context Ausiàs March

La literatura renaixentista als Països Catalans

article extret de

Les primeres manifestacions dels corrents renaixentistes als Països Catalans vingueren d'Itàlia i es feren ja palesos en el regnat de Joan I. Els secretaris de la cancelleria reial, redactors de documents en llatí, foren els primers a sentir l'afany de millorar la llatinitat, i, moguts per l'exemple de Petrarca, volgueren elevar el llatí que empraven a la dignitat de la prosa ciceroniana. Un valuós i primerenc testimoni d'aquesta aspiració és l'epistolari llatí entre Bartomeu Sirvent i altres secretaris del temps de Joan I, situat entre els anys 1381 i 1400. Gairebé contemporani d'aquest recull degué ésser el carteig llatí sobre el Cisma d'Occident, bescanviat entre Pere Despont i Lluís Carbonell, encara inèdit, conservat a la catedral de Girona, precursor precoç dels epistolaris humanístics de la plenitud del Renaixement. Per aquests mateixos anys aparegué la primera manifestació petrarquesa en les lletres catalanes, que és la traducció feta per Bernat Metge, el 1388 , de la Historia de Valter e de la pacient Griselda, el darrer conte del Decamerone, posat en llatí per Petrarca. Aquesta traducció, així com les lletres dedicatòries a Isabel de Guimerà, que l'acompanyen, són una anticipació de la prosa precisa i bellament ordenada, amb perfecta fusió de cultisme i llengua viva, que el 1398 Bernat Metge oferia en Lo somni, en els nombrosos plagis del qual hi ha passatges de Ciceró, Petrarca, Boccaccio i d'altres, traslladats en una prosa catalana que no ha estat superada. Aquesta maduresa, que hom pot apreciar també en la prosa d'Antoni Canals, contemporani de Bernat Metge, en obres de caràcter narratiu, didàctic i religiós del s XV, i en Joan Roís de Corella a la fi del segle, no sempre es troba en els traductors directes d'obres clàssiques al català de la fi del s XIV i del s XV: Ferrer Saiol, Guillem Nicolau, Guillem de Copons, Antoni de Vilaragut, Nicolau de Quilis, Ferran Valentí -humanista deixeble de Leonardo Bruni d'Arezzo i d'Il Panormita-, Francesc Alegre i Lluís de Fenollet. Alguns d'aquests traductors, encara poc madurs, són contemporanis d'Alfons el Magnànim, en la cort del qual, a Nàpols, acudiren figures molt representatives de l'humanisme italià, com Antonio Beccadelli Il Panormita, Lorenzo Valla, Leonardo Bruni d'Arezzo i Filelfo, alguns dels quals exerciren una influència decisiva damunt els secretaris catalans. D'altra banda vingueren a la Península Ibèrica Luci Marineu Sícul i Antonio i Alessandro Geraldino, que tingueren contactes amb els medis renaixentistes catalans. Aquestes relacions comunicaren a sectors importants de la cultura catalana el segell peculiar del Renaixement. A part les mostres primerenques esmentades, fou durant el regnat de Ferran II quan el Renaixement arrelà amb força als Països Catalans. El Liber elegantiorum de Joan Esteve, redactat el 1472, és el primer repertori de frases llatines amb correspondències catalanes. Fou publicat a Venècia el 1489, tres anys abans que el Dictionarium latino-hispanicum de Nebrija. Les primeres impremtes de Barcelona i de València s'encetaren amb texts humanístics. El primer llibre datat imprès a Barcelona fou la Grammatica de Perotti del 1475, publicada a instància del secretari reial Joan Peiró, format a Itàlia (Vir etsi hispanus latinus tamen et in Latio educatus), i d'un grup d'homes lletrats. A València, la primera impremta publicà un grup d'opuscles en llatí destinats a l'aprenentatge de la bona llatinitat, com les Faules d'Isop, traduïdes al llatí per Lorenzo Valla, les Elegantiolae d'Augustinus Datus, la traducció llatina de les epístoles de Phalaris per Leonardo Bruni d'Arezzo, i altres. El cardenal Joan Margarit (1422-84), bisbe de Girona, és autor de Corona regum, un tractat polític, i d'una obra històrica, Paralipomenon Hispaniae, publicada a Granada el 1540, molts anys després de la seva mort, en la qual ja traspua el cesarisme del Renaixement. El carteig llatí de l'arxiver reial, Pere Miquel Carbonell (1434-1517), és una clara imitació dels carteigs humanístics. Els seus corresponents són homes de relleu en la cultura catalana, com els juristes Francesc de Casa-sàgia i Joan Vilar, el bibliòfil Guillem Fuster, frare de Sant Jeroni de la Murtra, i els erudits Teseu Valentí i Jeroni Pau. Aquest darrer, cosí de Carbonell, era hel·lenista, i fou familiar i bibliotecari d'Alexandre VI. El Renaixement arribà a la seva plenitud al s XVI. Aleshores l'humanisme féu nombrosos prosèlits en l'aristocràcia i l'alta burgesia, i tot i no comptar amb cap figura de primer ordre, a Barcelona i a València es respirà un dens ambient cultural. L'ensenyament del llatí fou modernitzat