|
|
|
CAPÍTOL V
(fragment)
Una silueta angulosa
i feixuga vingué dret a ella travessant la
nau. Duia a la mà un penjoll de claus que tentinejaven;
passà a frec d'ella, de la bagassa, sense adonar-se'n,
i, ja dins del passadís, obrí la porta.
La veu de Fineta sonà al seu darrera.
-Josafat...; sóc jo, Josafat. Entro?
I va entrar, humilment, com una gosseta temorenca
que vol llepar les mans que l'han nafrada.
El vestit i la mantellina de la bagassa influïren
en l'esperit del campaner d'una manera estranya i
complicada. Idees contradictòries sorgiren
en el seu magí contorbat. Cregué en
un penediment, en una disfressa del dimoni, en la
pròxima satisfacció de la luxúria,
en un missatge de Pepona, en un enginy dels seus enemics
i en un camí segur per a notificar a la porcairola
el seu bell propòsit. I restà mut, i
Fineta, també muda, amb un aire entristit,
anà allunyant-se del campaner fins a caure
esllanguida a l'escambell, des d'on li envià,
per entre les seves pestanyes, una salutació
casta i fervent...
-Som amics, Josafat?
|
El campaner
també li havia clavat la seva vista; la resseguia
tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren
mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot
despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets
i llençant amb exasperació els pellingots
de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat
que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.
Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es
retorcien electritzades.
Reposà la seva barba en el palmell de la mà,
i s'esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat
de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota
els plecs de la brusa.
-Encara em tens ràbia, Josafat?
-Ràbia, jo..., jo...?
-Sí, tu, mira em feres mal; mira m.
I s'apartava els bandós del front amb un graciós
moviment dels seus dits, carregats d'anells.
-Jo pla no he estat el qui t'ha fet això.
-Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps
que Pepona no vol tornar?
-Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.
Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic
amenaçador.
-Què en vols fer, d'ella?
-Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la,
parlar-li.
-Per casar-t'hi?
-Es cosa meva.
-I a mi no em voldries, Josafat? Jo et tractaria tan bé!
I li llançà francament una guspira de passió,
de les que fins aleshores havien interromput les closes
pestanyes.
-Escolta, apropa't. Saps què penso? Que a Pepona
no li agradaria viure ací; li fan por els sants,
l'esgarrifa això -assenyalava el mur-. Jo, en canvi,
hi viuria molt contenta. Josafat, apropa't, asseu-te...
I li féu un xic de lloc en el propi escambell.
El campaner, amb la cara roja, sense esma per a llençar
a fora la que es presentava tan senyora, tan bondadosa i
tan honesta, anà a agemolir-se en el banc, i allí
restà meditabund. Estava atent, per això,
així que ressorgís la dona impura que el temptà
en el trifori, s'allunyaria d'ella o la trauria, sense compassió,
a empentes, a cops, morta o viva.
La llum que davallava del finestral en travessar la feixuga
muralla es feia més escassa, més grisa, més
misteriosa, més propícia a la temptació.
Fineta, en el seu raconet, sols era una ombra borrosa, una
taca desfumada que incitava a apropar-s'hi, a estrènyer-la,
a tenir-la abraçada amb l'amorosa melangia que encomana
el capvespre.
El campaner, al mig de tanta complicitat, es refregava pel
banc, patint i sospirant. No podia més i es redreçà.
Fineta també, i tots dos s'aproparen. Ella enfront
d'ell, arquejà el seu cos, enlairà els braços
i els retorçà en un estirament de mandra lasciva.
-Em vols, Josafat?
Josafat oscil·là. Per les seves dents
closes passava un ronc llarg, terrible. Romangué
un curt moment mirant la porta entreoberta de la capella;
després fugí fins a trobar la paret, al més
lluny possible de la bagassa. Aquesta va empènyer
la porta fins a ajustar-la, i, amb les mans nervioses posades
en el forrellat, preguntà a l'acovardit campaner:
-Tanco? Sí? Vols que tanqui?
La veu era suplicant, enfervorida, d'enamorada que s'abandona.
Quan hagué barrat conscienciosament, i triomfadora,
anà vers la caixa de l'escala, i amb el peu al primer
graó féu descriure als seus costats un vaivé
de nimfòmana.
-Vine, vine...
En el replà que servia
de pas al primer estatge del campanar, Josafat va atrapar-la.
Era ja de nit, a baix
sols una tènue blancor, com d'un reflex de lluna,
entrava per l'obertura del finestral. La gran campana de
les hores tocà set batallades; brunzí el ressort
del rellotge; de cap a cap del campanar passà com
un frisament i el silenci tornà a ésser espaordidor.
Res no indicava l'existència de Josafat i Fineta
dins la torre sinistra, -que abans sorollaren amb els udols
epilèptics del seu pler bestial i amb el rebolcar
desesperat de llurs cossos, que es masegaven en les lloses
del replà. Encara transcorregué una bella
estona. A la fi, per les finestres espitllerades passà
un lleu sospir, que vibrà en les tenebres com l'esbategar
d'una grossa papallona. Fineta descendia. En la fosca blanquejà
la seva sina descoberta. Anava arreglant-se, remeiant el
desorde produït per la fúria simiesca de Josafat,
preparant-se per sortir i tornar al seu hostatge. Mentrestant,
s'assegué a la caixa del banc d'església,
i s'aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida
per la digestió lenta del seu macabre festí.
Josafat aparegué;
dins la fosca encara es marcà la seva negra silueta.
Encengué la llumenera i mirà la seva amiga,
que, vestida del tot, s'havia alçat i prenia la mantellina
de sobre l'escambell.
-Adéu, fins a demà; oi, Josafat?
Ell li plantà la mirada, que de somorta que era esdevingué
brillant, i mentre Fineta volia fer córrer el forrellat,
l'abraçà en una revifalla del desig.
-Prou, Josafat; ara no, sents? El campaner no féu
cas de les paraules de Fineta.
|
|
|
|
|