|
|
La llengua bàsica que utilitzà Llull en la redacció dels seus textos fou el català, però Llull coneixia i utilitzava altres llengües: el llatí, l'àrab i el provençal. I és que Llull es troba en una cruïlla cultural -i també lingüística- entre tres móns: el de l'escolàstica, el món àrab i la poesia trobadoresca. Aquestes tres són també les llengües amb les quals el català tingué més relació i més contactes durant tota l'Edat Mitjana.
RAMON LLULL I EL LLATÍ
El llatí era, com ja hem vist, la llengua de cultura (obligatòria
a les universitats, la llengua de la Cúria pontifícia, la
de la diplomàcia...) de l'Europa occidental. Així, no és
estrany que Llull la conegués i la utilitzés, tot i que
potser no en dominava els recursos expressius. Tot i que Llull expressa
la necessitat d'unificar les diverses llengües del món a una
de sola (i sovint posava el llatí com a model de llengua universal),
allò que col.loca Llull en una posició excepcional és
precisament el fet de no utilitzar la llengua llatina sinó una
llengua vulgar per tractar tota mena de temes i matèries.
RAMON LLULL I L'ÀRAB
L'ús de la llengua àrab per part de
Ramon Llull es justifica pel seu afany de conversió. El fracàs
de les croades bèl.liques dels segles anteriors menaren als teòlegs
europeus a iniciar una croada missionera, per l'acompliment de la qual
era indispensable el coneixement de la llengua dels infidels. A part d'aquest
factor, cal tenir present que la llengua àrab era molt propera
a Llull: quan neix a Mallorca, fa ben pocs anys que l'illa ha estat conquerida
als àrabs i, per tant, hi ha una relació directa entre els
nous pobladors i els àrabs que es quedaren a l'illa, sovint en
qualitat d'esclaus. Semblantment passa amb el País Valencià.
Un altre punt a tenir en compte és que Llull tenia molt present
el públic qui anaven adreçades les seves obres. En el cas
de les obres amb voluntat de conversió, és molt clar que
la llengua àrab devia ser molt més efectiva que una llengua
romànica, desconeguda en bona part pels musulmans.
RAMON LLULL I EL PROVENÇAL
El provençal era la llengua de cultura de la
poesia laica de l'Europa Medieval. Llull mateix compongué diverses
obres poètiques de tema amorós en la seva joventut. Llull
parla de la vida cortesana -que ell coneixia prou bé- diverses
vegades en la seva obra. Sovint en blasma els costums, però de
vegades ens la presenta com un ideal de vida si s'encamina cap a servir
Déu. Llull parla sovint del "cavaller cristià"
i del "joglar de Déu". Llull utilitza el provençal
en les seves obres rimades, però -i això també el
fa excepcional en relació a altres poetes catalans del seu temps-
la seva poesia es mostra amb un grau relativament petit de provençalismes.
L'ús del provençal per part de Llull queda plenament justificat
primerament per la proximitat geogràfica i cultural (aquesta llengua
era coneguda i fins oficial en diversos indrets de Catalunya -Montpeller,
Carlat i Mallorca-) i en segon lloc, per la voluntat d'arribar a més
gent, ja que el provençal gaudia d'una gran vitalitat.
