primera part
segona part
tercera part

Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida; encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles.
Poques festes se celebraven per aquells anys. Hi havia tanta feina! Els diumenges només es notaven perquè començàvem la jornada de fora més tard, ja que anàvem a missa de sis. I això les dones, que ni oncle ni la majoria d'homes del poble no hi entraven. Només el vell de ca l'August i el de casa Sebastià. Des del nostre banc, que era en els últims rengles de la banda dreta, veia la majoria de la gent. Silenciosos, una mica encongits per la fresca. Les dones eren com arbrets coberts d'espessos vels negres. A la sortida, un bon dia escorregut i corrents cap a casa a recollir les eines o a encendre foc, segons l'època de l'any i la gent que hi havia a casa.
La festa per excel·lència era la de l'estiu: la Festa Major! Es feia caure en diumenge, per estalviar, i coincidia amb les acaballes de la feinada grossa als prats. Dies ha que s'havia segat i batut, i si el temps no havia estat geniüt s'acabava de recollir l'herba. Encara solia quedar el redall.
La plaça, ornada amb retallets de papers de colors, s'havia de regar i d'escombrar molts camins, perquè les vaques igualment eren portades a aviar i l'embrutaven abans de la missa solemne, que aquell dia era a les deu, i tornar-hi a l'hora de la processó, i una altra vegada abans del ball.
Van passar uns quants anys abans que el jovent em considerés ben bé del poble i no una visita, i per això, fins que en vaig tenir setze, no em van cridar per portar la plata d'alfàbrega a la sortida de missa. Això volia dir entrar a la colla dels joves i prendre part en tots els trencacolls de la festa: des de buscar el músic fins a tallar la coca que es repartia en una altra plata al mateix temps que els ramets.
Jo no sé si era tímida de natural, per l'edat, o perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes. Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i de les fadrines va ser per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i l'altre, que feien córrer, mal m'està dir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola, em va fer posar vermella fins a l'esquena i l'endemà, en sortir de casa, em creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m'espiaven. Em sentia més en fals que mai, com si hagués comès una gran falta que ningú no em pensava perdonar. Ara, amb tants anys de distància, penso que aquesta intuïció no anava gens errada, encara que jo molt aviat superaria aquelles pors i aquells encongiments, perquè la meva vida estava a punt de canviar de nou, fortament. Aquell hivern vaig conèixer el Jaume.
.

Fora del recel de la gran per la xica, aquells sis anys de casa endins van ser bons. M'anava passant la inquietud que sentia a hores pel Jaume. No sé si les nostres filles ens unien o ens separaven; el cert és que moltes vegades em semblava que ens estimàvem a través seu. Quan anava a aviar les vaques als prats de Solau, punt del dret punt del revés, sempre em venia a la memòria com un paradís perdut aquella alegria boja que em feia desbocar els dies que em vaig enamorar del Jaume. No em sabia imaginar el cel tal com el predicava mossèn Miquel sinó com aquella força estranya que m ' havia canviat el món de lloc.
Molts camins l'Elvira em treia dels pensaments i em donava el gran espant, cosa que la feia trencar-se de riure. Pujava menuda, però viva, amb una empenta que recordava la de tia. Venia a rellevar-me perquè jo pogués anar a apariar el sopar. La mestra deia que era un argent viu per aprendre; jo m'entusiasmava pensant que ella podria defensar-se més que jo a la vida.
Aquell dia l'Elvira em portava una nova al prat. Hi havia carta dels cosins i padrina havia dit que pensava anar a Barcelona.
El cor em va fer un salt. Devia haver passat alguna desgràcia. Marxar tan lluny em semblava un trencacolls molt gran. Caminava cames ajudeu-me com si m'haguessin dit que s'havia posat foc a l'era. Havia deixat l'Elvira amb la paraula a la boca i no veia l'hora de saber quina en passava. Pel camí vaig trobar-me amb la Delina que tornava amb les vaques. Sort en vaig tenir per distreure'm d'aquells pensaments. Tan eixerida com sempre, em va explicar que el seu germà gran aviat fóra capellà i que estava emocionada de pensar-hi. Li havia dit que, si no tenia propòsit de casar-se, quan ell hagués cantat missa, la seva germana, la Delina, seria la seva majordona i que se li ocuparia de tot. Dels vestits sagrats i de la rectoria que li toqués, i que seria respectada com la dona principal d'aquell indret. Que ja sabia que faltaven dies per a tot això, però que la seva vida tenia un camí i que havia passat molt de temps sense veure n cap. Jo encara vaig gosar dir-li que mentrestant potser la buscaria algun fadrí per casar-s'hi i ella va dir que no, que no. Que no es veia fent de mossa de cap home i que això la sulfurava només de pensar-hi.
Quan rumiava què volia dir això de sulfurar, em vaig trobar enfilant les primeres cases del poble i em va venir com una ventada el neguit d'abans. Amb quatre gambades vaig pujar les escales i vaig arribar a la cuina. Tia pelava trumfes amb parsimònia i oncle seia amb la pipa a la boca, vora el foc. Vaig saber que no passava res de dolent i instantàniament vaig pensar que no diria res del que m'havia contat l'Elvira. Tia podia doldre-se'n; però ella de seguida que em va veure va parlar. Nena, a Barcelona fan l'exposició i el meu cosí em convida tant sí com no. Jo penso que, si no vaig a Barcelona, em moriré abans de poder-hi anar mai. Si tu pots estar per la casa i la canalla, d'avui en quinze marxaré. Va afegir que l'exposició seria com una estiba de totes les coses bones que es feien a molts països del món. Oncle va dir:
i, és clar, tu els has de dar l'aprovació. No ho va dir amb ràbia, però sí com si sentís enveja que la seva dona fos capaç d'interessar-se per una cosa tan llunyana i desconeguda...
Tot allò a ell no li deia res. Ni allò ni el que passava a Montsent. Oncle semblava estimar la rutina de cada dia més que cap altra cosa i tia sovint li ho retreia. Si no fos per mi seríem tots en un racó, els d'aquesta casa. Exagerava.

