Escriptor, filòsof, místic,
missioner. Gran viatger, com que estigué tants anys lluny
de la seva terra, és difícil de construir-ne la biografia
sense cap gran suport documental; tot i que la seva vida fou tan
llarga, i tractà tanta gent, deixà pocs testimonis
epistolars autèntics.
A falta d'aquests són utilíssimes les notes que, a
partir del 1290, solia posar a l'acabament dels seus tractats, indicant
el lloc i la data de llur composició. Quan manquen aquestes
dades, com passa amb obres de la categoria del Desconhort
o del Blanquerna, solament a base de tempteigs i de comparacions
cronològiques és possible d'establir una data aproximada.
El calendari d'una decisió, tanmateix, no explica les íntimes
motivacions espirituals que condicionaren les etapes de la història
del pensament lul·lià, ni la causa dels trastorns
que marcaren tan definitivament la vida de Llull a partir de la
seva conversió. Hom disposa, però, d'un document que
revela aquells secrets: és l'anomenada Vida coetània,
o simplement Vita en llatí, llengua en la qual ha
arribat escrita originalment a París (un magnífic
comentari gràfic de la seva vida el dóna l'anomenat
Breviculum, en un manuscrit de Karlsruhe, del qual han estat publicades
moltes reproduccions a Catalunya). Hi sorjornà quatre vegades,
la darrera des de la fi del novembre del 1309 fins al setembre del
1311. Sovint habitava al monestir de cartoixans de Vauvert (al qual
regalà diversos llibres, entre aquests un de ben precisat
al seu testament); ell mateix descriu amb complaença aquell
monestir "en una bella selva, pres de París, espessa
d'arbres e abundosa de fontanes" (avui és el Jardin
du Luxembourg). Allà escriví l'Arbre de filosofia
d'amor i potser també la Contemplatio Raimundi,
en la tensió mística de la qual se sent el ressò
de la convivència de mestre Ramon amb aquells solitaris contemplatius.
Un hom s'interroga sobre què
podien pensar aquests d'un mallorquí vell, laic, que era
rebut per papes i per reis, que ensenyava a la Sorbona i que feia
més de trenta anys que anava pel món cercant qui l'ajudés
a convertir els sarraïns al cristianisme, i conclou que lògicament
havien de demanar-li de quina manera el seu esperit s'anà
sotmetent a una tan radical transformació; en efecte, segons
el que diu el text llatí, vençut per les instàncies
d'alguns amics seus religiosos, recontà per quins motius
s'havia convertit a la penitència.
Essent senescal de la mensa del rei de Mallorca, es dedicava a l'art
de trobar. Una nit, escrivint una cantilena a una dama la qual estimava
d'amor folla, fou interromput de sobte per l'aparició de
Jesús clavat en creu. Cinc vegades es repetí l'escena
i Ramon acabà considerant quin significat podien tenir aquelles
visions. Després d'una nit d'insomni, entengué que
Déu volia que deixés el món i servís
de cor Jesucrist. Es preguntà quin servei li plauria més
i es respongué que cap cosa millor podria fer que donar la
vida per la conversió dels sarraïns, els quals pertot
arreu envoltaven els cristians. Per tal d'aconseguir-ho, faria un
llibre contra els errors dels indifels. No sabia com el faria, puix
que ignorava el llatí i l'àrab, i se'n meravellava;
però com més creixia la seva sorpresa, més
forta era la inspiració de fer aquell llibre. Prou comprenia
tanmateix les dificultats que hauria de vèncer, però
pensava de demanar al papa i als reis la fundació d'uns monestirs
on fossin ensenyades les llengües dels infidels. Homes ben
instruïts serien enviats a predicar la veritat dels cristians.
Ramon formà aquests tres propòsits, i així
els comunica el text de la Vita, segons la redacció
escrita probablement per un cartoixà de Vauvert. La data
de tal redacció correspon a l'estiu del 1311, i per tant
ja havien passat alguns decennis des de la data que els biògrafs
anomenen de la conversió de Ramon, cap al 1263. Hom diria
que l'anàlisi que fa la Vita de les solucions que sorgien
a l'esperit de Llull fins que precisà els tres punts del
programa és còpia de declaracions del mateix protagonista.