|
article extret de
|
Ni aquests texts, normals tempteigs d'una prosa que comença, ni
raons de caràcter històric, social ni econòmic no
poden explicar el cas sorprenent i únic de Ramon Llull (1233-1316),
i cal atribuir senzillament a la seva genialitat, encara que això
pugui semblar una explicació ja superada, que sigui ell l'autèntic
creador de la prosa catalana culta. Introductor d'un lèxic extensíssim
i de gran diversitat, ferm conductor d'una sintaxi rígida i àmplia
i, en general, escrivint en un to elevat que no deixa escletxes al popularisme
ni al castissisme (i això és, en part, la causa de la seva
modernitat), el català de Llull és el més perfecte
que ha estat escrit tot al llarg de la història literària
catalana. Els propòsits didàctics i missionals de Llull
eren assolits perfectament quan escrivia les seves obres en la llengua
universal dels cristians, el llatí, o en la dels infidels que volia
convertir, l'àrab; però quan ho féu en català,
i ho féu sempre en proporció més gran que en les
altres dues llengües, cal veure-hi bàsicament una voluntat
literària, que ell sabia bé que només podria fer
palesa en la seva llengua de naixença. En la historiografia catalana
és remarcable el cas únic i ben interessant de dos reis
que escriuen llurs memòries, Jaume el Conqueridor i Pere el Cerimoniós,
i com que es tracta de dos reis que autènticament dirigiren el
govern i la política del país, llurs cròniques constitueixen
un document valuosíssim de confessions de dos dirigents polítics
medievals, cosa que no s'esdevé en altres literatures. Però
també hi ha el professional de les lletres, Bernat Desclot, identificable
amb el funcionari de la cancelleria reial Bernat Escrivà, el qual,
quan redactà la seva crònica, en una certa manera complia
el seu deure d'ofici. Ramon Muntaner fou un militar, del tipus dels moderns
capitosts de legions estrangeres, de temperament abrandat i entusiasta,
afeccionat a la lectura de novel·les cavalleresques, que donà
un to personalíssim a la seva crònica, on els fets són
rigorosament certs, l'apassionament, constant, i l'aproximació
al lector, un dels més notables guanys literaris. Aquestes quatre
grans cròniques, la matèria de les quals es trasllada d'Occident
a Orient (episodis aragonesos i conquesta de Mallorca en la de Jaume I,
intervenció a Sicília en la de Desclot, expedició
a Grècia en la de Muntaner) i acaba centrant-se en complicats problemes
interns (a la de Pere el Cerimoniós), foren redactades entre la
darreria del s XIII i el 1386, i constitueixen una excel·lent mostra
de l'evolució de la prosa a la cort i als alts estaments, i en
aquest aspecte enllaça amb la prosa cancelleresca i humanística.
Les de Jaume I, Desclot i Muntaner, no res menys, es caracteritzen per
l'aprofitament de cançons de gesta de tipus històric, fragments
de les quals hi són inclosos en forma prosificada. La prosa donà
d'altres interessants personalitats al s XIV, com fou el docte metge i
fantàstic visionari Arnau de Vilanova, algunes obres catalanes
del qual pertanyen a un curiós gènere expositiu davant el
públic, "raonaments", que s'assembla molt a les actuals
conferències. A la darreria de la centúria tingué
lloc la ingent tasca literària de fra Francesc Eiximenis, l'obra
del qual, en conjunt, és una summa dels coneixements que creu necessaris
al cristià, però que té la gran valor d'una prosa
expressiva, acolorida i vària, amb trets de sagaç observador,
i, al mateix temps, un alt interès per la història de les
idees polítiques, aspecte en el qual representa la teorització
del govern ciutadà i dels principis de la classe que hom anomenarà
després burgesia. El gènere que avui és conegut amb
el nom de novel·la, del qual, utòpicament, hi ha excel·lents
mostres en la prosa de Llull, fou expressat en forma de tirallongues de
versos apariats narratius, com s'esdevé en la literatura francesa.
Ja havia estat conreat, en pur provençal, per Ramon Vidal de Besalú,
i ho fou, en llengua més catalanitzada, per l'anònim autor
del Blandín de Cornualla, i, al s XIV, per Guillem de Torroella,
la Faula del qual és una curiosa mostra d'elaboració de
temes arturians. Cal remarcar la valor al·legòrica de l'anònim
Salut d'amor, d'alguns poemes narratius dels germans Pere i Jaume Marc
i de Fraire de Joi e sor de Plaser, peculiar versió del conte folklòric
de la bella dorment. Caràcter cortesà tenen algunes narracions
en vers de Francesc de la Via, que al Llibre de fra Bernat escriu un tipus
d'historieta satírica a l'estil dels fabliaux, gènere que
té bones mostres catalanes, superades pel curiosíssim Testament
d'En Serradell, de Bernat Serradell.
.
| El projecte lul.lià |
Llull nasqué a Mallorca l'any 1232, fill d'una família benestant. Després de trenta anys de vida cortesana -sabem que fou autor de poesia amatòria- se sentí cridat per Déu i es proposà d'encaminar la seva vida cap a un projecte únic, dividit en tres punts:
- Escriure un llibre ("unum librum meliorem de mundo", diu a la Vida coetània) que servís per a combatre els errors dels infidels, sobretot dels sarraïns, i mostrar la irrefutable veritat de la fe. Es tracta de l'Art lul.liana, que tingué diverses redaccions i que tenia una intencionalitat clarament missionera de convertir infidels a la fe a través de demostracions irrefutables.
