|
article extret de
|
A principi de segle coexistiren tres
corrents: el continuador de la línia tradicional de la Renaixença,
predominant al setmanari "La Il·lustració Catalana"
(1903-17), fundat i dirigit per Francesc Matheu; el corrent modernista,
predominant al setmanari "Joventut" (1900-06), i un nou moviment,
el noucentisme, del qual hom pot descobrir ja inicis a la revista "Catalunya"
(1903-05), dirigida per Josep Carner i en la qual hom combatia certs aspectes
del modernisme i defensava l'estètica classicitzant dels poetes
mallorquins, sobretot de Costa i Llobera. El principal definidor del noucentisme
fou Eugeni d'Ors, autor del Glosari, comentaris i reflexions breus, periodístics,
de gran diversitat, que, amb el pseudònim de Xènius, publicava
al diari "La Veu de Catalunya", de vegades formant sèries,
una de les quals constitueix la seva millor obra, la novel·la filosòfica
i simbòlica La Ben Plantada (1911), la protagonista de la qual,
Teresa, personifica no sols l'ideal femení de l'autor sinó
també les seves doctrines estètiques, filosòfiques
i polítiques, proclamació d'un "mediterranisme"
o noucentisme classicitzant, "arbitrarista", partidari de la
"civilitat" enfront de la natura. L'acció del noucentisme
contribuí a relacionar la política del moment amb les necessitats
culturals, i en aquest sentit fou positiva; en literatura fou sobretot
poètic i crític. En poesia fou representat per Josep Carner
(Els fruits saborosos, 1906) i Guerau de Liost -pseudònim de Jaume
Bofill i Mates- (La muntanya d'ametistes, 1908), poetes que tot anant
més enllà de la doctrina orsiana n'acomplien, tanmateix,
en l'estil i els temes, l'ideal estètic de perfecció lingüística
i formal, i havien de contribuir decisivament, sobretot el primer, a imposar-lo.
Menys de primer pla, però influent en el fons i altament renovador,
se'ls afegí tot seguit Josep Maria López-Picó (Turment-Froment,
1910), poeta d'obra regular i continuada i que de la poesia del quotidià
evolucionà cap a la metafísica. Fundà (1915) "La
Revista" i en dirigí també les publicacions, tot al
servei d'un eclecticisme volgut, postnoucentista amb els anys, obert i
digne. Un temps l'ajudà el poeta Joaquim Folguera (Les noves valors
de la poesia catalana, 1919), l'obra del qual, truncada per la mort, s'adreçà
cap al simbolisme. Al mateix temps es manifestaren les tendències
avantguardistes, representades per publicacions diverses, com Trossos
(1916) i Un enemic del poble (1917-19), obra, aquesta darrera, del poeta
Joan Salvat-Papasseit, el qual, des del caràcter gairebé
experimental del seu avantguardisme (Poemes en ondes hertzianes, 1919),
passà a la lírica eròtica (El poema de la rosa als
llavis, 1923) i reivindicativa (Les conspiracions, 1922), pròpies
d'un gran líric. Més lents en llurs processos, el teatre
i la narrativa tendiren a confirmar els valors establerts, naturalistes
i modernistes, però Josep Pous i Pagès (L'endemà
de bodes, 1904) i Joan Puig i Ferreter (La dama alegre, 1904) se'n separaren
amb èxit, mentre continuà la tasca d'Adrià Gual.
El mateix Pous i Pagès acostà la novel·la rural i
el noucentisme (La vida i la mort de Jordi Fraginals, 1912), però
és Prudenci Bertrana el qui, des de Josafat (1906) fins a la trilogia
Entre la terra i els núvols (1931-48), tingué continuïtat,
mentre Joaquim Ruyra (La parada, 1919, i Pinya de rosa, 1920) i Josep
Carner (Les planetes del verdum, 1918) foren decisius en l'assoliment
del conte i les proses literàries. L'assaig, la crítica
i l'erudició donaren, entre d'altres, Miquel dels S. Oliver, Gabriel
Alomar, Pere Coromines i Alexandre Plana (Antologia de poetes catalans
moderns, 1914). En poesia predominà el postsimbolisme, coincidint
amb una actitud de rigor formal i de domini del llenguatge, però
amb diversitat de tendències. Carles Riba s'afegí als poetes
anteriors i aviat els succeí (Estances, I i II, 1919 i 1930) amb
el seu to més greu, amb passió i lucidesa, fins a la construcció
més rigorosa del poema (Tres suites, 1937). Amb ell, és
J.V. Foix (Gertrudis, 1927) qui, avantguardista i clàssic, dominà
amb una obra paradoxal i independent les contradiccions de cada circumstància.