Sempre havia tingut por de la mort. De la mort a casa. D'haver de parlar xiu-xiu i veure algú que l'endemà se l'emportaran per sempre més amb els peus pel davant a colgar-lo en un forat. De sentir els petons de tothom, del condol fals i del condol sincer i de veure vermells els ulls estimats. I vet aquí que ara no tenia ni mort, i tenia més por í més angoixa sense veure-li aquell cos immòbil i aquelles galtes de cera que havien estat de flor de magraner. Tenia tristesa i no tenia cap mort per tancar-li els ulls ni per vetllar-lo ni per comprar-li la caixa ni per anar a la seva fossa amb flors acabades de collir i plorar-hi a pleret. Se l'havien endut com un pom de roses i no tenia cap últim record sinó aquest: una espurneta a la mirada d'un adéu estrany. Sabia que era mort i que mai més no el tindria a la vora, perquè la guerra és la maldat arrossegant-se per terra per deixar-la sembrada d'escurçons i de foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt. I jo estava descalça amb els meus fills sense res més que els ulls oberts. Ni tan sols el vestit era de dol, perquè el meu mort no era com els altres, era un assassinat que s'ha d'oblidar de seguida, i davant del seu nom s'han d'aclucar les parpelles i totes les boques amb ciment espès. Jo sabia que era d'aquests morts perquè em portaven en el camió del dolor cap a l'Aragó. Perquè als desgraciats ens havien d'allunyar de l'únic que ens quedava: la nostra misèria amb el nostre tros de cel i la nostra vall de llàgrimes.
Quan vaig haver entès que estàvem sols com un ramat sense pastor, potser amb el llop a l'aguait, em va agafar un gran abandó i tot el que m'oprimia el cor era que no em sentia amb forces per fer de mare. Quedava estabornida en aquell mur de tristesa i, com que no podia cridar i fer disbarats, volia estar sense moviment, sense pensament. Concentrada en la dolor sense esperança. Les nenes havien de viure i jo volia morir i em semblava que, si em quedava immòbil amb aquell infern a dins, per força faria una explosió i adéu Conxa. Però em burxava abandonar les filles a la seva sort i, quan l'Elvira em va manar que mengés, després d'haver-m'hi negat dos dies, li vaig fer cas. Quina violència aquell pa passant per la gorja, que no deixava travessar res com si fos un tros de canya on ha quedat el nus sense esbotzar... A poc a poc, amb la mirada vigilant de la meva filla gran, els papers canviats per primer cop, amb aquell desig tan fondo de cridar: prou!