i les obres gramaticals de Nebrija substituïren el medieval i antiquat Doctrinale puerorum d'Alexandre de Villedieu. Hi ha una edició de les Introductiones latinae de Nebrija, de Barcelona (1497). El Dictionarium latino-hispanicum de Nebrija fou catalanitzat per Gabriel Busa, i hi ha edicions barcelonines dels anys 1507, 1522 i 1560. L'edició del 1584 es publicà ja amb les equivalències castellanes, i esdevingué així un diccionari trilingüe. A València aquest diccionari topà amb la resistència del Comprehensorium de Johannes Raimundi, una de les primeres obres impreses a la ciutat. La primera edició valenciana del diccionari de Nebrija és del 1533 i només porta equivalències castellanes. El Renaixement comptà a Catalunya amb dues figures que tingueren una gran influència: una fou Martí Ivarra, que fou mestre de l'estudi general de Barcelona del 1509 al 1542 i aconseguí d'engrescar en aquests estudis la joventut. És autor d'un tractat De prosodia hoc est de accentu (Barcelona, 1514) i en un volum titulat Crustula (Barcelona, 1511) reuní els discursos que els seus deixebles, fills de les famílies més distingides i acabalades de Barcelona, feien entre ells. L'altra figura és Miquel Mai, vicecanceller de la corona catalanoaragonesa durant el govern de Carles V, acompanyant de l'emperador en els seus viatges i ambaixador seu prop de Climent VII. Miquel Mai fou un gran col·leccionista de llibres i d'obres d'art i fou també un entusiasta erasmista. Una acció semblant a la de Mai exercí a València Honorat Joan i Escrivà (1507-66), d'origen noble. Home de mentalitat antireformista, fou poc addicte a Erasme. S'ordenà de sacerdot el 1558 i fou nomenat bisbe d'Osma (Castella) el 1564. García Matamoros fou un gran renovador dels estudis llatins a València, on l'erasmisme arrelà poderosament, a la universitat. Topà, però, amb l'oposició del rector Joan Salaia, home de mentalitat medieval, i això provocà vers el 1528 una emigració de mestres: Pere Joan Oliver, que s'establí a Oxford, Joan Gelida, que ensenyà a París, i altres. L'emigrat més insigne fou Joan Lluís Vives, de llinatge de conversos, professor a la universitat de Lovaina, mort a Bruges el 1540. Ell i Erasme de Rotterdam són en llur temps les dues primeres figures del Renaixement a Europa. L'obra de Lluís Vives, tota en llengua llatina, és del major interès no sols des del punt de vista gramatical, sinó també en els aspectes pedagògic, filosòfic i religiós. La influència de la seva obra és visible damunt de Frederic Furió i Ceriol, autor, entre altres coses, d'unes Institutiones Rhetoricae (Lovaina, 1534) i de Bononia sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis (Anvers, 1559), traduït a diverses llengües. Fet important per a la difusió del Renaixement valencià fou l'establiment de la impremta del flamenc Joan Mei, procedent d'Alcalá, al qual els jurats de València concediren una important subvenció el 1549. És remarcable la bibliografia d'humanistes valencians o residents a València, sortida d'aquest taller: Joan Baptista Anyes, Miquel Jeroni Lledesma, els metges Jaume Esteve i Andreu Sentpere, etc. La culminació de l'hel·lenisme s'esdevingué a València, a mitjan s XVI, en la persona del mestre Pere Joan Nunyes, la influència del qual se sentí intensament a Barcelona i a Saragossa. Lorenzo Palmireno, natural d'Alcanyís, ensenyà llatí a l'estudi de València entre el 1561 i el 1579. La seva obra és molt prolífica. El Vocabulario del humanista (1569), editat diverses vegades, conté nombrosos termes pertanyents a les ciències naturals, amb equivalències llatines, castellanes i catalanes. A nivell local cal esmentar el Mètodo i art breu en romanç i molt clar per a apendre la gramàtica de la llengua llatina (Lleida, 1572) del metge Miquel Ferrer. Producte típic del Renaixement fou el teatre humanístic. Una edició primerenca d'aquest gènere foren la tragèdia i la comèdia en prosa llatina publicades de Florus amb els títols Galathea et Zaphiria, presentades per Joan Morell, a Barcelona el 1507, i la traducció llatina d'un diàleg de Llucià de Samòsata feta per Miquel Mambla, impresa a Barcelona el 1533. La Tragèdia Delphinus, al·lusiva al fracassat setge de l'exèrcit francès a Perpinyà, fou representada en aquesta ciutat el 1542 i impresa a Barcelona el 1543. També fou representada en públic el 1562 la comèdia Gastrimargus de Joan Ramanyà. Parlant del Renaixement hom no pot passar per alt el moviment erasmista: quan, a la mort de Carles V, aquest moviment fou ofegat en els seus aspectes religiós i reformador, continuà viva l'obra pedagògica i gramatical d'Erasme, de la qual cosa donen testimoni les nombroses edicions erasmianes sortides de les impremtes de Barcelona i València.

