Hi havia una vegada un                             , que es casava amb les dones                            .
Si sortint de cacera no trobava res, solia matar la seva esposa i menjar-se-la.
Un dia, una dona innu va dir "Si ningú més pot desfer-se d'aquest linx, ho hauré de
fer jo. Així no podrà matar cap més dona."
La gent li deia: "Si creus que pots acabar amb ell, troba'l i                             "
Així, la dona innu va anar a buscar el linx. Aquest va pensar: "Algun dia, l'hauré de                             ".
Un dia, el linx va dir a la seva dona: "Mentre jo vaig a                            , vull que vagis a fer llenya".
Mentre el linx era fora, la dona va tallar la llenya més seca que va trobar perquè era la millor per                                foc. El linx tornava de pescar. No havia tingut sort. Va veure fumejar la tenda i va pensar que la seva dona ja seria a casa. Podria menjar-se-la. Però índia s'amagava darrera un                               .
Quan el linx va trobar la tenda deserta, va pensar com s'ho faria per apagar la seva fam. Llavors va pensar "Potser la meva carn és prou bona". Va tallar-se un tros de                            i la va rostir. Se la va menjar i va quedar sorprès del bon gust que tenia.
En va tallar més trossos, els anava posant a les brases i se les menjava tot cantant "Que gust més bo que tinc!"
Quan ja no li quedava carn, va adonar-se que només podia menjar-se el                             . Com que encara tenia molta gana, va pensar: "Posaré el cor a rostir molt de pressa. Me'l menjaré, encara que sigui la darrera cosa que faci".
El linx es va treure el cor, el tallà i el posà sobre el foc. El cor es tornà blanc i el linx va morir.
La dona, que se'l mirava des de l'arbre va riure's d'ell. Quan va tornar al poblat, deia "Vaig matar-lo, però no el vaig matar. La fam li va fer llevar-se la                            ."