|
La literatura renaixentista
als Països Catalans
|
article extret de
|
Les primeres manifestacions dels corrents renaixentistes als Països
Catalans vingueren d'Itàlia i es feren ja palesos en el regnat
de Joan I. Els secretaris de la cancelleria reial, redactors de documents
en llatí, foren els primers a sentir l'afany de millorar la llatinitat,
i, moguts per l'exemple de Petrarca, volgueren elevar el llatí
que empraven a la dignitat de la prosa ciceroniana. Un valuós i
primerenc testimoni d'aquesta aspiració és l'epistolari
llatí entre Bartomeu Sirvent i altres secretaris del temps de Joan
I, situat entre els anys 1381 i 1400. Gairebé contemporani d'aquest
recull degué ésser el carteig llatí sobre el Cisma
d'Occident, bescanviat entre Pere Despont i Lluís Carbonell, encara
inèdit, conservat a la catedral de Girona, precursor precoç
dels epistolaris humanístics de la plenitud del Renaixement. Per
aquests mateixos anys aparegué la primera manifestació petrarquesa
en les lletres catalanes, que és la traducció feta per Bernat
Metge, el 1388 , de la Historia de Valter e de la pacient Griselda, el
darrer conte del Decamerone, posat en llatí per Petrarca. Aquesta
traducció, així com les lletres dedicatòries a Isabel
de Guimerà, que l'acompanyen, són una anticipació
de la prosa precisa i bellament ordenada, amb perfecta fusió de
cultisme i llengua viva, que el 1398 Bernat Metge oferia en Lo somni,
en els nombrosos plagis del qual hi ha passatges de Ciceró, Petrarca,
Boccaccio i d'altres, traslladats en una prosa catalana que no ha estat
superada. Aquesta maduresa, que hom pot apreciar també en la prosa
d'Antoni Canals, contemporani de Bernat Metge, en obres de caràcter
narratiu, didàctic i religiós del s XV, i en Joan Roís
de Corella a la fi del segle, no sempre es troba en els traductors directes
d'obres clàssiques al català de la fi del s XIV i del s
XV: Ferrer Saiol, Guillem Nicolau, Guillem de Copons, Antoni de Vilaragut,
Nicolau de Quilis, Ferran Valentí -humanista deixeble de Leonardo
Bruni d'Arezzo i d'Il Panormita-, Francesc Alegre i Lluís de Fenollet.
Alguns d'aquests traductors, encara poc madurs, són contemporanis
d'Alfons el Magnànim, en la cort del qual, a Nàpols, acudiren
figures molt representatives de l'humanisme italià, com Antonio
Beccadelli Il Panormita, Lorenzo Valla, Leonardo Bruni d'Arezzo i Filelfo,
alguns dels quals exerciren una influència decisiva damunt els
secretaris catalans. D'altra banda vingueren a la Península Ibèrica
Luci Marineu Sícul i Antonio i Alessandro Geraldino, que tingueren
contactes amb els medis renaixentistes catalans. Aquestes relacions comunicaren
a sectors importants de la cultura catalana el segell peculiar del Renaixement.
A part les mostres primerenques esmentades, fou durant el regnat de Ferran
II quan el Renaixement arrelà amb força als Països
Catalans. El Liber elegantiorum de Joan Esteve, redactat el 1472, és
el primer repertori de frases llatines amb correspondències catalanes.
Fou publicat a Venècia el 1489, tres anys abans que el Dictionarium
latino-hispanicum de Nebrija. Les primeres impremtes de Barcelona i de
València s'encetaren amb texts humanístics. El primer llibre
datat imprès a Barcelona fou la Grammatica de Perotti del 1475,
publicada a instància del secretari reial Joan Peiró, format
a Itàlia (Vir etsi hispanus latinus tamen et in Latio educatus),
i d'un grup d'homes lletrats. A València, la primera impremta publicà
un grup d'opuscles en llatí destinats a l'aprenentatge de la bona
llatinitat, com les Faules d'Isop, traduïdes al llatí per
Lorenzo Valla, les Elegantiolae d'Augustinus Datus, la traducció
llatina de les epístoles de Phalaris per Leonardo Bruni d'Arezzo,
i altres. El cardenal Joan Margarit (1422-84), bisbe de Girona, és
autor de Corona regum, un tractat polític, i d'una obra històrica,
Paralipomenon Hispaniae, publicada a Granada el 1540, molts anys després
de la seva mort, en la qual ja traspua el cesarisme del Renaixement. El
carteig llatí de l'arxiver reial, Pere Miquel Carbonell (1434-1517),
és una clara imitació dels carteigs humanístics.