Els segles XIV i XV: el català en la poesia. Inicis del Renaixement

article extret de

Durant el s XIV i els primers decennis del XV la lírica segueix un procés de desprovençalització tant temàtica com lingüística. La provençalització és encara molt forta en un grup de poetes del regne de Mallorca (tant a la seva zona continental, al nord de l'Albera, com a la insular), recollits en un cançoneret procedent de Ripoll (posterior al 1346), on sobresurten els imitadors de Cerverí i, principalment, el Capellà de Bolquera. Alguns catalans concorregueren als certàmens de l'escola poètica de Tolosa (creada el 1323), a imitació de la qual Joan I, el 1393, fundà el consistori de la Gaia Ciència de Barcelona. Aquests esforços de diletants amb vista a fer ressorgir la vella poesia trobadoresca no donaren resultats de preu literari, i les festes floralesques de Barcelona dugueren una vida intermitent i somorta. En canvi, motivaren dues importants obres didàctiques de poesia, el Llibre de concordances, de Jaume Marc, i el Torsimany, de Lluís d'Averçó, aquest darrer, llarg tractat de preceptiva, seguit d'un diccionari de la rima, tots dos redactats a la darreria del s XIV. En aquest temps tot intent de retorn al passat trobadoresc era ja una actitud envellida i que oblidava o ignorava els guanys assolits per la lírica romànica a Itàlia. Al pas d'un segle a l'altre, alguns poetes secundaris, com Gilabert de Pròxida, Pere de Queralt i Melcior de Gualbes, revelen alguna tènue influència de la lírica en italià, principalment de Dant i Petrarca, per bé que les cançons i els sirventesos originals d'Andreu Febrer segueixen fonamentalment la vella direcció trobadoresca, tot i que aquest poeta tradueixi, a la fi de la seva vida, la Commedia en vers català. En la breu i delicada obra de Jordi de Sant Jordi, mort molt jove el 1424, hom ja no pot parlar de provençal amb catalanismes, sinó de català amb solucions provençals, i encara que hi persisteixen els temes i l'estil trobadoresc hom hi observa una certa renovació, més per raó de la personalitat del poeta que no pas pel seu lleuger italianisme. La cort de Margarida de Prades, vídua de Martí I, és un dels darrers aglutinants de poesia cortesana de tall medieval. La cort d'Alfons el Magnànim, en canvi, centrada a Nàpols, ja té un caràcter renaixentista i plural, car s'hi reuneixen i hi conviuen escriptors en llatí, en italià, en català. Encara que pertanyia a la seva cort, en la qual ostentava el càrrec de falconer, el gran Ausiàs Marc escriví la seva extensa obra lírica, a partir del 1425, a les seves possessions del Regne de València. Ausiàs Marc representa una autèntica superació en la lírica catalana, puix que, ultrapassant l'estilnovisme i petrarquisme, exposa els problemes morals d'una manera humana i crua, bé que sempre amb premisses escolàstiques, però que dóna com a resultat una valenta introspecció, tot plegat expressat en un estil sec i ferreny, sense concessions a la retòrica i a l'agençament formal, però sempre amb puixança i forta originalitat. Ausiàs Marc no tingué successors de la seva categoria entre els nombrosos poetes del s XV. En aquesta centúria les discòrdies i les guerres civils catalanes, arran de la persecució i la mort de Carles de Viana, trobaren ressò en la poesia, i la poesia es convertí novament en arma d'atac intel·lectual usada vigorosament i eficaç pels dos bàndols contendents. Hi ha tot un cicle de poesies en elogi del príncep de Viana i, al costat joanista, l'extensa i incisiva obra de Joan Berenguer de Masdovelles. El sentimentalisme intentà nous camins, no gaire encertats, en el tema de la desconeixença, poc o molt inspirat en Alain Chartier, el qual, amb Guillaume de Machaut, fou el poeta francès més conegut aleshores. Bernat Hug de Rocabertí i Pere de Torroella, tots dos militars de l'exèrcit reial, escriviren poemes amb una forta empremta italiana, i Romeu Llull, conseller de Barcelona, féu una poesia burgesa. Mentrestant, a la ciutat de València, en plena puixança i lliure de la guerra, es conreava una poesia de tertúlies, d'amics, com els diversos que voltaren Bernat Fenollar, es reprenien els certàmens literaris, que havien de tenir una llarga tradició, i el tarannà alegre, faceciós i despreocupat donà petites joies d'humorisme més o menys procaç. Bé que el Renaixement italià arribà tardanament a la poesia catalana, a la prosa, per contra, ho féu molt d'hora. La cancelleria reial, mercès a l'ordenació imposada per Pere el Cerimoniós, es preocupà extraordinàriament de la precisió i de la bellesa de la llengua escrita, fent una tasca depuradora