- Creació de col.legis per a missioners on s'ensenyessin l'Art i les diverses llengües dels pobles on havien de ser enviats a predicar. Aquest monestir fou Miramar, que no prosperà.
- Voluntat de martiri exemplar, que té
clares arrels franciscanes.
| El Blanquerna |
article extret de
|
Nom amb què és conegut el Llibre d'Evast e Blanquerna, de Ramon Llull, el protagonista del qual en els manuscrits del s XIV apareix també amb el nom de Blaquerna o Blacquerna. Aquest nom fou potser suggerit pel de la basílica de Santa Maria de Blaquernes de Constantinoble. És una novel·la enciclopèdica que exposa un pla de reforma del món. El llibre primer mostra l'ideal de vida familiar en la dels pares de Blanquerna, Evast i Aloma. La donzella Natana, destinada a esdevenir la seva muller, es fa monja quan ell decideix de seguir la vida contemplativa. El llibre segon descriu l'ordenació del convent del qual Natana és abadessa i la reforma a la qual Blanquerna, religiós, sotmet el seu. Elegit bisbe, restaura l'ordre a la seva diòcesi, i en un viatge a Roma és elevat a la dignitat pontifícia. Per mitjà dels seus cardenals fa triomfar les virtuts a tot el món i finalment renuncia al papat per tal de lliurar-se a la vida eremítica contemplativa com a estat suprem de perfecció, en la qual se li uneix l'emperador, l'altra de les dues potestats de la terra. L'obra es clou amb el Llibre d'Amic e Amat i L'Art de contemplació, que figuren escrits per l'ermità Blanquerna, i foren inclosos al conjunt. La data de composició de Blanquerna no és coneguda. La seva contextura fa creure que fou redactat en diverses etapes, probablement entre el 1283 i el 1285 a Montpeller, en una primera versió, potser modificada després de la renúncia de Celestí V al papat, el 1295. La primera edició aparegué a València l'any 1521; fou traduït al francès al s XVII, al castellà al s XVIII, i a l'anglès el 1926. La figura de l'ermità Blanquerna apareix també, a part la versió independent del Llibre d'Amic e Amat, al Llibre super psalmum Quincumque vult i al Fèlix o Llibre de meravelles, del mateix Ramon Llull.
| Llibre de meravelles |
article extret de
|
Obra doctrinal novel·lada de Ramon Llull. Consta de deu parts, on hom parla de l'existència de Déu i de Jesucrist, del cel, dels elements, de les plantes, dels metalls, dels animals, de l'home, del paradís i de l'infern; el nexe d'unió entre elles és el recorregut del jove Fèlix per les meravelles del món i els ensenyaments que rep. Potser fou escrit a París i pot ésser datat vers 1288-89; fou influït pel Speculum naturale, de Vicent de Beauvais. Editat en castellà el 1750, ho fou en català el 1903.