És el moment també del triomf popular, en la lírica
i en el teatre en vers, del fecund Josep Maria de Sagarra (El Comte Arnau,
1928), assimilador i recreador, amb veu pròpia, d'un passat modernista
i barroc. Ventura Gassol tingué una posició semblant en
la poesia patriòtica, i en algun moment, també Agustí
Esclassans. L'arrelament, la intimitat i el somni caracteritzen la poesia
de Maria Antònia Salvà, Josep Sebastià Pons, Marià
Manent, Tomàs Garcés i, amb una síntesi més
intensa i precisa, la de Clementina Arderiu (Cant i paraules, 1936). Pere
Quart -pseudònim de Joan Oliver- fou, als inicis del seu inconformisme,
satíric (Les decapitacions, 1934), mentre superrealisme, sàtira
i exaltació convergiren en l'obra i la vida breus del mallorquí
Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
| El Noucentisme |
article extret de
|
Moviment cultural d'abast polític
iniciat a Catalunya a la primeria del s XX. Els principals banderers -Eugeni
d'Ors, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Josep Pijoan, Francesc d'A.Galí,
Torres-Garcia, Xavier Nogués, Feliu Elias- entraren a les lletres
i a les arts pel modernisme, que informà, doncs, certs aspectes
regeneracionistes (reforma lingüística de "L'Avenç",
parnassianisme poètic, antifloralisme, etc) dels noucentistes.
Així, en un llibre símbol com l'Almanac dels Noucentistes
(1911) conviuen escriptors i plàstics de tots dos moviments. Hom
ha convingut que el 1906 representa la desclosa victoriosa del moviment,
que a poc a poc anà bastint tot un programa, gràcies especialment
a la plataforma mínima de govern que representà el poder
de Prat de la Riba i el seu equip polític -procedent de diverses
tendències- des de la presidència de la diputació
provincial de Barcelona (1907) i de la Mancomunitat (1914). El 1906 Eugeni
d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a "La Veu
de Catalunya" -on signava Xènius-, encunyà el terme
noucentisme, i l'anà perfilant fins a fer-ne un programa, sobretot
en el pròleg de La Muntanya d'Ametistes (1908) de Guerau de Liost,
manifest teòric de la nova tendència: la cultura enfront
de la natura salvatge, la logomàquia ha de dominar l'heliomàquia,
l'arbitrarisme de l'artífex enfront de la inspiració espontània
i descontrolada. El sentit genèric del mot s'aplica als nous corrents
renovadors i vindicatius que es revelen sovint a través del que
Xènius anomena "les palpitacions del temps". La figura
arquetípica de La Ben Plantada (1911), de Xènius, aspira
a ésser una mena de filosofia nacional catalana, sota l'advocació
del classicisme. Tanmateix, no tot el programa orsià correspon
al moviment. Per assolir l'ideal col·lectiu, a través d'una
cultura representativa, europea i cap al futur, els noucentistes, al·lèrgics
als ferments anarcoides i àdhuc genialoides del modernisme, van
imposant llur programa, que té com a objectiu primer la formació
d'una llengua literària comuna i, en certa manera, tot i la paradoxa,
codificada però flexible, útil per a qualsevol disciplina.
Les normes de l'Institut d'Estudis Catalans (1913), promulgades sota l'alt
guiatge de Pompeu Fabra, exigeixen cànons literaris i un sentit
crític: d'aquí ve la presència del neoclassicisme
-amb tocs d'una ironia vivificadora- i del conreu d'una poesia simbolista
que parteix de la realitat per a transformar-la. Josep Carner n'és
el capdavanter en diversos fronts, i hom l'ha comparat a tot un moviment
literari, al costat de Guerau de Liost, més preciosista encara,
i de Josep Maria Lopez-Picó, director de La Revista. La influència
dels patriarques mallorquins (Costa i Llobera, Joan Alcover) fa costat
i potencia, poc o molt, el programa noucentista, almenys en el vessant
líric. La passió per fixar la llengua fa de la poesia el
gènere taumatúrgic que hi ajudarà definitivament,
mentre que la novel·la és fins i tot combatuda com a -encara-
no necessària per al nou ordre esteticofilològic. D'ací
ve el buit d'aquest gènere durant dues dècades, que omplen
només els darrers modernistes (Víctor Català, Casellas,
Pous i Pagès). L'intent, sobretot orsià, d'inventar una
novel·la noucentista, fracassà, i la fórmula de la
prosa del mateix nom (Alexandre Plana, Duran i Reynals) és l'estilització
i el poema en prosa, més que la fabulació llarga amb un
argument. Enfront de l'aventura s'imposa, doncs, la mesura; enfront de
l'èpica, la lírica. Grans traductors de clàssics
(Fundació Bernat Metge) o d'autors moderns completen l'ambició
de totalitat. Paral·lelament als canvis literaris, hi ha la projecció
cultural a través de la creació de biblioteques populars,
museus, nous experiments pedagògics, revistes especialitzades i
