codi de santedat (normes sacerdotals),  tot un conjunt de prescripcions que constitueixen les exigències de l’aliança oferta per Jahvè al poble d’Israel a través de Moisès en la  muntanya del Sinaí. Per això la Torà ha estat considerada tradicionalment obra de Moisès, per bé que els estudis més recents la consideren com una complexa obra anònima posterior a Moisès.

Com a símbol de la revelació i de l’elecció divines, els rotlles de la Torà són objecte d’una veneració especial per part dels jueus. Tenen un paper rellevant en la majoria de cerimònies religioses i són custodiats en un compartiment especial de la sinagoga orientat a Jerusalem. En la seva presència els homes jueus es cobreixen respectuosament el cap.

ã

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

www.universitaties.net

 

El relat poètic de la creació

Font/Autor: Lourdes Estrada

Data: Gener de 2007

 

Totes les religions tenen els seus mites sobre els orígens del món i de la humanitat, i la bíblia en conté dos, que trobem l’un darrera l’altre al començament del llibre del Gènesi. Aquí ens ocuparem del primer que encapçala la bíblia i es desenvolupa a Gn 1,1-2,4. Aquest relat presenta la creació del món en sis dies tot seguint un ordre jeràrquic en l’aparició dels éssers vius: les plantes, els astres, els peixos i les aus, els animals terrestres i l’home. Al dia setè, Déu descansa de  la seva obra. Aquesta seqüenciació del relat en set dies té la finalitat de sacralitzar la festa setmanal del dissabte relacionant-la amb el repòs de Déu.

Lluny de pretendre donar cap informació científica sobre l’univers i la seva evolució, la finalitat del relat és exclusivament teològica. Això s’observa clarament si el comparem amb el relat de la creació babilònic, l’Enûma Elish, amb el qual els israelites s’hi haurien familiaritzat durant l’època del seu exili (al s.VI aC) i pel qual el relat bíblic sembla estar influït de forma molt directa. Si en el relat babilònic el món és el resultat de la lluita entre diferents déus, el relat bíblic remarca que només hi ha un únic Déu de qui prové tot. Si la religiositat babilònica adorava els astres com a déus, el relat bíblic vol situar-los en el lloc que els correspon: són criatures, no déus, igual que els animals adorats en la religió egípcia o els arbres i la naturalesa adorats en els cultes cananeus. A més, seguint la convicció estesa per tot l’antic Orient Mitjà sobre el poder màgic de les paraules de la divinitat, Déu  ho crea tot per la seva Paraula, és a dir, pel seu lliure mandat i sense restriccions, excepte l’ésser humà, que no és pas creat per una ordre directa sinó a imatge i semblança de Déu (Gn 1,26). Això significa que l’home és el cimal de la creació i imatge divina en el sentit que és l’únic que pot establir una relació amb el seu Creador. Déu els concedeix, a més, el domini sobre la terra i els animals (Gn 1,28), en un mandat que ha estat sovint interpretat com la justificació religiosa de l’explotació que la civilització occidental ha fet de la naturalesa amb fins científics i tècnics. Des de la sensibilitat ecològica actual, però, s’acostuma a insistir que del que es tractava era viure la subordinació de la naturalesa a l’home des de la cura i la responsabilitat del qui n’és l’administrador i no pas el propietari.

Finalment, cal parar esment en l’afegitó repetitiu “Déu veié que tot això era bo”. Si en el mite babilònic es contemplava la creació com el lloc de les lluites entre les forces del mal i les forces del bé, el relat bíblic defensa la bondat i la bellesa originàries de la creació tal com va sortir de les mans de Déu. El mal només entrarà en ella a través de l’ésser humà, però aquesta és tota una altra història.

 

 

ã