Escriptor, filòsof, místic, missioner. Gran viatger, com que estigué tants anys lluny de la seva terra, és difícil de construir-ne la biografia sense cap gran suport documental; tot i que la seva vida fou tan llarga, i tractà tanta gent, deixà pocs testimonis epistolars autèntics.
A falta d'aquests són utilíssimes les notes que, a partir del 1290, solia posar a l'acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de llur composició. Quan manquen aquestes dades, com passa amb obres de la categoria del Desconhort o del Blanquerna, solament a base de tempteigs i de comparacions cronològiques és possible d'establir una data aproximada.
El calendari d'una decisió, tanmateix, no explica les íntimes motivacions espirituals que condicionaren les etapes de la història del pensament lul·lià, ni la causa dels trastorns que marcaren tan definitivament la vida de Llull a partir de la seva conversió. Hom disposa, però, d'un document que revela aquells secrets: és l'anomenada Vida coetània, o simplement Vita en llatí, llengua en la qual ha arribat escrita originalment a París (un magnífic comentari gràfic de la seva vida el dóna l'anomenat Breviculum, en un manuscrit de Karlsruhe, del qual han estat publicades moltes reproduccions a Catalunya). Hi sorjornà quatre vegades, la darrera des de la fi del novembre del 1309 fins al setembre del 1311. Sovint habitava al monestir de cartoixans de Vauvert (al qual regalà diversos llibres, entre aquests un de ben precisat al seu testament); ell mateix descriu amb complaença aquell monestir "en una bella selva, pres de París, espessa d'arbres e abundosa de fontanes" (avui és el Jardin du Luxembourg). Allà escriví l'Arbre de filosofia d'amor i potser també la Contemplatio Raimundi, en la tensió mística de la qual se sent el ressò de la convivència de mestre Ramon amb aquells solitaris contemplatius.

Un hom s'interroga sobre què podien pensar aquests d'un mallorquí vell, laic, que era rebut per papes i per reis, que ensenyava a la Sorbona i que feia més de trenta anys que anava pel món cercant qui l'ajudés a convertir els sarraïns al cristianisme, i conclou que lògicament havien de demanar-li de quina manera el seu esperit s'anà sotmetent a una tan radical transformació; en efecte, segons el que diu el text llatí, vençut per les instàncies d'alguns amics seus religiosos, recontà per quins motius s'havia convertit a la penitència.
Essent senescal de la mensa del rei de Mallorca, es dedicava a l'art de trobar. Una nit, escrivint una cantilena a una dama la qual estimava d'amor folla, fou interromput de sobte per l'aparició de Jesús clavat en creu. Cinc vegades es repetí l'escena i Ramon acabà considerant quin significat podien tenir aquelles visions. Després d'una nit d'insomni, entengué que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. Es preguntà quin servei li plauria més i es respongué que cap cosa millor podria fer que donar la vida per la conversió dels sarraïns, els quals pertot arreu envoltaven els cristians. Per tal d'aconseguir-ho, faria un llibre contra els errors dels indifels. No sabia com el faria, puix que ignorava el llatí i l'àrab, i se'n meravellava; però com més creixia la seva sorpresa, més forta era la inspiració de fer aquell llibre. Prou comprenia tanmateix les dificultats que hauria de vèncer, però pensava de demanar al papa i als reis la fundació d'uns monestirs on fossin ensenyades les llengües dels infidels. Homes ben instruïts serien enviats a predicar la veritat dels cristians. Ramon formà aquests tres propòsits, i així els comunica el text de la Vita, segons la redacció escrita probablement per un cartoixà de Vauvert. La data de tal redacció correspon a l'estiu del 1311, i per tant ja havien passat alguns decennis des de la data que els biògrafs anomenen de la conversió de Ramon, cap al 1263. Hom diria que l'anàlisi que fa la Vita de les solucions que sorgien a l'esperit de Llull fins que precisà els tres punts del programa és còpia de declaracions del mateix protagonista. No ha de sorprendre que la Vita digui tan poca cosa del lloc que Ramon ocupà a la cort del rei de Mallorca, puix que els monjos consideraven aquestes coses vanitats humanes. Però que un laic tingués el privilegi de rebre visions sobrenaturals, sí que el distingia als seus ulls i la Vita en féu l'elogi. Però no s'abstingué de dir que Llull, massa imbuït per la mundanitat, passà tres mesos sense dur a la pràctica el seu programa. Un sermó que sentí parlant de la vocació de Francesc d'Assís el revifà. Sempre reaccionava impetuosament quan era estimulat. Com Francesc, es vengué les propietats, i en reservà només una part per al sosteniment de muller i fills, i partí en peregrinació.
No volia tornar a casa seva, sinó anar a París a aprendre el llatí i alguna ciència per escriure el seu llibre. El prestigi de l'estudi general de París penetrà fins a la burgesia mallorquina. Davant una tal decisió, la família i els amics s'inquietaren, hi intervingué Ramon de Penyafort, i Ramon renuncià a París i tornà a casa. Abandonà les fórmules de vida solemnial, es vestí del drap més grosser que trobà, i decidí d'aprendre un poc de llatí a la ciutat de Mallorca. Li calia també saber l'àrab i comprà un sarraí que l'hi ensenyés. No n'aprengué només la llengua. Nou anys duraren els estudis, fins que el moro, ofès perquè Ramon l'havia castigat, intentà d'occir-lo. Estant pres, es penjà.

