REFORMA I CONTRARREFORMA

 
L'origen remot de la Reforma caldria buscar-lo en el trànsit del món medieval al món renaixentista, amb totes les conseqüències que implica el canvi de mentalitat. Paral·lelament a aquest ambient de canvi, és evident l'existència d'una situació de crisi en l'organització de l'Església. La situació de l'Església es caracteritzà principalment per l'ostentació, per la compra i l'acumulació de càrrecs eclesiàstics, per les diferències entre l'alt i el baix clero, per la vida poc edificant i la ignorància dels clergues.

Malgrat que l'ideal renaixentista era el d'unitat universal en tot els ordes, el món cristià es va esquerdà el 1517, quan el monjo agustinià Martí Luter (luteranisme), contrari a la posició que estava adoptant l'església i el papat, fixà les seves 95 tesis a la porta de l'església de Wittenberg. El protestantisme tanmateix va tenir més excisions: Joan Calví (calvinisme) a Suïssa, i Enric VIII (anglicanisme) a Anglaterra. Es tracta doncs d'una profunda revolució produïda dins de l'Església Catòlica que va originar que molts fidels, amb l'aparició del protestantisme, es separessin de l'obediència als papes, és a dir, de Roma.
Dins l'Església Catòlica també hi havia un anhel de reforma. La Reforma Catòlica, però, va tenir també aspectes negatius, d'oposició als principis protestants, per això es parla de Contrarreforma o lluita dels catolicisme contra el protestantisme. Tot i així el catolicisme, guiat per la Companyia de Jesús, fixà el seu dogma en el Concili de Trento (1545-1563), quedant jurídicament consagrada l'excisió religiosa en l'anomenada Pau d'Augsburg (1555). A aquest problema religiós se li superposa un problema polític; l'enfrontament entre les idees nacionalistes centreeuropees, alentades pels seus sectors burgesos, i l'ideal de l'imperi catòlic.