No ha de sorprendre que la Vita digui tan poca cosa del lloc que
Ramon ocupà a la cort del rei de Mallorca, puix que els monjos
consideraven aquestes coses vanitats humanes. Però que un
laic tingués el privilegi de rebre visions sobrenaturals,
sí que el distingia als seus ulls i la Vita en féu
l'elogi. Però no s'abstingué de dir que Llull, massa
imbuït per la mundanitat, passà tres mesos sense dur
a la pràctica el seu programa. Un sermó que sentí
parlant de la vocació de Francesc d'Assís el revifà.
Sempre reaccionava impetuosament quan era estimulat. Com Francesc,
es vengué les propietats, i en reservà només
una part per al sosteniment de muller i fills, i partí en
peregrinació.
No volia tornar a casa seva, sinó anar a París a aprendre
el llatí i alguna ciència per escriure el seu llibre.
El prestigi de l'estudi general de París penetrà fins
a la burgesia mallorquina. Davant una tal decisió, la família
i els amics s'inquietaren, hi intervingué Ramon de Penyafort,
i Ramon renuncià a París i tornà a casa. Abandonà
les fórmules de vida solemnial, es vestí del drap
més grosser que trobà, i decidí d'aprendre
un poc de llatí a la ciutat de Mallorca. Li calia també
saber l'àrab i comprà un sarraí que l'hi ensenyés.
No n'aprengué només la llengua. Nou anys duraren els
estudis, fins que el moro, ofès perquè Ramon l'havia
castigat, intentà d'occir-lo. Estant pres, es penjà.
Lliure d'aquesta preocupació
Ramon pujà a Randa per contemplar en la soledat, i Déu
il·luminà la seva intel·ligència i trobà
la manera de fer el llibre desitjat: l'Ars magna primitiva
o Ars inveniendi veritatem. La Vita dóna a
comprendre l'actitud de la família davant els canvis de vida
adoptats pel seu cap, sense esmentar l'oposició que podia
trobar-hi. El Blanquerna, però, planteja un problema
semblant: Evast i Aloma, pares del protagonista, es troben davant
una decisió igual. Per tal de fer vida contemplativa, Evast
proposa de deixar l'activa al seu fill, però Aloma no vol
deixar l'ordre de matrimoni on Déu l'ha posada. La muller
triomfa i el matrimoni decideix de fer secretament vida de penitència
i deixar a llur fill l'administració dels béns.
No se sap si entre Ramon i la seva muller Blanca Picany
hi hagué els diàlegs meravellosos que hom pot llegir a la
novel·la (sembla que Blanca era morta quan ell escrivia l'Arbre
de filosofia desiderat), però és evident que els arguments
que Evast proposava en defensa del seu propòsit podrien ésser
semblants als que devia fer Ramon. Blanca, tanmateix, demanà un
procurador que administrés els béns del marit. Ell s'havia
fet contemplatiu, segons un document del 13 de març de 1275 (el
1276 datant per l'Encarnació). Al Blanquerna, presentà la
solució ideal del conflicte, però la real fou ben contrària
quan es presentà a la seva família. El redactor de la Vita
no digué res de l'actitud de Blanca davant el propòsit del
marit. El silenci sorprèn, atès que Ramon havia de veure
l'oposició essencial entre el cas escenificat al Blanquerna
i el de la pròpia vida. Hom s'interroga encara sobre les raons
de Llull, que explicà la interrupció de la cantilena i que
no tingué escrúpol de confessar descarnadament tots els
detalls de la temptació de Gènova l'any 1292, per tal de
callar un episodi que únicament se sap per una anotació
judicial; també, quan la muller demanà a l'administrador,
sobre quant de temps feia que el seu marit s'havia tornat contemplatiu,
i sobre si això es referia únicament a les estades a Randa
o a la Real o a Montpeller, o bé als anys d'estudi durant els quals
redactà el Gentil o el Llibre de contemplació.