de dialectalismes i unificadora semblant a la que s'imposaren les acadèmies europees del s XVIII. Els documents reials, en estendre's constantment per tots els dominis de la llengua amb l'autoritat de llur procedència, crearen una mena de llengua culta i oficial a la qual, de bon grat, se sotmeteren els escriptors, la qual cosa fa que sigui tan difícil d'assenyalar trets dialectals en escriptors catalans en la segona meitat del s XIV i del XV. En són una prova els magnífics sermons de Vicent Ferrer (els quals, cas raríssim en qualsevol literatura no contemporània, es conserven gràcies a notes estenogràfiques preses pels qui n'escoltaven la predicació), puix que en llur text sobten freqüents valencianismes que, en escriure, ell mateix estalviava i reduïa a la llengua comuna. Als dos darrers decennis del s XIV, als documents de la cancelleria apareix l'estil de la prosa renaixentista recentment inaugurat a Itàlia, gràcies a l'actitud moderna i al sentit literari dels secretaris i els escrivans que la componien. Entre ells es formà Bernat Metge, el qual, amb Lo somni (1399), introduí definitivament l'estil nou de la prosa en la literatura catalana, la qual és la primera entre les romàniques a produir un diàleg de tipus platònic o ciceronià, tot i que en aquest tractat és debatut fonamentalment el problema de la crisi política i religiosa de la darreria del s XIV. Bernat Metge, no res menys, és el cas típic de l'home que, a causa de mèrits intel·lectuals, intervé activament en política i que, gràcies al seu talent d'escriptor, s'enriqueix extraordinàriament, bé que la seva manca de moral el faci caure i després es redreci al regnat de Martí I. Es tracta d'una típica mentalitat renaixentista, molt avançada, que no prosperà en temps posteriors, car els escriptors catalans que hom podria anomenar humanistes, que el seguiren, o bé cercaren una conciliació entre classicisme i cristianisme, com fra Antoni Canals, o bé foren mers traductors d'obres llatines, com Ferran Valentí, o bé fixaren llur intenció en el filigranament estilístic, com és el cas de la bella i marmòria prosa de Joan Roís de Corella, mort el 1497. A part l'humanisme, hi ha la singular figura d'Anselm Turmeda, franciscà renegat, que mantingué una curiosa duplicitat en la seva producció literària, principalment al llibre La disputa de l'ase (1417), en prosa, i als seus colpidors versos del Llibre de bons amonestaments, i una actitud francament anticristiana a la Tuhfà, escrita en àrab. Contemporàniament, a Barcelona predicava fra Felip de Malla, teòleg famós a Europa, orador recargolat i autor d'un simbòlic i preciosista Memorial del pecador remut, extensa i abarrocada renovació d'una temàtica típicament medieval. Ell, fra Pere Martines, sor Isabel de Villena i Roís de Corella, en llur obra sacra, són els més destacats representants de la prosa religiosa del s XV. Ja al s XIV es traduïren al català les principals novel·les cavalleresques de la matèria de Bretanya, llegides amb entusiasme a tot Europa. Al s XV, en declinar la cavalleria com a estament i en fer-se freqüents les batalles privades entre els nobles, sobretot al Regne de València, i en augmentar el nombre de cavallers errants catalans que viatjaven per llunyanes terres en cerca d'aventures, hom pot comprovar que la literatura cavalleresca influí sobre la vida real i el capteniment dels homes. Però aquests homes de carn i ossos, al seu torn, esdevingueren models literaris per als escriptors, i així aparegué l'anònim Curial e Güelfa, i així el cavaller valencià Joanot Martorell emprengué la llarga tasca de la redacció de Tirant lo Blanc. Aquestes dues novel·les cavalleresques, de pujats mèrits i de lectura sostinguda fins avui, es caracteritzen per llur fidelitat a una realitat ambiental. El Tirant és la darrera manifestació optimista, llampant i humana, del món dels cavallers en declivi; i simultàniament, a València, el metge Jaume Roig escriví l'Espill (en vers narratiu, però), prototipus de novel·la burgesa, puix que té com a tramat principal l'aburgesament del protagonista; l'obra és colpidora per les seves notes crues, negres i pessimistes i per la seva tan medieval misogínia. A la vetlla de la gran caiguda de la literatura catalana, aquesta donà, a València, aqueixes dues tant contradictòries i tan importants manifestacions. No manquen altres mostres de narrativa, com, a la darreria del s XIV, Viatge al purgatori, de Ramon de Perellós, obra interessant pel que té d'aventura meravellosa i d'intent de frau, i l'anònim Jacob Xalabín, novel·leta oriental entre sentimental i bel·licosa.

