|
|
|
|
|
Menja
maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és
Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a
voltes, 5
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits. 10
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
15
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu. 20
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes. 25
.
|
|
|
| |
|
|
|
Aglae, sota un bell
taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.
Ella dansava i reia tot just casada amb
Drias, 5
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se
n'emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants. 10
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa, 15
batec tan avinent i tan inconegut.
I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill. 20
|
|
|
| |
|
|
|
Alidé
s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que
plores tant? 5
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps
florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, 10
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me'n va la llum, 15
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.
A1 nostre volt ningú no és
dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa. 20
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?
|
|
|
| |
|
|
|
Arriben
les comares. Rient, fent el cor fort,
es passen una síndria que és la més gran
de l'hort;
són llurs marits a vila, i han berenat entre elles,
i juguen a encalçar-se damunt els blats desfets;
mouen gatzara, salten, comencen cantarelles; 5
va a rodolons la síndria i aixafa els peus distrets.
La posta dessagnada fa tremolar l'herbeta.
Una comare branda la forta ganiveta.
Diu que és Eglé, la dona de l'home tan petit,
que esglaia les cunyades i bat el seu marit. 10
-A mi! -fan les amigues, cridant a la vegada.
I, depassant-les totes, Eglé respon irada:
-No sigui la primera tallada de ningú!
A tu, la lluna roja, la llenço en sacrifici,
ara que d'innombrables estels amb el seguici, 15
vermella com la síndria, somrius a cadascú:
rutlla d'amor que encises casals, camins i brolles,
si ens veus avalotades retorna'ns a raó.
No ens fes l'amor manyagues, seríem unes folles;
si no ens escarrasséssim, o xacra o bé corcó.
20
És cosa fada el viure quan hom no s'arromanga per al
munyir
o el péixer o el batallar amb la fanga:
i si els marits enutgen i els fills donen treballs,
ens cal l'home de casa i ens calen els brivalls.
Tu doncs, tu que amb la teva mirada compassiva 25
veus que els infants s'adormen i que el marit arriba del camp,
i ens ilolumines la joia del sopar
i alegres la botella posada a refrescar,
demà, que a trenc de dia et reveurem encara,
demana'ns, tafanera, amb ta minvada cara, 30
si, closes en la fosca, ens remogué en el llit
el plor de la mainada o els besos del marit.
|
|
|
| |
|