Lliure d'aquesta preocupació Ramon pujà a Randa per contemplar en la soledat, i Déu il·luminà la seva intel·ligència i trobà la manera de fer el llibre desitjat: l'Ars magna primitiva o Ars inveniendi veritatem. La Vita dóna a comprendre l'actitud de la família davant els canvis de vida adoptats pel seu cap, sense esmentar l'oposició que podia trobar-hi. El Blanquerna, però, planteja un problema semblant: Evast i Aloma, pares del protagonista, es troben davant una decisió igual. Per tal de fer vida contemplativa, Evast proposa de deixar l'activa al seu fill, però Aloma no vol deixar l'ordre de matrimoni on Déu l'ha posada. La muller triomfa i el matrimoni decideix de fer secretament vida de penitència i deixar a llur fill l'administració dels béns.

L'any 1276 Ramon, gràcies al nomenament d'un curador dels seus béns, ja no era sotmès a ordre de matrimoni; en canvi, trobà a Randa la forma del llibre que volia fer contra els infidels (Ars magna), i Jaume II de Mallorca fundà un monestir per a frares menors, com el missioner demanava. Aquell any veié realitzables els tres punts principals del seu programa. Tres èxits, si bé el que estimava més era la redacció de l'Ars. Per això escriví l'Art demostrativa i féu tant de treball per demostrar la seva eficàcia. Després que la Vita ha parlat de la fundació de Miramar (1276), hi ha un salt cronològic de més de deu anys en la relació: fins a la mort d'Honori IV (abril del 1287). Moltes raons volgueren explicar-ho: viatges de Ramon, llarga estada a Miramar, desavinences entre Pere el Gran i el seu germà el rei de Mallorca, etc. Calia a Llull posar a prova el seu sistema, els arguments del qual creia irrebatibles.

Per això anà a París i féu l'assaig d'ensenyar l'Art. No resistiren els estudiants la complicació de les seves 16 figures, i Llull devia esplaiar la seva imaginació redactant el Fèlix . A Montpeller tractà de simplificar l'Art, d'acord amb la fragilitat dels estudiants. En tragué dotze figures i resultà l'Ars inventiva (1289), que ensenyà a la nova universitat. Li calia comptar amb Roma i es presentà al papa Nicolau IV, que era franciscà. Li donà, no se sap ben bé quan, els Cent noms de Déu. Igualment obtingué la protecció del general dels menors, Ramon Gaufred, i es procurà l'ajut dels espirituals i del rei. A Roma, a l'acabament del 1291, sabé la caiguda d'Acre, darrer bastió cristià a l'Orient. Ramon presentà al papa el seu primer projecte per a recobrar la Terra Santa, el passatge, com en deia.