Context cultural

Jordi Tiñena

La gran afició d'Alfons el Magnànim als llibres i la seva actitud generosa de protecció als artistes en la seva cort napolitana han estat determinants perquè hagi sigut considerat un monarca humanista. Són molts els escriptors contemporanis seus i els de la generació següent que van mostrar la seva admiració per ell. Basti recordar les apologies que van fer-ne Antonio Beccadelli, Bartolomeo Faccio, Eneas Silvio Piccolomini (Pius II) o Vespasiano da Visticci, entre molts altres. Giovanni Pontano, precursor de Maquiavelo, el va presentar com a prototipus de rei humanista en la seva obra El Príncep. I el Marqués de Santillana en la seva Comedia de Ponza deixà constància que el rei havia estudiat llatí, gramàtica, poètica, geometria, astronomia i filosofia, i consta que dominava el català, el castellà, l'italià, el francès i el llatí, a més de sentir un gran interès per la música. Entre altres, va encarregar la traducció de la Ilíada a Lorenzo Valla i la de la Política d'Aristòtil a l'Arentino, i va protegir Pisanello, Donatello, Francesco Laurana o Calantonio, entre altres artistes. La cort napolitana del Magnànim es convertí en un bon protector del Renaixement italià que, amb una nova concepció de l'art i de la cultura, havia nascut a les riques ciutats comercials. En aquest context, és normal que la major part de poetes catalans del s.XV manifestin d'alguna manera la influència de la Itàlia renaixentista, rebuda a la cort del rei. És el cas, per exemple, de Lleonard de Sors, Lluís de Requesens o Francesc Febrer. Tanmateix, és cert que el Renaixement no arribà a arrelar en la cultura catalana, i que els rastres de la poesia trobadoresca són perfectament detectables fins i tot en els principals poetes italianitzants. Malgrat això, fou la València del s.XV l'únic lloc del nostre àmbit cultural que pogué ser tímidament renaixentista. Mentre les altres terres de la Corona vivien immerses en plena crisi, València era una ciutat rica, dinàmica i en expansió demogràfica que entre 1418 i 1483 havia passat de 40.000 a 65.000 habitants.
D'altra banda, els protagonistes de l'empenta econòmica de la ciutat i del seu aire medieval i poc o molt renaixentista alhora eren les noves classes urbanes en expansió, en especial el que avui anomenaríem professions liberals i, és clar, la burgesia comercial. Uns sectors que s'anaven incorporant a tots els nivells de la vida social, entre ells, la literatura, com a autors i com a lectors. I amb l'aparició d'un públic lector més ampli, un fet fortament relacionat amb la importància de les ciutats i amb el Renaixement, s'obria pas també una nova sensibilitat literària, més realista. València era també el centre de la literatura catalana del s.XV, tot i que sorprenentment es mantenia encara més pròxima a l'esperit medieval que als nous aires renaixentistes.
Amb tot, la literatura assolí una qualitat no igualada amb l'obra gairebé contemporània d'Ausias March, Jaume Roig, Roís de Corella o Joanot Martorell, per citar només els més destacats. Deixant de banda un reduït grup d'humanistes, que no van arribar a tenir un ressò prou significatiu, la literatura catalana del període va mantenir-se fidel a l'estètica i a la ideologia medieval. I el Tirant lo Blanc no és, en aquest sentit, cap excepció. Fins i tot ve a ser una bona mostra de la barreja que vivia el s.XV, dominat per l'esperit aristocràtic 1 Joan Fuster, Lectors i escriptors en la València del s.XV, dins Obres Competes, vol. I, 2ª ed., Barcelona 1975, pàgs. 317-390 medievalitzant, però amb una actitud davant de la vida potser més pròpia de l'antropocentrisme del Renaixement.
Joanot Martorell és hereu de la tradició literària medieval catalana i la incorpora a la novel·la de la mateixa manera que hi incorpora els seus contemporanis i, malgrat que possiblement ho féu sense cap intenció renovadora, també els humanistes italians. Entre els primers, és ben visible la presència de Ramon LLull i el seu Libre de l'ordre de cavalleria en la primera part de la novel·la; entre els altres, la de Roís de Corella, la d'Enrique de Villena, la de Dante o la de Boccaccio.

