EL RETAULE D'ARENYS
Reflex de la puixança econòmica de la costa catalana al segle XVIII, l'obra va ser sufragada bàsicament amb aportacions populars i fou realitzada entre 1706 i 1711, en plena guerra de Successió, per l'autor vigatà Pau Costa. El retaule va quedar llest l'any 1712 un cop finalitzats els treballs de daurat i pintat realitzats pels barcelonins Erasme i Fèlix Vinyals.
Estilísticament pertany al període de plenitud del Barroc o barroc salomònic, assimilant l'esperit de síntesi del Barroc i, que sense abandonar del tot les composicions tradicionals, dóna una gran importància al motiu central, que confereix força unitat a la diversificada composició de tot el conjunt. El retaule forma part de la tercera fase evolutiva de la tipologia dels retaules barrocs, en la qual es dóna ja un marcat predomini de la fornícula central o cambril.
El retaule s'adapta a la caixa arquitectònica de l'absis, per tan no és pla sinó corbat i format per cinc cossos verticals o carrers. Horitzontalment esta format basicament per dos pisos amb pradella i àtic. Destaca la part central o cambril de la Verge amb la talla més gran de totes les que formen el retaule. Al seu voltant es disposen quatre plafons esculpits en alt relleu amb les escenes marianes i en els carrers laterals quatre talles de cos rodó encaixades dins fornícules. El carrer central per sota el cambril i trobem el manifestador, i a la part alta, també dins d'una fornícula, la figura del patró local. Corona el retaule la figura de Deu Pare. A la pradella hi ha uns petits plafons també amb relleu i s'alternen sis talles exemptes.
El cos central trenca l'harmonia i el ritme dels laterals, tant en l'alçada com en l'amplada i la posició. Això el potencia i dóna més dinamisme a tot el retaule. Es crea un centre focal i tota la resta d'elements giren entorn al cambril central disposats de forma el·líptica. Malgrat això, també és potencia l'ascensionalitat de tot el conjunt mitjançant una composició decreixent des de la base fins el coronament, combinant la degradació i sobrecàrrega dels elements que composen la totalitat del retaule fins a la figura final. Aquest retaule constitueix una de les obres més notables i significatives del Barroc a Catalunya. Les seves dimensions, la perfecció de la seva estructura compositiva i la qualitat artística de la seva talla escultòrica justifiquen la seva vàlua.
Reflex de la puixança econòmica de la costa catalana al segle XVIII, l'obra va ser sufragada bàsicament amb aportacions populars i fou realitzada entre 1706 i 1711, en plena guerra de Successió, per l'autor vigatà Pau Costa. El retaule va quedar llest l'any 1712 un cop finalitzats els treballs de daurat i pintat realitzats pels barcelonins Erasme i Fèlix Vinyals.
Estilísticament pertany al període de plenitud del Barroc o barroc salomònic, assimilant l'esperit de síntesi del Barroc i, que sense abandonar del tot les composicions tradicionals, dóna una gran importància al motiu central, que confereix força unitat a la diversificada composició de tot el conjunt. El retaule forma part de la tercera fase evolutiva de la tipologia dels retaules barrocs, en la qual es dóna ja un marcat predomini de la fornícula central o cambril.
El retaule s'adapta a la caixa arquitectònica de l'absis, per tan no és pla sinó corbat i format per cinc cossos verticals o carrers. Horitzontalment esta format basicament per dos pisos amb pradella i àtic. Destaca la part central o cambril de la Verge amb la talla més gran de totes les que formen el retaule. Al seu voltant es disposen quatre plafons esculpits en alt relleu amb les escenes marianes i en els carrers laterals quatre talles de cos rodó encaixades dins fornícules. El carrer central per sota el cambril i trobem el manifestador, i a la part alta, també dins d'una fornícula, la figura del patró local. Corona el retaule la figura de Deu Pare. A la pradella hi ha uns petits plafons també amb relleu i s'alternen sis talles exemptes.
El cos central trenca l'harmonia i el ritme dels laterals, tant en l'alçada com en l'amplada i la posició. Això el potencia i dóna més dinamisme a tot el retaule. Es crea un centre focal i tota la resta d'elements giren entorn al cambril central disposats de forma el·líptica. Malgrat això, també és potencia l'ascensionalitat de tot el conjunt mitjançant una composició decreixent des de la base fins el coronament, combinant la degradació i sobrecàrrega dels elements que composen la totalitat del retaule fins a la figura final.
