Maria Barbal (1947)

Novel·lista nascuda a Tremp, on realitzà els estudis primaris. Des de ben jove, es sentí atreta per la literatura, influïda pel seu pare, que li transmeté l'amor per la terra, per les anècdotes i per les paraules. Es traslladà a Barcelona el 1964 per cursar batxillerat i estudis de Filologia Hispànica a la Universitat Central. Ha compaginat la docència amb la literatura, que troba especialment atractiva pel fet de poder-se posar a la pell dels seus personatges. Barbal ha retratat el món del Pallars, especialment la crisi que suposà la despoblació dels pobles i la lenta agonia d'aquell món secular.

El seu primer llibre, Pedra de tartera (1985) fou un gran èxit de públic i crítica. Amb ell guanyà -entre altres- el premi Joaquim Ruyra de novel·la. El 1991 se'n féu una versió teatral amb el mateix títol. Després d'aquesta primera novel·la, Barbal publicà un recull de contes La mort de Teresa i la novel·la Mel i metzines, en la qual el protagonista Agustí Ribera retorna als seus orígens rurals i els records li porten elements dolços i amargs, com bé sintetitza el títol. Posteriorment, ha anat alternant els llibres de narracions (Ulleres de sol -on abandona el Pallars dels seus llibres anteriors- , Escrivia cartes al cel) amb novel·les (Càmfora, Bari, Carrer Bolívia, Camins de quietud...). S'ha anat allunyant progressivament de la temàtica pallaresa i ha anat centrant-se en escenaris ciutadans.