Ausiàs March(1397-1459)
Poeta.
Era fill de Pere Marc, de qui heretà el lloc de Beniarjó
i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia. Participà
en les campanyes de Sardenya i de Còrsega, i assistí
als setges de Calvi i Bonifazio (1420). Més tard participà
en l'expedició de Gerba, al nord d'Àfrica (1424). Alfons
el Magnànim recompensà aquests serveis confirmant i
ampliant els privilegis que havien estat concedits al seu pare en
els esmentats dominis. El 1425 era falconer del rei al Regne de València.
En ésser investit del ducat de Gandia el rei Joan de Navarra
(1433), aquest retallà les prerrogatives que li havien estat
concedides, fet que originà alguns conflictes. Per aquesta
època degué portar una vida irregular: el 1425 la reina
Maria de Castella ordenà al batlle de la ciutat de València
que fes retornar a casa seva un noi d'uns dotze anys que se n'havia
anat amb ell i estava en "via de perdició", i el
1427 tingué un procés a requeriment de la mare d'Elionor,
filla de Roderic Alfonso, de Gandia, que fou sobresegut. |
 |
 |
El 1437, quan tenia al voltant de
quaranta anys, contragué matrimoni amb Isabel Martorell, germana
de Joanot Martorell. El 1438 envià un cartell de deseiximent
al seu cunyat Galceran Martorell, a causa de desavinences sorgides
en el repartiment dels llocs de la vall de Xaló, que havia
heretat Isabel. Aquesta morí pel setembre del 1439, i el 1443
es casà en segones noces amb Joana Escorna, amb la qual visqué
onze anys a València. Fou hereu universal de totes dues mullers,
cap de les quals, però, no li deixà successió
legítima. Poc abans de morir restà embolicat en un altre
afer entre un fill seu bastard i Galceran de Vilanova, el qual també
acabà amb un cartell de desafiament. Deixà quatre fills
bastards vius; un altre, Francesc, ja havia mort. |
L'obra
coneguda d'Ausiàs Marc es compon de 128 poemes (uns 10 000
versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del s XV i de
la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes
entre els anys 1539 i 1560. La primera edició, gairebé
completa (122 obres), és la de Barcelona del 1543. Hi ha també
diverses traduccions castellanes antigues, com la del valencià
Baltasar de Romaní (València, 1539), que consta de 39
obres acarades amb el text original, i la del portuguès Jorge
de Montemayor, amb 97 obres, la primera edició de les quals
aparegué a València el 1560. La traducció llatina
de Vicent Mariner fou inclosa en les seves Opera omnia (Tournon,
1634). |
A partir de la primera edició impresa, hom intentà
de donar una ordenació de la seva obra per temes, o l'agrupà
en cants d'amor, de mort i morals. Algunes edicions fan una quarta
divisió, amb el Cant espiritual. En canvi, un grup
de còdexs donen un ordre que sembla fictici i que ha estat
considerat com a cronològic; tanmateix, sembla que només
ho és en línies generals: hom troba al començament
alguna de les obres susceptibles de datació més antiga,
i vers la fi obres que, sens dubte, pertanyen a l'edat madura o
a la senectut del poeta.
|
 |
La
seva poesia tractà principalment el tema amorós, no
pas segons l'estil dels trobadors, com diu ell mateix, sinó
segons la veritat, fundada en una ciència amorosa que es fonamenta
en idees aristotelicotomistes sobre l'amor, segons les quals aquest
només podia trobar la plenitud del seu goig en la pura contemplació
i la pura coneixença de l'objecte estimat. A l'altre pol hi
ha l'amor sensual, comú amb l'animal; però com que l'home
participa de doble natura, psicofísica, el seu amor en participa
també, i d'aquí neixen les contradiccions de la vida
amorosa. Malgrat que en certes obres Marc cantà amors ideals,
en la majoria analitzà o féu palès el drama interior
originat per aquelles contradiccions. En les obres que, críticament,
hom pot atribuir a una primera època, les dames cantades s'encobreixen
sota els senyals plena de seny i llir entre cards, i hi apareixen
sovint tòpics de l'amor cortès. En un altre grup d'obres,
possiblement d'una segona època, aquella contradicció
és simbolitzada per l'oposició ira/amor o odi/amor i
per les paraules oh foll amor amb què comencen les tornades
d'alguns d'aquests poemes. |
En aquestes obres, més encara
que en les de la primera època, Ausiàs Marc es presenta
com un home escindit; en comptes de seguir el camí de la serenitat,
es lliura a un amor emmetzinat, sense el qual troba buida la seva
vida. D'aquesta rebel·lia i d'aquest desordre intel·lectual
i ètic s'acusà en obres més tardanes, algunes
d'elles d'un caràcter marcadament confidencial. |
 |
El començament d'aquesta etapa
final és en el poema 87, primer dels grans poemes morals i
didàctics que caracteritzen la seva poesia tardana. En aquesta
etapa cal situar els sis cants de mort (possiblement escrits amb motiu
de la mort de la segona muller) i el Cant espiritual, obra cabdal
del poeta i una de les més grans de la poesia catalana. |
Tot i la seva evolució,
en la seva poesia hi ha constants que la diferencien de la de tots els
altres poetes, a desgrat de les influències trobadoresca -important-
i italiana. Es distingeix per la introspecció i l'anàlisi.
Les formes expositives que empra són adequades a aquest desenvolupament
analític. D'altra banda, contrasten amb aquest procediment les
formes contundents d'expressió, amb canvis bruscs de to i d'estil;
aquest raonament persistent de vegades peca d'eixut. Les imatges usades
sovint són prosaiques, però són adequades a l'estil
psíquic que pretenen d'explicar, o són d'un to ombrívol,
com convé a un home forassenyat, imatge amb la qual volgué
presentar-se en algunes obres. Amb tot, l'home extraordinàriament
lúcid que inventà aquestes imatges, que encara avui colpeixen,
no resta mai eclipsat. La seva poesia tingué una repercussió
notable en la lírica castellana del s XVI i, encara, del XVII.
Modernament, Amadeu Pagès publicà una edició crítica
de la seva obra (1912-14), i en 1952-59 n'aparegué una altra, a
la col·lecció "Els Nostres Clàssics". El
1946 foren publicades per Martí de Riquer diverses traduccions
castellanes antigues
article elaborat per

|