L'Elvira s'havia fet a aquella vida. La joventut val per a tot. I això que havia rebut moltes carades. Perquè es bellugava, parlava amb tothom, no s'avergonyia de res. Ens deien "rojos"; també havien matat homes d'aquell poble i molts d'altres havien passat a França. Fins famílies enteres, deien.
L'alberg era al costat mateix d'un poble que devia ser poc més petit que Montsent. Un dia una noia de la seva edat si fa no fa va insultar-la perquè deia que els rojos havien mort el seu xicot. L'Elvira havia tingut sort que l'acompanyava un minyó aragonès que va defensar-la, el pobre. Alguns haurien volgut que damunt de tanta pena ens sentíssim dolents. ¿Per qué els rocs acuden al pedregar?
Al nostre matalàs hi dormíem sis persones de través. Hi havia polls i, per molt que procuràvem rentar-nos a consciència, no ens en podíem salvar del tot. Malmenjàvem però no ens feien passar fam. Treballàvem: a la neteja, a la infermeria, a cosir... Era ple d'italians. Ens feien por, en fugíem tant com podíem.
Els dies eren una llosa que planava damunt del meu cor. S'havien assecat les llàgrimes sense aturador, tot el que vivia em semblava un malson que un dia o altre havia d'acabar. Darrere d'aquest somni em semblava albirar l'esperança. Tornar a casa. Potser havia estat una mentida; no podia ser que els haguessin mort, plens de vida, sense tenir cap prova. No podia ser que haguessin dit: aquest, aquest, aquest... Tal vegada fossin en presó o evacuats com nosaltres. Què podia saber un soldat? No deia res d'aquests pensaments a les nenes. Ho guardava com un secret que, aviat, en fer-se realitat, les havia d'omplir d'alegria. El silenci em tranquil·litzava i em donava força. Callar, somiar la ventura de les hores de cada dia, de qualsevol dia. Dels mitjanets i dels dolents. D'aquell en què un llamp matava una vaca i en tenies un gran disgust, i d'aquell on tot semblava trobar el seu lloc. L'herba al paller, les gallines a jóc, les vaques tranquil·les a l'estable, i tots sopant a taula. No deia res a les nenes, no. Elles necessitaven anar a una altra cosa. Allò que havia passat era un cop fort per a elles, però no s'hi havia de pensar. Calia continuar. No els era possible retrocedir a l'esperança de si no fos veritat... En canvi jo necessitava tornar enrere per respirar tot just una miqueta.
No ens deien res. Quant de temps ens tindrien allí? Què hi fèiem? Per què servíem allí dones i criatures? Ben just enteníem les ordres que ens donaven...
I la terra aquella semblava bona. No hi havia aigua abundant com als nostres pobles, no. El lloc era més baix i hi feia més calor. Però la gent hi devia viure bé, abans, perquè en aquells dies tampoc no portaven una vida normal. Només soldats cap aquí i cap alià, ordres, crits i silenci.
Ens feien resar al matí i a la nit. Jo no en sabia en castellà i feia com qui mou els llavis. Jo no volia aprendre a resar de nou. Per dins ja pregava a Déu i li parlava molt llarg. Li explicava i li suplicava. Però sempre per dins. Com dos amics que ja es coneixen i pels ulls s'ho diuen tot. No cal obrir la boca, només començar per algun punt de la pena estirar a pleret com la llana de la madeixa i deixar que corri, que corri... fins que no veus el color perquè els ulls se t'han negat i tu no plores per fora sinó que la llana s'ha fet un tel d'aigua que rellisca galtes avall i, quan anava a sortir un sanglot, has sentit que no estaves sol i llavors s'ha fet el nus a la gola i s'ha instal·lat aquell dolor tan fort, fins que empassant a poc a poc s ha trencat el nus de llana i ha quedat la madeixa per una banda i un tros de pena que amb nus i tot ha baixat directe cap a la panxa.

Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l'edifici i a l'ascensor del servei.
Barcelona és tot a una hora. Quan no ha arribat és massa aviat, quan ha passat aquella hora ja és massa tard. A dos quarts de vuit obrir la porta, a les vuit encendre la calefacció a l'hivern, a les deu donar les claus a la dona de fer feines del segon tercera, a les dotze repartir la correspondència, a les nou recollir les escombraries i a les deu tornar a tancar...
Barcelona és el cel lluny i els estels espantats. É s un cel humit i una pluja molt grisa.
Barcelona és no conèixer ningú. Només els de la família. I, de vegades, sentir parlar per unes estranyes paraules. És oblidar el so dels animals de casa per veure passar gossos encadenats cap al tard.
Barcelona és un pa petit que s'acaba cada dia i és llet d'ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet.
Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets.
I és no veure ningú que pogués compadir-me és veure tornar els néts d'estudi traginant una pila de llibres i sentir un aparell que parla i canta, i un altre que diu i mira, però no sé mal si em veuen a mi.
I és aprendre cada dia que hi ha molt poca feina que jo pugui fer. Tal vegada escurar els plats després del repàs. Però no estaran certs que els hagi fet prou nets. I quan a la tarda Barcelona és una història d'allà dalt, no hi ha ningú a qui explicar-la i a tothom li fa nosa que vulgui fer d'aquella tarda de Barcelona un tros d'aventura de muntanya oblidada.
Barcelona és aprendre a callar més i més. Fins que em pregunten alguna cosa.
Barcelona nit és una escapada cada dia. Comença amb un soroll llargarut d'ascensor i galopa per corriols i boscos. S'atura en qualsevol lloc de la contrada i escolta les campanes. Toc de festa, toc de rosari..., fins que no arriba el toc de morts no m'adormo, i llavors els somnis són llargues converses que no puc fer desperta. Molts camins, fins em desperto amb el somriure o la rialla a punt d'esclatar per una cosa que diem.
Algun camí Barcelona és algú de Pallarès que baixa a visitar-se i que porta una engruna d'olor de fem de vaca o d'herba seca, tot i que s'ha rentat com cal. Però potser allà, ben endins de les ungles o en un raconet dels cabells carreteja l'olor diària
que m'omple d'alegria. I llavors pregunto per tots, per cada casa que queda al poble i per tot allà que se m'acut. Quan hi ha algú de fora no em fan callar. Segons què dic, m'escarneixen una mica. És una forma de ser important quan saps ben segur que t'has convertit en una vella inútil.
Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. Es l'últim graó abans del cementiri