L'any 1276 Ramon, gràcies
al nomenament d'un curador dels seus béns, ja no era sotmès
a ordre de matrimoni; en canvi, trobà a Randa la forma del
llibre que volia fer contra els infidels (Ars magna), i Jaume
II de Mallorca fundà un monestir per a frares menors, com
el missioner demanava. Aquell any veié realitzables els tres
punts principals del seu programa. Tres èxits, si bé
el que estimava més era la redacció de l'Ars. Per
això escriví l'Art demostrativa i féu tant
de treball per demostrar la seva eficàcia. Després
que la Vita ha parlat de la fundació de Miramar (1276),
hi ha un salt cronològic de més de deu anys en la
relació: fins a la mort d'Honori IV (abril del 1287). Moltes
raons volgueren explicar-ho: viatges de Ramon, llarga estada a Miramar,
desavinences entre Pere el Gran i el seu germà el rei de
Mallorca, etc. Calia a Llull posar a prova el seu sistema, els arguments
del qual creia irrebatibles.
Per això anà a París i féu l'assaig
d'ensenyar l'Art. No resistiren els estudiants la complicació
de les seves 16 figures, i Llull devia esplaiar la seva imaginació
redactant el Fèlix . A Montpeller tractà de
simplificar l'Art, d'acord amb la fragilitat dels estudiants. En
tragué dotze figures i resultà l'Ars inventiva
(1289), que ensenyà a la nova universitat. Li calia comptar
amb Roma i es presentà al papa Nicolau IV, que era franciscà.
Li donà, no se sap ben bé quan, els Cent noms de
Déu. Igualment obtingué la protecció del
general dels menors, Ramon Gaufred, i es procurà l'ajut dels
espirituals i del rei. A Roma, a l'acabament del 1291, sabé
la caiguda d'Acre, darrer bastió cristià a l'Orient.
Ramon presentà al papa el seu primer projecte per a recobrar
la Terra Santa, el passatge, com en deia.
Tot i la influència del
rei francès, nebot del de Mallorca, el programa interessà
poc. Tampoc no progressaven els monestirs per als futurs missioners.
Nicolau IV morí per l'abril del 1292. Fins al juliol del
1294 no li fou nomenat successor (Celestí V, el del gran
rifiuto, com deia Dant). Descoratjat, Ramon decidí de posar
novament a prova les seves argumentacions, no pas davant escolars
cristians, sinó dels mateixos infidels. Anà a Gènova,
on esperava de poder trobar vaixell que el portés a Tunis.
Havia traduït a l'àrab l'Ars inventiva, volent reforçar
els elements de la seva panòplia. Així decidí
d'anar a l'Àfrica després de la Pentecosta de l'any
1292. A Gènova arribà la nova que Ramon, per protecció
del cel, havia rebut una ciència per a la conversió
dels infidels. Davant l'expectació pública, la por
i la desconfiança el venceren, i la Vita explica extensament
els detalls d'aquella temptació que tant ha preocupat els
biògrafs lul·lians. Vencé la prova i recobrà
l'equilibri pujant al vaixell que l'havia de portar a Tunis. D'aquesta
dolorosa caiguda hom treu la convicció que Llull tenia més
confiança en l'ajut dels franciscans que no pas en el dels
dominicans. La Vita narra detalladament els termes de la
disputa amb els més lletrats del mahometisme. L'experiència
acabà amb l'expulsió del missioner. Es refugià
a Nàpols i allà aprofitava totes les ocasions per
predicar als sarraïns, presos o residents a la ciutat, i fer
una nova prova dels seus arguments. La pau d'Anagni afectava essencialment
el rei de Catalunya-Aragó, el de Mallorca i el de Sicília,
i un any després, a Roma, començava Llull l'enciclopèdia
de l'Arbre de Ciència. Els canvis diplomàtics no l'aconhortaven,
i Ramon Llull cantava el seu Desconhort davant el fracàs
en el negoci que urgia a la cort papal. Deixà Roma i, després
d'aturar-se a Montpeller, anà per segona vegada a París,
on residí uns dos anys (1297-99). Allà escriví
l'Arbre de filosofia d'amor, per tal de cercar de fer gran
bé per manera d'amor. A la cartoixa de Vauvert trobà
companyonia i comprensió. En aquella època intimà
amb el metge Thomas Le Myésier, canonge d'Arràs, el
deixeble més fidel que havia fet entre els joves. De resultes
del tractat d'Anagni, França, Catalunya-Aragó i el
papa ja no tenien problemes insalvables. Ramon des de París
anà a Barcelona per l'octubre del 1299, dedicà llibres
a la família reial i obtingué permís per a
disputar amb jueus i sarraïns.