una universitat tècnica (la Universitat Nova). En les arts plàstiques,
el classicisme del gran escultor rossellonès Aristides Maillol
ja semblava preludiar el noucentisme des del Rosselló al principi
del segle, tot i que al començament el nou moviment es concretà,
en la plàstica, en l'arcaisme depurador conreat per alguns postmodernistes,
molts dels quals integrats després en l'associació Les Arts
i els Artistes, que sintetitzà en un concepte ampli de noucentisme
-com a l'Almanac- inquietuds renovadores diverses. El dandisme d'Ismael
Smith també fou vist com una de les mostres primerenques del nou
estil. En el camp de la pintura, el noucentisme fou encarnat pel classicisme
de Torres-Garcia, muralista de la sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat
de Catalunya, el mediterranisme cezannià de Joaquim Sunyer, consagrat
el 1911 per Maragall com la gran figura de la nova generació, el
barroquisme casolà de Francesc d'A.Galí, el gran mestre
de tota una generació d'artistes, i el popularisme irònic
de Xavier Nogués, pont i síntesi de generacions i de tendències
i il·lustrador de les Sàtires de Guerau de Liost. Paral·lelament,
en l'escultura, Josep Clarà coincidia amb la morfologia classicista
típica del moviment, però en feien seu més decididament
l'ideari Enric Casanovas i, sobretot, Esteve Monegal, organitzador de
la secció d'escultura de l'Escola Superior dels Bells Oficis, fruit
típic del noucentisme, fill de l'escola de Galí; al costat
d'ells, Pau Gargallo -successor de Monegal a l'Escola- alternava el classicisme
amb l'avantguarda, Manolo Hugué feia la seva síntesi personal
allunyat al principi a França i Joan Borrell-Nicolau, el maillolenc
Joaquim Claret i els malaguanyats Fidel Aguilar -del nucli gironí-
i Josep Armengol -del terrassenc- completen el panorama. En l'arquitectura,
Rafael Masó, ànima de la Societat Athenea de Girona, personifica
el pas del modernisme al noucentisme, i a Barcelona Josep Goday és
l'autor de l'amesurat barroquisme dels grups escolars municipals, inspirats
en l'etapa que hom ha anomenat blanca de l'obra del seu mestre Josep Puig
i Cadafalch, l'arquitecte que succeí Prat de la Riba en la presidència
de la Mancomunitat. Al costat de tots ells -sovint intercalats- hi ha
els noms dels hereus del realisme postmodernista, encapçalats pel
polifacètic Feliu Elias i aglutinats pel seu setmanari humorístic,
"Papitu", en la seva primera etapa (1908-11), on, al costat
de Nogués, s'integraven noms més joves, com Manuel Humbert,
Francesc Labarta i Josep Mompou. Entre els deixebles de la primera generació
sortiren noms tan representatius com els dels deixebles de Galí
Jaume Mercadé, Francesc Vayreda i Josep Aragay, pintor, dibuixant
i teòric d'El nacionalisme en l'art (1920); Josep Obiols -format
a l'Escola de Decoració fundada per Torres-Garcia a Sarrià
el 1913-, il·lustrador d'obres de Carles Riba, fou l'autor del
famós cartell de l'Associació Protectora de l'Ensenyança
Catalana, on creava l'arquetip del nen noucentista. Aquesta segona generació
fou fecunda en escultors, com l'irònic Josep Granyer, Dunyac, Solanic,
Llauradó i, especialment, el rigorós Joan Rebull, que anà
a la recerca dels orígens de l'escultura pura i que anys més
tard dirigí el taller d'escultura de la Generalitat. Entre els
arquitectes més joves sorgiren els partidaris més decidits
de la depuració formal, que prenia per model l'obra de Brunelleschi,
divulgada per J.F.Ràfols: eren Raimon Duran i Reynals, Nicolau
M.Rubió i Tudurí -preconitzador de la fórmula "Catalunya-ciutat",
antídot del ruralisme-, Adolf Florensa i Francesc Folguera i els
germans Puig Gairalt, ja a les portes del racionalisme. El noucentisme
sovint és volgudament un exquisit art menor (els tipus de Nogués,
l'intimisme musical de les cançons d'Eduard Toldrà, el músic
d'El giravolt de maig, de Carner, les breus i depurades composicions de
Frederic Mompou), contrapunt de l'art monumental de Gaudí o del
Wagner mitificat pels modernistes. Amb el temps, el noucentisme esdevingué
un substrat cultural, i fracassaren el seus enemics (modernisme, antinormistes,
floralistes, etc). Joaquim Folguera i Carles Riba excel·leixen
dins la segona generació de poetes noucentistes. Entremig, el realisme
de Josep Pla (Coses vistes, 1925), relacionat amb el preconitzat en les
arts plàstiques per Feliu Elias i seguit per la generació
del 1917 (Els Evolucionistes, Agrupació Courbet), i la polèmica
sobre la novel·la esbotzen l'excessiva influència del classicisme
idealitzant dins la cultura noucentista; però el moviment, amb
diversos caires -"posts" o "neos"- perdurà.