La poesia trobadoresca

article extret de

Poesia escrita pels trobadors en llengua vulgar occitana durant els ss XII i XIII. La poesia trobadoresca, doncs, es caracteritza perquè és escrita en llengua vulgar, entesa per tothom, és lírica i és obra d'individus d'identitat coneguda. La simultaneïtat d'aquests tres factors la distingeix de la producció dels anteriors poetes cultes en llengua llatina; de l'èpica, els texts més antics de la qual es remunten al segle anterior; i de la lírica popular, d'autor anònim. La literatura trobadoresca és integrada per un corpus d'unes 2 500 poesies escrites durant els ss XII i XIII per poetes nascuts a la Gascunya, al Llenguadoc, a Provença, a l'Alvèrnia i al Llemosí, als quals molt aviat s'afegiren poetes del nord d'Itàlia i de Catalunya. La llengua en què són escrites aquestes poesies, l'occità -o provençal, segons alguns autors-, presenta una uniformitat molt notable i relativament pocs trets dialectals, malgrat la diversa procedència dels poetes que hi versifiquen. Es tracta, per tant, d'una poesia escrita en una llengua supradialectal, una mena de koiné, producte d'una voluntat comuna d'expressar-se poèticament en una forma que depura i generalitza la llengua parlada. El caràcter eminentment cortesà d'aquesta poesia coadjuvà al fet que adquirís prou flexibilitat per a ésser cantada davant auditoris prou llunyans entre ells -fet sense cap equivalent en la prosa respectiva d'aquestes mateixes regions lingüístiques-. La poesia trobadoresca, a la qual accedim mitjançant la lectura, no fou concebuda per a ésser llegida sinó per a ésser escoltada. Cal tenir sempre ben present que les poesies dels trobadors eren un tot indestriable de les melodies que les acompanyaven. El poeta, anomenat trobador, componia la lletra i la música de les diverses peces que després havien d'ésser divulgades mitjançant el cant pels joglars. De fet, els mateixos cançoners que n'han conservat els texts duen també la notació musical d'alguns d'aquests poemes. La lírica trobadoresca és, per tant, una poesia d'una considerable perfecció formal, tant en allò que afecta l'estrofisme, mesura dels versos i rima, com en allò que fa als mitjans expressius i les imatges poètiques. Aquest afany preceptiu es traduí en l'aparició, al començament del s XIII, dels primers tractats poètics en occità destinats a fornir el trobador de normes i regles de tipus estilístic, gramatical i versificatori. En la lírica dels trobadors ben aviat prengueren forma tendències estilístiques força divergents; la d'expressió senzilla, anomenada trobar lèu, representada pel gran líric Bernat de Ventadorn o Jaufre Rudel, i la d'expressió hermètica, que suposa una direcció que podem anomenar "conceptista", o trobar clus, representada sobretot per Marcabrú (poeta moralitzador, d'estil fosc i difícil), i una altra direcció d'expressió "culterana" o trobar ric, representada per Raimbaut d'Aurenja i pel preciosista Arnaut Daniel, el creador de la sextina. Quant a la versificació, la poesia occitana es basa, com les altres llengües romàniques, en el nombre de síl·labes del vers i en la rima, còmput que no tolerava la més petita infracció. La rima -rim o rima, segons els trobadors i tractadistes- és rigorosament consonant, amb identitat total de vocals i consonants a partir de l'accent. L'estrofa, anomenada cobla, és una unitat mètrica i alhora melòdica amb un nombre de versos i una situació de rimes determinada que es repeteixen al llarg de la composició poètica. La darrera estrofa rebia el nom de tornada, més breu que les cobles anteriors, on el trobador feia consideracions generals finals sobre el tema de la poesia i on sovint hi havia l'endreça (dirigida a la dama, al protector, a un altre trobador, etc). Fent atenció al contingut, en la poesia trobadoresca es poden destacar diversos gèneres; la cançó, el vehicle més important de la poesia trobadoresca; el sirventès, gènere que servia per a expressar la ira, l'atac virulent, la polèmica literària o el discurs moralitzador del poeta; el planh o lament fúnebre per una persona estimada; l'alba, gènere que descriu l'enuig dels enamorats que, havent passat la nit junts, s'han de separar en despuntar el dia; la pastorel·la, diàleg amorós entre un cavaller i una pastora en ple camp; els gèneres que concerneixen el debat i el diàleg entre els trobadors; a part el sirventès, trobem la tençó, el partiment o joc partit, el tornejament. Però també hi ha gèneres condicionats bàsicament per la versificació o l'estructura del poema; la balada i la dansa, cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades; o gèneres que es distingeixen per llurs característiques melòdiques, com l'estampida o el descort. La convenció literària principal que aporta la literatura trobadoresca és la de la fin'amors, verai'amors o bon'amors, un codi de galanteria i de cortesia, que de fet pot ésser llegit com una complexa transposició de les relacions de vassallatge de la societat feudal a la relació amorosa entre el trobador i la seva estimada. La poesia trobadoresca és històricament la primera mostra de literatura d'alta exigència artística en llengua vulgar que sorgí a Europa i la seva influència sobre la cultura occidental ha estat molt important: de fet, encara avui la lectura dels trobadors és ben palesa en l'obra de poetes com J.V.Foix o Joan Brossa. Els trobadors occitans foren coneguts molt d'hora a Catalunya i ben aviat els poetes catalans s'hi integraren perfectament, de tal manera que la poesia catalana culta nasqué com una província de la lírica occitana. Els vincles històrics que, des d'Alfons I, unien Catalunya amb el País d'Oc facilitaren aquesta relació. S'ha pogut identificar una vintena llarga de trobadors nascuts en terres catalanes al llarg dels ss XII i XIII, és a dir, mentre tingué vigència la literatura occitana clàssica. Alguns d'ells -com Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona- s'hi situen amb categoria de figures culminants; d'altres -Ramon Vidal de Besalú, Jofre de Foixà- són autors d'importants tractats de gramàtica i de retòrica en occità; i fins i tot diversos reis de la dinastia catalana -Alfons I, Pere el Gran, Jaume II, Frederic de Sicília- ens han deixat senyals, més o menys valuosos, de llur afecció