|
article extret de
|
Nom que havia estat donat a Mallorca
a la Bolangera, personatge popular femení, conservat en la denominació
d'un ball rodó infantil, cantat, de ritme molt mogut: el ball de
la Balanguera. Joan Alcover, en el seu poema La Balanguera, transformà
el personatge de la cançó mallorquina en una mena de parca
que fila el fil de la vida. Amadeu Vives musicà aquest poema, que
glossava els dos primers versos de la cançó, i que esdevingué,
a partir de les interpretacions de l'Orfeó Català i d'Emili
Vendrell, una cançó popular a tots els Països Catalans.
Identificat el personatge amb la pàtria, aquest cant ha estat adoptat
com a himne patriòtic en moments que no ha estat possible de cantar-ne
de més explícits. El 1999 fou declarat himne oficial de
Mallorca.
 |
| Literatura mallorquina |
article extret de
|
Literatura escrita a Mallorca en català literari o dialectal. La literatura mallorquina començà a partir de l'any 1229, quan Jaume I de Catalunya-Aragó conquerí l'illa de Mallorca i la poblà amb catalans. Des d'aleshores, Mallorca formà part de l'àmbit català, tot i que ja des del s XV algú parlà de llengua mallorquina contraposant-la a catalana. De fet, però, fins a la modernització del català escrit del Principat, començada molt abans de la codificació de Fabra, resulta molt difícil de distingir, a partir de la llengua, l'origen mallorquí d'un escriptor o d'una obra. D'altra banda, hi hagué una mobilitat notable entre els diversos Països Catalans. A l'edat mitjana, foren sobretot els clergues que estudiaren o residiren a la Península Ibèrica, o viceversa; des del s XIX, molts escriptors mallorquins es traslladaren a Barcelona, però no han estat gaires els casos importants en sentit invers. De més a més, la literatura feta a Mallorca sempre ha estat paral·lela a la del Principat, bé que a partir del s XVI hi hagué una tendència a l'aïllament i un predomini de la literatura "oficial" en castellà, en conjunt d'un interès nul i molt poc vinculada als autèntics interessos de Mallorca, al costat d'una de "popular", de to força local i dialectal. El balanç de l'edat mitjana a Mallorca és més aviat gris, com correspon a una illa petita i pobra, assotada periòdicament per la fam, per la pesta i per les lluites internes i externes, sense focus culturals forts ni vida social remarcable. Així i tot, donà dues figures de primera magnitud: Ramon Llull, escriptor fecundíssim i rodamón infatigable, l'autor català més important de totes les èpoques, i Anselm Turmeda, franciscà renegat, autor del popular Llibre de bons amonestaments i de la voltairiana Disputa de l'ase. Al costat d'aquests dos grans noms hi ha alguns poetes afiliats a l'escola de Tolosa, alguns clergues que escrivien llibres de pietat i continuaven -quasi sempre en llatí- les elucubracions lul·lianes, alguns nobles -com Guillem de Torroella- que s'entretenien traduint o adaptant els temes de la matèria de Bretanya i alguns cortesans que residien generalment fora de Mallorca, com "el mallorquí en Pacs" o l'humanista Ferran Valentí. Ja aleshores començà una literatura de tipus popular, en bona part perduda, però sens dubte abundosa, a base de cançons (religioses i profanes) i teatre. Hom ha aconseguit una sèrie bastant notable de notícies, de fragments i d'obres completes de la producció dramàtica religiosa, ja ben documentada al s XIV, que sobreviu en alguns aspectes -Pastorells, Adoració dels Reis - fins avui; per contrast, hom no disposa, ara per ara, de cap text de teatre profà anterior al s XVIII, bé que hom sap que, poc o molt, existia des de molt abans. Aquesta panoràmica grisa s'accentua des del s XVI, malgrat l'humanisme i els jesuïtes, que aporten la poesia en llatí i la comèdia de "col·legi" en castellà. Fet i fet, no hi ha cap obra literària realment important fins a la Renaixença, ni en català -cada vegada més abandonat i més depauperat- ni en castellà ni en llatí. D'escriptors, però, no en manquen. Cal esmentar els noms de la noble família Olesa, que es passà l'afecció literària durant unes quantes generacions, de l'historiador Joan Binimelis i del poeta garcilasista Rafael Bover. Aconseguiren una certa difusió les obres religioses, i la literatura popular florí tant en teatre com en poesia. Al s XVIII, temps d'erudits minuciosos i autodidactes i de poetes analfabets, nasqué un nou interès pel català de Mallorca, visible sobretot en Josep de Togores, comte d'Aiamans i membre influent de la Societat d'Amics del País. Al començament del s XIX el català fou utilitzat, amb finalitats polítiques, per Miquel Ferrer i pel seu adversari Joan Josep Amengual, i no mancaren els poetes satírics o humorístics. Quan al Principat començà el moviment anomenat de la Renaixença, foren relativament molts els mallorquins que participaren en jocs florals i que es posaren en contacte amb els escriptors dels altres Països Catalans. Superant-los tots, es destacà la figura de Marià Aguiló, que dugué a terme una labor decisiva per al redreçament de la llengua i l'ennobliment de la literatura, al costat d'homes remarcables com Tomàs Forteza o Josep Lluís Pons i Gallarza, i d'una fila de noms de segona o tercera categoria. No mancaren els qui es miraren els nous corrents amb un cert escepticisme -com Josep M&Quadrado que ajudà, des de "La