El llenguatge de Bertrana destaca sobretot per una la precisió en l'ús de la llengua. Aquest domini és natural i amarat des de la seva infantesa. Defugint de teoritzacions d'estilista, el nostre autor és, també en el camp de la llengua, un excel·len observador des dels seus anys a l'Esparra. Potser per això els fragments descriptius -de paisatge i de persona- són els més personals i on arriba a les cotes més altes de qualitat. Si ens fixem en una obra tan dura com Josafat, veurem que de tant en tant trobem uns moments lírics, d'una qualitat gairebé poètica. Són precisament els moments en què Josafat veu el paisatge de les seves terres des del campanar. El darrer paràgraf de la novel·la seria també un magnífic exemple d'aquest lirisme i mereixeria un comentari lingüístic exhaustiu.

Bertrana, com molts modernistes, creu en el poder suggestiu de les paraules. Semblantment al que faran Casellas i Víctor Català, utilitzarà el llenguatge per transmetre al lector unes determinades sensacions (a Josafat són la por, l'angoixa, la fredor, la immensitat de la catedral...). D'aquesta manera, la llengua adquireix unes propietats musicals. El so de les paraules suggereix més que no diu. Això no ens ha de fer creure que es tracta sempre d'una melodia dolça i harmoniosa. Ben al contrari, els modernistes intenten trobar una llengua ferrenya, dura, allò que s'ha anomenat llengua mascle.

Per això no ens ha d'estranyar la tria de mots per la seva qualitat fonètica. Si observem fragments on pretén ressaltar la fredor i inhospitalitat de la catedral, notarem la presència de fonemes durs: velars, vibrants... que contribueixen a aquesta sensació.

Grossos claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes enrotllades, perquè no s'entrebanquin.

En l'aspecte morfosintàctic, hem de destacar primer de tot l'ús encertadíssim que l'autor fa dels adjectius. Hi són molt abundants i apareixen sols o formant part de sintagmes més complexos:

La llumenera, deixada al sol, projectava l'ombra de Josafat dalt la volta, i aquella silueta colossal, amb el seu cap enorme, les seves cames infinites i els seus braços enlairats, movent-se calmosos, semblava gratar serenarnent els carreus desjuntats, per obrir-hi una fossa.

. Sovint l'autor es val d'oracions adjectives per qualificar un nom. De vegades apareixen al davant del nom, cosa que contribueix a donar-li més força. La tria dels adjectius és molt acurada i destaquen per la seva precisió i sonoritat. Bertrana, com a narrador omniscient, intervé sovint en l'obra a través d'adjectius que tenen una funció clarament moralitzadora.

En la brega s'havien afluixat les seves robes i esbullat els seus cabells. E1 seu esguard maligne passava a través de les rosses madeixes despreses dels bandós, amb un brill hipnòtic, provocador, insofrible, mentre de la seva boca irònica eixien paraules que esqueixaven la pell com fiblades de tralla.

Els verbs no només indiquen accions sinó que tenen una qualitat descriptiva. Els verbs contribueixen com cap altra categoria gramatical a donar qualitats humanes a objectes inanimats. Si ens fixem en l'obra trobarem molts exemples de personificacions.

E1 ponent bruelava com una fera irada i venjadora tota l'església, ressentint-se de l'empenta enorme, llançava melangioses queixes, llastimosos sospirs, que passaven de llarg a llarg de les tenebres, creixent i apaivagant-se. Era un seguit de notes planyívoles, un concert anguniós i fúnebre que suggestionava Josafat i l'immobilitzava.

Els substantius destaquen un cop més per la seva varietat i precisió. Bertrana té un ventall lèxic amplíssim. En aquesta obra destaquen ens camps semàntics de l'arquitectura, el de les relacions sexuals i el de la religió.

La sintaxi de Bertrana, lluny de la complexitat d'autors contemporanis, combina períodes mitjans amb frases més breus. Sovint utilitza la juxtaposició i sol defugir dels períodes sintàctics llargs formats per encadenament de subordinades.

Pel que fa al lèxic, hem de destacar l'escassa presència de dialectalismes (reduïts als diàlegs entre la gent del poble: Josafat, Pepona i oncle). En canvi, abunden els augmentatius i els diminutius, cosa que accentua el contrast entre les coses petites i la grandiositat de l'espai. Un cop més, remarquem la varietat i precisió del lèxic.