L'origen
remot de la Reforma caldria buscar-lo en el trànsit del món
medieval al món renaixentista, amb totes les conseqüències
que implica el canvi de mentalitat. Paral·lelament a aquest ambient
de canvi, és evident l'existència d'una situació de
crisi en l'organització de l'Església. La situació
de l'Església es caracteritzà principalment per l'ostentació,
per la compra i l'acumulació de càrrecs eclesiàstics,
per les diferències entre l'alt i el baix clero, per la vida poc
edificant i la ignorància dels clergues.
Malgrat que l'ideal renaixentista era el d'unitat universal en tot els
ordes, el món cristià es va esquerdà el 1517, quan
el monjo agustinià Martí Luter (luteranisme), contrari a
la posició que estava adoptant l'església i el papat, fixà
les seves 95 tesis a la porta de l'església de Wittenberg. El protestantisme
tanmateix va tenir més excisions: Joan Calví (calvinisme)
a Suïssa, i Enric VIII (anglicanisme) a Anglaterra. Es tracta doncs
d'una profunda revolució produïda dins de l'Església
Catòlica que va originar que molts fidels, amb l'aparició
del protestantisme, es separessin de l'obediència als papes, és
a dir, de Roma.
Dins l'Església Catòlica també hi havia un anhel
de reforma. La Reforma Catòlica, però, va tenir també
aspectes negatius, d'oposició als principis protestants, per això
es parla de Contrarreforma o lluita dels catolicisme contra el protestantisme.
Tot i així el catolicisme, guiat per la Companyia de Jesús,
fixà el seu dogma en el Concili de Trento (1545-1563), quedant
jurídicament consagrada l'excisió religiosa en l'anomenada
Pau d'Augsburg (1555). A aquest problema religiós se li superposa
un problema polític; l'enfrontament entre les idees nacionalistes
centreeuropees, alentades pels seus sectors burgesos, i l'ideal de l'imperi
catòlic.
|