Palma" (1840-41), a introduir el romanticisme a Mallorca- o els qui continuaren la tradició dialectal i popular, sense preocupar-se gaire dels aires nous, com Tomàs Aguiló o Pere d'Alcàntara Penya, el qual -juntament amb Bartomeu Ferrà i altres- dugué a terme una labor eficaç a través de La Ignorància, inici d'un seguit de revistes humorístiques i, més endavant, serioses. Al primer terç del s XX hi hagué figures mallorquines importants dins el conjunt de la literatura catalana: Antoni M. Alcover, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, etc. Hi hagué una presa de consciència cívica i política, que tingué com a manifestacions principals la fundació de l'Associació per la Cultura de Mallorca i de la revista "La Nostra Terra" -òrgan de l'anomenada Escola Mallorquina - i el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. El 1936 i el 1937 hi hagué un retrocés total de la cultura catalana a Mallorca, i hom intentà de bandejar el català del món de la cultura, si no de la vida diària. La vida literària tornà a començar, discretament i sotmesa a la censura o d'una manera més o menys clandestina, el 1941. La literatura de postguerra es caracteritzà per un predomini de la poesia fins la dècada dels cinquanta, de primer seguint el mestratge de Miquel Ferrà i de Guillem Colom, i després decantant-se cap als models castellans de la generació del 27, que ja havien influït un gran poeta mort durant la guerra, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Cal destacar els noms de Josep M.Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal i Alcover, Miquel Àngel Riera, Miquel Bauçà, Damià Huguet i Josep Albertí. La novel·la, conreada fins aleshores d'una manera esporàdica -per Salvador Galmés o Llorenç Villalonga, per exemple-, rebé una forta empenta a partir de la darreria dels anys cinquanta i ha aconseguit un notable desplegament aquests darrers anys, sota el signe del turisme, de les mutacions de la Mallorca actual i de les noves preocupacions polítiques i socials. D'entre els narradors cal destacar: Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, M.Antònia Oliver, Carme Riera, Antoni Serra, Gabriel Janer i Manila, etc. El teatre, amb algunes excepcions, s'ha mantingut a un nivell "regional" i dialectal, d'escassa qualitat.
| L´escola mallorquina |
article extret de
|
Nom donat al conjunt de poetes mallorquins
de la primera meitat del s XX, especialment el grup de la revista "La
Nostra Terra", i dels primers anys de la postguerra, les característiques
comunes dels quals s'anaren accentuant més i més fins a
llur crisi cap al 1950. Bé que hom ha de considerar com els seus
precedents directes Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, l'Escola Mallorquina
seguí, de fet, una línia iniciada ja per Pons i Gallarza,
la característica primordial de la qual seria la contenció,
d'arrel clàssica, traduïda externament en la rigor acadèmica
de la forma (li interessà per damunt de tot l'art i la musicalitat
com a recurs fonamental de la poesia), de la temàtica (limitada
i sovint paisatgista) i del to expressiu (volgudament mesurat, sense violències
ni audàcies). Aquesta perfecció formal dels versos i l'humanisme
clàssic i mediterrani que hi ha al fons de tota la seva poesia
(heretat directament de Costa i Llobera però també dels
italians Carducci, Pascoli o Leopardi) l'acosten en un cert sentit al
noucentisme i sobretot a Josep Carner, que defensà en moltes ocasions
l'estètica classicitzant dels poetes mallorquins. El gust per la
forma i el domini dels matisos de la llengua es posen també de
manifest en les traduccions de poesia fetes per les figures més
representatives de l'Escola: Maria Antònia Salvà (Mistral),
Llorenç Riber (Virgili), Miquel Ferrà, que portà
en gran part la direcció intel·lectual de l'Escola (Leopardi,
Hugo, Verlaine, Carducci, D'Annunzio, Tibul·le) i també
Guillem Colom (Horaci) i Miquel Forteza (Poe, Valéry, Wilde). Gabriel
Alomar, allunyat per raons d'ordre ideològic de l'Escola Mallorquina,
conformista i sense preocupacions polítiques, participà,
això no obstant, del seu classicisme i del gust per la perfecció
tècnica de la poesia. Uns primers intents de renovació de
la poesia mallorquina, fins llavors impermeable a qualsevol nou moviment,
es manifestaren dins mateix de "La Nostra Terra" amb l'obra
de B. Rosselló-Pòrcel, que juntament amb influències
clares de la poesia castellana de l'anomenada Generación del 27
presenta encara estrets lligams amb l'Escola, principalment la interpretació
poètica del paisatge de Mallorca. Després de la guerra civil
de 1936-39, Miquel Ferrà, Guillem Colom, Miquel Forteza i Joan
Pons i Marquès, en un esperit de fidelitat als poetes mallorquins
anteriors, imposaren a les noves generacions l'ortodòxia de l'Escola
i continuaren vinculats a la seva estètica i als seus recursos
expressius. Tanmateix, a partir del 1950 els poetes que havien seguit
llur mestratge -Miquel Dolç, Llorenç Moyà, Jaume
Vidal i Alcover- s'anaren separant cada vegada més d'aquesta ortodòxia.
L'antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) de Manuel Sanchis
i Guarner assenyala de fet l'aparició d'una oposició, a
vegades violenta, als esquemes tradicionals de l'Escola Mallorquina, que
hom considera desfasats, folklòrics i localistes.