| Lul.lisme |
article extret de
|
Moviment ideològic dels deixebles i els contraris de Ramon Llull entorn de les seves obres autèntiques o atribuïdes. La seva personalitat fou tan aviat envoltada per la llegenda, que hom pot agrupar la munió dels seus seguidors segons els punts de vista més diferents. També és possible que hom ignori, no solament la categoria, sinó el nom de vastes zones d'opinió que l'hagin protegit. També pot ésser que Llull, que a través dels segles molts veneraven i exalçaven, en realitat fos en gran part una figura mítica. Llull fou un propagandista de l'art, a la qual sempre hom lliga el seu nom. No pas per orgull ni per vanitat, sinó perquè estava convençut que Déu havia aclarit un dia la seva intel·ligència perquè escrivís un llibre per a convertir els musulmans, que en tan gran nombre envoltaven els pobles cristians. Aquella art, volia posar-la a prova. La veritat enciclopèdica dels temes que utilitzava per tal de demostrar la universal eficàcia del seu sistema d'argumentació originava que el saber lul·lià i Llull fossin adjectivats de les més diverses maneres. La combinatòria, la càbala, l'ecumenisme, la filosofia de l'amor, etc, el missioner, el neoplatònic, l'alquimista, el defensor de la croada per alliberar Terra Santa, el místic amb totes les seves implicacions, el pedagog, etc. Tots aquests noms, i molts d'altres, han estat aplicats a Ramon Llull i han donat relleu dominador a un aspecte purament parcial, i de vegades propagandístic, dels seus escrits. Cap títol com el d'il·luminat no escau, tanmateix, al filòsof, perquè sembla definir-lo íntegrament
| L´Art lul.liana |
article extret de
|
Ramon Llull fou un gran escriptor, el primer gran nom de la literatura catalana. Durant la joventut ja tingué vocació literària, i la poesia dels trobadors, divulgada pels joglars, l'havia atret i la conreava. Escrivint una cantilena d'amor, tingué la visió que canvià essencialment la seva vida. Res no és arribat de la poesia profana de Ramon Llull, però esmenta sovint els joglars; per les seves altres obres rimades hom pot jutjar quin coneixement tenia de les normes poètiques del seu temps. La llengua convencional en la qual els trobadors catalans escrivien a la fi del s XIII era coneguda de Ramon, però si li convenia, per tal de facilitar les rimes, no li feia res de mancar a la gramàtica. Hom no pot oblidar que Ramon mai no pensà a fer literatura. Un dels punts que formaren el programa de la seva actuació després de les visions fou d'escriure un llibre, que no tingués rèplica possible, contra els errors dels infidels. Sempre fou fidel a aquest propòsit. El mitjà per a muntar l'obra que volia fer li fou donat per la il·luminació que, segons la Vita anònima, tingué a Randa. El resultat fou l'Art compendiosa d'atrobar la veritat, de la qual només ha arribat el text llatí. Treballà sempre per augmentar l'eficàcia de l'art. Allò que cregué que faria invencibles els seus arguments fou probablement la teoria de la substanciació de les dignitats divines (atributs de Déu). Tals dignitats actuaven sempre i no podien romandre ocioses. En tots els seus llibres, fins en aquells que tenien forma novel·lada o més literària, les fa intervenir; les distingia amb inicials majúscules, i a causa d'elles escriví paràgrafs d'extraordinària sequedat. Al cinquè llibre del Contemplador, com en deia, al costat d'enceses anàlisis del procés de les potències de l'ànima i de l'oració i de la contemplació, hi ha fórmules que semblen algèbriques i combinacions a base de figures geomètriques acolorides i sovint en moviment. És per la combinació dels principis que era possible, segons l'art, la formulació de les qüestions resolutives dels problemes de la ciència. Hom no ha de pensar que escrivint l'Ars magna primitiva fes com una primera exploració d'un sistema només mig endevinat. Passà uns quants anys d'estudi febrós a partir de la conversió, puix que hom no ha de creure que durant les seves peregrinacions, abans de fixar-se a Mallorca i renunciar a anar a París, la seva intel·ligència estigués ociosa. Als seus llibres primers, el Gentil, la traducció d'Algatzell, i el Llibre de contemplació, ja apareix l'aplicació inicial de l'Ars magna. La doctrina evolucionà en la didàctica, però no en els principis que en són la base. Pot ésser que del sistema quaternari passés al ternari, per reverència a la Trinitat, si tenen raó els qui ho han estudiat. L'evolució de l'art primera es constata a través de l'Ars inventiva (1289), fins a arribar a l'Ars generalis ultima (1308). Al pròleg d'aquell llibre declarava l'autor que, si bé escriví moltes arts, volia explicar-les més clarament. Si