per l'art trobadoresc. Poesia escrita pels trobadors en llengua vulgar occitana durant els ss XII i XIII. La poesia trobadoresca, doncs, es caracteritza perquè és escrita en llengua vulgar, entesa per tothom, és lírica i és obra d'individus d'identitat coneguda. La simultaneïtat d'aquests tres factors la distingeix de la producció dels anteriors poetes cultes en llengua llatina; de l'èpica, els texts més antics de la qual es remunten al segle anterior; i de la lírica popular, d'autor anònim. La literatura trobadoresca és integrada per un corpus d'unes 2 500 poesies escrites durant els ss XII i XIII per poetes nascuts a la Gascunya, al Llenguadoc, a Provença, a l'Alvèrnia i al Llemosí, als quals molt aviat s'afegiren poetes del nord d'Itàlia i de Catalunya. La llengua en què són escrites aquestes poesies, l'occità -o provençal, segons alguns autors-, presenta una uniformitat molt notable i relativament pocs trets dialectals, malgrat la diversa procedència dels poetes que hi versifiquen. Es tracta, per tant, d'una poesia escrita en una llengua supradialectal, una mena de koiné, producte d'una voluntat comuna d'expressar-se poèticament en una forma que depura i generalitza la llengua parlada. El caràcter eminentment cortesà d'aquesta poesia coadjuvà al fet que adquirís prou flexibilitat per a ésser cantada davant auditoris prou llunyans entre ells -fet sense cap equivalent en la prosa respectiva d'aquestes mateixes regions lingüístiques-. La poesia trobadoresca, a la qual accedim mitjançant la lectura, no fou concebuda per a ésser llegida sinó per a ésser escoltada. Cal tenir sempre ben present que les poesies dels trobadors eren un tot indestriable de les melodies que les acompanyaven. El poeta, anomenat trobador, componia la lletra i la música de les diverses peces que després havien d'ésser divulgades mitjançant el cant pels joglars. De fet, els mateixos cançoners que n'han conservat els texts duen també la notació musical d'alguns d'aquests poemes. La lírica trobadoresca és, per tant, una poesia d'una considerable perfecció formal, tant en allò que afecta l'estrofisme, mesura dels versos i rima, com en allò que fa als mitjans expressius i les imatges poètiques. Aquest afany preceptiu es traduí en l'aparició, al començament del s XIII, dels primers tractats poètics en occità destinats a fornir el trobador de normes i regles de tipus estilístic, gramatical i versificatori. En la lírica dels trobadors ben aviat prengueren forma tendències estilístiques força divergents; la d'expressió senzilla, anomenada trobar lèu, representada pel gran líric Bernat de Ventadorn o Jaufre Rudel, i la d'expressió hermètica, que suposa una direcció que podem anomenar "conceptista", o trobar clus, representada sobretot per Marcabrú (poeta moralitzador, d'estil fosc i difícil), i una altra direcció d'expressió "culterana" o trobar ric, representada per Raimbaut d'Aurenja i pel preciosista Arnaut Daniel, el creador de la sextina. Quant a la versificació, la poesia occitana es basa, com les altres llengües romàniques, en el nombre de síl·labes del vers i en la rima, còmput que no tolerava la més petita infracció. La rima -rim o rima, segons els trobadors i tractadistes- és rigorosament consonant, amb identitat total de vocals i consonants a partir de l'accent. L'estrofa, anomenada cobla, és una unitat mètrica i alhora melòdica amb un nombre de versos i una situació de rimes determinada que es repeteixen al llarg de la composició poètica. La darrera estrofa rebia el nom de tornada, més breu que les cobles anteriors, on el trobador feia consideracions generals finals sobre el tema de la poesia i on sovint hi havia l'endreça (dirigida a la dama, al protector, a un altre trobador, etc). Fent atenció al contingut, en la poesia trobadoresca es poden destacar diversos gèneres; la cançó, el vehicle més important de la poesia trobadoresca; el sirventès, gènere que servia per a expressar la ira, l'atac virulent, la polèmica literària o el discurs moralitzador del poeta; el planh o lament fúnebre per una persona estimada; l'alba, gènere que descriu l'enuig dels enamorats que, havent passat la nit junts, s'han de separar en despuntar el dia; la pastorel·la, diàleg amorós entre un cavaller i una pastora en ple camp; els gèneres que concerneixen el debat i el diàleg entre els trobadors; a part el sirventès, trobem la tençó, el partiment o joc partit, el tornejament. Però també hi ha gèneres condicionats bàsicament per la versificació o l'estructura del poema; la balada i la dansa, cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades; o gèneres que es distingeixen per llurs característiques melòdiques, com l'estampida o el descort. La convenció literària principal que aporta la literatura trobadoresca és la de la fin'amors, verai'amors o bon'amors, un codi de galanteria i de cortesia, que de fet pot ésser llegit com una complexa transposició de les relacions de vassallatge de la societat feudal a la relació amorosa entre el trobador i la seva estimada. La poesia trobadoresca és històricament la primera mostra de literatura d'alta exigència artística en llengua vulgar que sorgí a Europa i la seva influència sobre la cultura occidental ha estat molt important: de fet, encara avui la lectura dels trobadors és ben palesa en l'obra de poetes com J.V.Foix o Joan Brossa. Els trobadors occitans foren coneguts molt d'hora a Catalunya i ben aviat els poetes catalans s'hi integraren perfectament, de tal manera que la poesia catalana culta nasqué com una província de la lírica occitana. Els vincles històrics que, des d'Alfons I, unien Catalunya amb el País d'Oc facilitaren aquesta relació. S'ha pogut identificar una vintena llarga de trobadors nascuts en terres catalanes al llarg dels ss XII i XIII, és a dir, mentre tingué vigència la literatura occitana clàssica. Alguns d'ells -com Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona- s'hi situen amb categoria de figures culminants; d'altres -Ramon Vidal de Besalú, Jofre de Foixà- són autors d'importants tractats de gramàtica i de retòrica en occità; i fins i tot diversos reis de la dinastia catalana -Alfons I, Pere el Gran, Jaume II, Frederic de Sicília- ens han deixat senyals, més o menys valuosos, de llur afecció per l'art trobadoresc.