Tot i la influència del rei francès, nebot del de Mallorca, el programa interessà poc. Tampoc no progressaven els monestirs per als futurs missioners. Nicolau IV morí per l'abril del 1292. Fins al juliol del 1294 no li fou nomenat successor (Celestí V, el del gran rifiuto, com deia Dant). Descoratjat, Ramon decidí de posar novament a prova les seves argumentacions, no pas davant escolars cristians, sinó dels mateixos infidels. Anà a Gènova, on esperava de poder trobar vaixell que el portés a Tunis. Havia traduït a l'àrab l'Ars inventiva, volent reforçar els elements de la seva panòplia. Així decidí d'anar a l'Àfrica després de la Pentecosta de l'any 1292. A Gènova arribà la nova que Ramon, per protecció del cel, havia rebut una ciència per a la conversió dels infidels. Davant l'expectació pública, la por i la desconfiança el venceren, i la Vita explica extensament els detalls d'aquella temptació que tant ha preocupat els biògrafs lul·lians. Vencé la prova i recobrà l'equilibri pujant al vaixell que l'havia de portar a Tunis. D'aquesta dolorosa caiguda hom treu la convicció que Llull tenia més confiança en l'ajut dels franciscans que no pas en el dels dominicans. La Vita narra detalladament els termes de la disputa amb els més lletrats del mahometisme. L'experiència acabà amb l'expulsió del missioner. Es refugià a Nàpols i allà aprofitava totes les ocasions per predicar als sarraïns, presos o residents a la ciutat, i fer una nova prova dels seus arguments. La pau d'Anagni afectava essencialment el rei de Catalunya-Aragó, el de Mallorca i el de Sicília, i un any després, a Roma, començava Llull l'enciclopèdia de l'Arbre de Ciència. Els canvis diplomàtics no l'aconhortaven, i Ramon Llull cantava el seu Desconhort davant el fracàs en el negoci que urgia a la cort papal. Deixà Roma i, després d'aturar-se a Montpeller, anà per segona vegada a París, on residí uns dos anys (1297-99). Allà escriví l'Arbre de filosofia d'amor, per tal de cercar de fer gran bé per manera d'amor. A la cartoixa de Vauvert trobà companyonia i comprensió. En aquella època intimà amb el metge Thomas Le Myésier, canonge d'Arràs, el deixeble més fidel que havia fet entre els joves. De resultes del tractat d'Anagni, França, Catalunya-Aragó i el papa ja no tenien problemes insalvables. Ramon des de París anà a Barcelona per l'octubre del 1299, dedicà llibres a la família reial i obtingué permís per a disputar amb jueus i sarraïns.

A l'hivern del 1309 anà a Avinyó a demanar, com sempre, l'ajut del papa. No en tragué res i a l'estiu del mateix any tornà a París, aquesta vegada preocupat per la influència creixent de l'averroisme. S'hi estigué fins a la primeria del setembre del 1311. El papa convocà un concili a Viena del Delfinat. Ramon volia anar-hi, però abans aconseguí l'aprovació de la seva Art per la universitat de París. El concili decidí (sessió del 6 de maig de 1312) la creació d'estudis de llengües orientals en algunes universitats, però no en la forma que Llull demanava. El diàleg amb Ramon el Fantàstic i el poema del Concili descriuen l'esperit i les il·lusions, i també les temences, de Ramon. Hom comprèn el seu desengany pels magres resultats d'aquella reunió. Quan acabà, anà a Montpeller i a Mallorca, on féu testament el 26 d'abril de 1313. El concili el descoratjà, però no li féu perdre la confiança en la seva Art, i esperava que Frederic II de Sicília l'ajudaria. Era un príncep que tenia l'heroisme de Pere el Gran i el misticisme dels espirituals. Ramon volia anar a Tunis, no en pla provocatiu sinó de tolerant disputa teològica.

La circumstància era favorable, perquè el rei de Catalunya-Aragó féu un tractat amb el rei de Tunis a favor de la colònia catalana que hi habitava. La llegenda vol fer creure que Ramon morí màrtir a Bugia el 1315, però hom sap que Jaume II de Catalunya-Aragó escriví el 4 de novembre d'aquell mateix any, recomanant, al rei de Tunis, Ramon Llull, al qual plaïa d'habitar i estar-se a la capital d'aquell regne. Per l'agost del mateix any, Jaume II demanà que un franciscà deixeble de Ramon, Simó de Puigcerdà, l'ajudés a traduir del català al llatí un tractat que havia fet.

Segons la inscripció de la tomba de Llull, a Sant Francesc de Mallorca, morí l'any 1315, quan començava a no tenir sentit.