La Catalunya moderna és obra, doncs, en primer lloc, d'aquest moviment,
dins el qual militaren, barrejades, figures de totes les classes socials,
i àdhuc certs avantguardistes (J.V.Foix, Junoy, Sánchez-Juan)
acabaren adoptant el que en sentit positiu i negatiu fou una mena d'estètica
oficial.
| L´art del noucentisme |
article extret de
|
El noucentisme fou el corrent dominant a l'art català del 1911 al 1931, encara que algunes de les seves manifestacions hagin durat fins els anys quaranta. Correspon a la institucionalització de la cultura catalana al voltant de la Mancomunitat i a l'enfrontament amb el monumentalisme de la Dictadura. A diferència de l'entusiasme irracional, l'individualisme, la vaguetat, la llibertat i el simbolisme del moment modernista, vol ésser un art de la intel·ligència, la mesura, el llenguatge comú, la precisió, la norma, els arquetipus de la realitat. En lloc de les grans coses folles, pretén les petites coses ben fetes. En lloc de la retòrica, adopta un estil col·loquial i intimista. El seu origen foren les obres de Maillol i de Nogués, la descoberta del mediterranisme i de Cézanne, la valoració d'Itàlia a través de Toscana, les idees d'Utrillo, de Casellas, de Torres i García, i l'empenta publicitària de Xènius. La més típica manifestació de l'arquitectura noucentista foren els grups escolars de Barcelona, començats el 1916, la majoria d'ells obra de Josep Goday, d'un neopopularisme alegre i harmoniós. En una direcció diferent, Masó i Pericas s'interessaren, segons models nòrdics, per un ús savi i original dels oficis artesans i tenyiren d'aventura el fons popular. Els deixebles de Francesc Galí, en l'intent de crear una arquitectura urbana a partir del repertori rústic, es dirigiren a la recerca de models florentins. Així treballaren Rubió i Tudurí i Duran i Reynals en llur primera època. La combinació del neopopularisme amb les formes noves de l'arquitectura continental donà cos a les obres de Pere Benavent, però sobretot a les de to centreeuropeu de Folguera o als ecos dels Perret, que es troben a les obres dels germans Puig i Gairalt a Barcelona. A València, la Finca Roja d'Enric Viedma correspon a l'estil de Pericas i Masó. L'escultura noucentista significà el trencament amb el concepte visual de Llimona i l'adopció del volum, de la massa i del perfil exacte, com a fets dominants. Enfront del moviment i la vaguetat, implantà la quietud i la precisió. El seu gran creador fou Aristides Maillol, de Banyuls, seguit pel mediterranisme fort de Clarà, i per l'elegància tendra de Casanovas i de Monegal. Cal esmentar els volums compactes de Manolo Hugué i les obres rítmiques del rossellonès Violet, el gironí Aguilar, el tarragoní Juli Antoni Rodríguez, el castellonenc Adsuara, el valencià Ortells i l'alacantí Vicent Banyuls i Aracil (Alacant 1866-1934). Seguidors tardans del noucentisme han estat l'animalista Granyer, Monjo i Solanic. La pintura noucentista fou iniciada per les composicions quietes de Torres i García i de Maillol, els primers anys del segle, però s'implantà triomfalment a partir del retorn de Sunyer el 1911, procedent de Ceret, l'obra del qual entroncava amb el constructivisme de Cézanne, amb l'anàlisi cubista i amb el retrobament de Signorelli. Al seu costat cal esmentar el muralista i excel·lent dibuixant i gravador Nogués, l'intimista Torné i Esquius, l'art personal de Pidelaserra, el normatiu Francesc Galí, que tingué una gran influència a través de la seva escola d'art i els seus deixebles, com els paisatgistes Mercadé i Benet, el teòric i muralista Aragay i el muralista Obiols. En certa manera pertanyen al noucentisme els pintors de figura Domingo, Togores, Humbert, Villà, el dels empastaments, el pintor i crític Feliu Elias, els membres de Les Arts i els Artistes, Els Evolucionistes i l'Agrupació Courbet; el valencià Pere de València, el mallorquí Jaume Juan i l'alacantí Varela. En el domini dels oficis, cal esmentar els mobles de Badrinas, amb belles marqueteries, els tapissos d'Aymat, les laques d'Enriqueta Benigani, els vidres de Gol, les ceràmiques d'Aragay, Nogués i Guardiola i les joies de Mercadé i Sunyer, relacionades amb l'estil Arts Deco, del 1925 (dibuix; caricatura).
| Els fruits saborosos |
|