L´amor cortès

article extret de

Concepció de les relacions amoroses sorgida en la societat cavalleresca occitana i que constitueix l'element bàsic de la poesia trobadoresca desclosa al s XII dins la literatura occitana. Entès com un vassallatge feudal al servei de la dama, l'amor cortès constituí una original aportació de l'edat mitjana a la cultura del món occidental, puix que els seus esquemes haurien estat impossibles per al pensament llatí clàssic. D'acord amb aquesta concepció feudal, la dona és tractada de midons (meus dominus, 'el meu senyor') i el poeta s'anomena a si mateix om ('home'), és a dir, vassall. El mot servir (actitud del vassall respecte al senyor) adquireix el sentit de fer la cort a l'estimada. L'enamorat, igual que l'aspirant a cavaller, ha de passar per les diferents etapes de l'aprenentatge: començarà, doncs, com a tímid sospirant (fenhedor); s'atrevirà, més tard, als precs (pregador); passarà a l'estadi d'enamorat (entenedor), i, si arriba al grau de drut ('amant'), aconseguirà, potser, de merèixer el gardon ('premi', 'guardó'). La dona a la qual el poeta s'adreça és necessàriament noble i casada; l'amor, per tant, esdevé adulterí. No podia ésser altrament: en no tenir les donzelles estat jurídic, tampoc no podien tenir, en conseqüència, vassalls; la casada, en canvi, pel seu estat, adquiria la categoria de domna, (domina 'senyora'). Ara bé: essent els casaments en aquesta època i entre les capes altes enllaços de conveniència, únicament l'amor adulterí podia ésser considerat autèntic. L'enamorat compta amb dos enemics, el marit, el gilós ('gelós'), i el lausengièr, l'adulador del marit, que pot denunciar-lo a aquest. Per tant, ha d'ésser discret, i en els seus versos amaga el nom de l'estimada sota un senhal, mot o frase que serveix per a designar-la. Sotmès a una sèrie de fórmules convencionals i oposant-s'hi, malgrat tot, un sensualisme exacerbat, el sentiment del trobador creà el concepte idealista d'amor-virtut: només l'home enamorat és virtuós, i un home virtuós és forçosament enamorat. En l'elaboració de l'amor cortès, mòdul que determinà la concepció posterior de l'amor a Occident, hi devien col.laborar principalment el concepte feudal i cavalleresc de la vida, els afanys espirituals i místics de l'Epoca (des dels escrits de Bernat de Clairvaux a la regla ascètica de Robert d'Abissel, fundador del monestir de Fons Ebraus), l'herència dels autors llatins, sobretot Ovidi, rebuda segons l'òptica medieval, i potser, encara, la poesia amorosa àrab, arribada a través de la Península Ibèrica.

Cant espiritual

article extret de