A
la primeria del 1300 anà des de Barcelona a Mallorca. Feia
uns vint anys que no hi havia estat, i romangué fins que li
arribà la falsa nova de les victòries de Casan sobre
els sarraïns de Síria. Confiant en els tàrtars
anà a Xipre cap a la fi del 1301. Hi escriví la Retòrica
nova en català (només se'n conserva la versió
llatina). El viatge fracassà. Ramon caigué malalt, i
un cop recobrat, anà fins a l'Armènia i potser arribà
fins a Jerusalem. En retornar passà per Mallorca i per Gènova
i arribà a Montpeller, a la tardor del 1303, on escriví
diversos tractats. L'anada a Orient rejovení els seus projectes
del passatge. L'any 1305 acabà el Liber de fine sobre la croada.
A Barcelona Jaume II li concedí subvencions i protecció,
i Llull assistí a l'entrevista del rei de Mallorca i el de
Catalunya-Aragó amb el papa Climent V. Després de la
coronació del nou papa, a Lió, a la tardor del 1305,
repetí les peticions de sempre al pontífex, amb poc
èxit. Segons la Vita, en partir-ne, anà a Mallorca i
tornà a l'Àfrica, a Bugia (1307). Provocà els
musulmans, fou empresonat i expulsat al cap de mig any.
Naufragà i, refugiat a Pisa, acabà l'Ars que anomenava
general i última. És possible que anés a Gènova,
si és que fou Llull el dominus frater Ramondus Lugin que un
noble genovès enviava al rei de Catalunya-Aragó perquè
intentés de trobar ajut en Arnau de Vilanova. Han estat proposats
per a la carta, que no porta data, els anys 1305 i 1308. La dificultat
de pensar que Ramon sigui el frater Lugin fa que calgui reduir-se
a plantejar el problema de si Ramon tractà amb un home, moralment
tan diferent, com Arnau de Vilanova.
A l'hivern del 1309 anà
a Avinyó a demanar, com sempre, l'ajut del papa. No en tragué
res i a l'estiu del mateix any tornà a París, aquesta
vegada preocupat per la influència creixent de l'averroisme.
S'hi estigué fins a la primeria del setembre del 1311. El
papa convocà un concili a Viena del Delfinat. Ramon volia
anar-hi, però abans aconseguí l'aprovació de
la seva Art per la universitat de París. El concili decidí
(sessió del 6 de maig de 1312) la creació d'estudis
de llengües orientals en algunes universitats, però
no en la forma que Llull demanava. El diàleg amb Ramon el
Fantàstic i el poema del Concili descriuen l'esperit i les
il·lusions, i també les temences, de Ramon. Hom comprèn
el seu desengany pels magres resultats d'aquella reunió.
Quan acabà, anà a Montpeller i a Mallorca, on féu
testament el 26 d'abril de 1313. El concili el descoratjà,
però no li féu perdre la confiança en la seva
Art, i esperava que Frederic II de Sicília l'ajudaria. Era
un príncep que tenia l'heroisme de Pere el Gran i el misticisme
dels espirituals. Ramon volia anar a Tunis, no en pla provocatiu
sinó de tolerant disputa teològica.
La circumstància era favorable, perquè el rei de
Catalunya-Aragó féu un tractat amb el rei de Tunis
a favor de la colònia catalana que hi habitava. La llegenda
vol fer creure que Ramon morí màrtir a Bugia el 1315,
però hom sap que Jaume II de Catalunya-Aragó escriví
el 4 de novembre d'aquell mateix any, recomanant, al rei de Tunis,
Ramon Llull, al qual plaïa d'habitar i estar-se a la capital
d'aquell regne. Per l'agost del mateix any, Jaume II demanà
que un franciscà deixeble de Ramon, Simó de Puigcerdà,
l'ajudés a traduir del català al llatí un tractat
que havia fet.
Segons la inscripció
de la tomba de Llull, a Sant Francesc de Mallorca, morí l'any
1315, quan començava a no tenir sentit.