la primera art es proposava de trobar la veritat, Ramon la posà a prova escrivint l'Art demostrativa (de la qual hom té text català). Cada plana és un formiguer de preguntes i respostes. La fantasia poètica de Llull de vegades ofereix sorpreses delicioses, com les "cosas que le dijo la rosa a la pimienta", que engrescava Rubén Darío. Ramon mateix qualificava de peregrines algunes de les interrogacions de l'Arbre qüestional, d'un llibre com l'Arbre de ciència, que volia ésser enciclopèdic. D'aquestes interrogacions, n'hi ha quatre mil. Un comentari gràfic de les qüestions lul·lianes es veu en la làmina cinquena del manuscrit de Karlsruhe. És lícit d'extreure dels llibres de Ramon Llull unes pàgines antològiques, on triomfa el prosista català, que, a la fi del s XIII, féu, per primera vegada al món occidental, que la filosofia parlés en llengua vulgar. Amb independència de mèrits cronològics, cal posar ben alt el nom de l'home que despullà de paraules vanes els soliloquis de la seva ànima, o que retratava en miniatura algunes escenes del Llibre de meravelles o del de l'Arbre de filosofia d'Amor, etc. És cert que els seus diàlegs tenen massa sovint l'amplitud d'oracions, però no passa això, per exemple, en els tan imatjats de les dones que parlen al Llibre de Santa Maria . També és cert que Ramon utilitza molt sovint els eximplis per a muntar els seus ensenyaments, però rara vegada amb el procediment dels repertoris orientals. Els elements decoratius de l'escena no han de fer oblidar que allò que a l'autor importava no era la selva o la font o el camí on els interlocutors es trobaven, sinó el símbol que amb la seva conversa volien ensenyar. Ramon s'irritaria si veia que hom donava importància primordial als recursos que emprava per tal de fixar l'atenció de l'auditori. Si s'esguarden les obres rimades, un hom s'adona que Ramon inicia la sèrie dels poetes catalans que volien posar en vers el catecisme i que la gent el cantés. Així escriví la Medicina de pecat, el Pecat d'Adam, el Dictat de Ramon. Quan segueix la moda franciscana canta la Verge i les seves dolors a la Passió. Els Cent noms de Déu és probablement condicionat per les discussions dels sarraïns de Mallorca i de Barcelona que entenien el català. La Lògica d'Algatzell, les Regles introductòries o l'Aplicació de l'Art general les escriví en vers per tal d'aconseguir que la seva didàctica fos apresa de cor. El Concili és com un sirventès que l'autor pensava que tot el poble cantaria i per això es valgué de reminiscències populars. No tots els versos de Llull són poesia; a despit d'això, tenia ànima de poeta i com a tal vibrava quan li ho permetien els temes o les circumstàncies. Tanmateix, només es conserven dues obres en vers de Ramon: el Desconhort i el Cant de Ramon, on són traduïdes personalment les angoixes de l'autor, en el diàleg amb l'ermità, o el lirisme, en les confession del Cant. Cal no oblidar certs passatges del Llibre d'oració, o el capítol d'Esperança, tan repetit, de la Medecina, però hom no ha de perdre de vista la primera intenció de l'autor. El mateix Ramon en els seus escrits explica més d'una vegada que estimava la bella manera de parlar. Era home d'una gran receptivitat, i com que visqué submergit en un ambient amb el qual sempre volia establir lligams, s'endevina quines eren les modes que atreien la gent les simpaties de la qual volia captar-se, sobretot si eren d'alta nissaga. No ha de meravellar, doncs, que Ramon, l'home d'un programa d'actuació invariable, adoptés tècniques tan diverses per servir-lo. Una d'elles era de posar títol als seus escrits. La seva fantasia li serví molt. Encara alguns d'aquests títols atreuen amb el dinamisme que suggereixen. No cal parlar, ja, dels adjectius que qualifiquen l'evolució de l'Art, ni dels títols que revelen qui eren els interlocutors dels diàlegs que li agradava d'escenificar. Hom no farà sinó al·ludir al qualificatiu de nova, amb el qual prestigià la Retòrica, l'Astronomia, la Geometria o la Lògica, sense referir-se als noms de Blanquerna, Evast o Aloma, la identificació dels quals tant ha fet escriure, ni als llibres que parlen d'amor, com el Llibre d'Amic e Amat, l'Arbre de filosofia d'Amor, Flors d'Amor o l'Art amativa. Si hom mira el sector de tractats que només han arribat en llatí veu amb quina malícia triava Ramon els títols que podien despertar a crits els més adormits: Del Déu i del món inconeguts, De Déu major i menor, Del sisè seny, la Disputa del Fantàstic, etc. Escriví en català sobretot, però també en àrab i en el llatí rudimentari que sabia, si bé generalment demanava un traductor o un corrector per a la seva gramàtica elemental.