Els seus corresponents són homes de relleu en la cultura catalana,
com els juristes Francesc de Casa-sàgia i Joan Vilar, el bibliòfil
Guillem Fuster, frare de Sant Jeroni de la Murtra, i els erudits Teseu
Valentí i Jeroni Pau. Aquest darrer, cosí de Carbonell,
era hel·lenista, i fou familiar i bibliotecari d'Alexandre VI.
El Renaixement arribà a la seva plenitud al s XVI. Aleshores l'humanisme
féu nombrosos prosèlits en l'aristocràcia i l'alta
burgesia, i tot i no comptar amb cap figura de primer ordre, a Barcelona
i a València es respirà un dens ambient cultural. L'ensenyament
del llatí fou modernitzat i les obres gramaticals de Nebrija substituïren
el medieval i antiquat Doctrinale puerorum d'Alexandre de Villedieu. Hi
ha una edició de les Introductiones latinae de Nebrija, de Barcelona
(1497). El Dictionarium latino-hispanicum de Nebrija fou catalanitzat
per Gabriel Busa, i hi ha edicions barcelonines dels anys 1507, 1522 i
1560. L'edició del 1584 es publicà ja amb les equivalències
castellanes, i esdevingué així un diccionari trilingüe.
A València aquest diccionari topà amb la resistència
del Comprehensorium de Johannes Raimundi, una de les primeres obres impreses
a la ciutat. La primera edició valenciana del diccionari de Nebrija
és del 1533 i només porta equivalències castellanes.
El Renaixement comptà a Catalunya amb dues figures que tingueren
una gran influència: una fou Martí Ivarra, que fou mestre
de l'estudi general de Barcelona del 1509 al 1542 i aconseguí d'engrescar
en aquests estudis la joventut. És autor d'un tractat De prosodia
hoc est de accentu (Barcelona, 1514) i en un volum titulat Crustula (Barcelona,
1511) reuní els discursos que els seus deixebles, fills de les
famílies més distingides i acabalades de Barcelona, feien
entre ells. L'altra figura és Miquel Mai, vicecanceller de la corona
catalanoaragonesa durant el govern de Carles V, acompanyant de l'emperador
en els seus viatges i ambaixador seu prop de Climent VII. Miquel Mai fou
un gran col·leccionista de llibres i d'obres d'art i fou també
un entusiasta erasmista. Una acció semblant a la de Mai exercí
a València Honorat Joan i Escrivà (1507-66), d'origen noble.
Home de mentalitat antireformista, fou poc addicte a Erasme. S'ordenà
de sacerdot el 1558 i fou nomenat bisbe d'Osma (Castella) el 1564. García
Matamoros fou un gran renovador dels estudis llatins a València,
on l'erasmisme arrelà poderosament, a la universitat. Topà,
però, amb l'oposició del rector Joan Salaia, home de mentalitat
medieval, i això provocà vers el 1528 una emigració
de mestres: Pere Joan Oliver, que s'establí a Oxford, Joan Gelida,
que ensenyà a París, i altres. L'emigrat més insigne
fou Joan Lluís Vives, de llinatge de conversos, professor a la
universitat de Lovaina, mort a Bruges el 1540. Ell i Erasme de Rotterdam
són en llur temps les dues primeres figures del Renaixement a Europa.
L'obra de Lluís Vives, tota en llengua llatina, és del major
interès no sols des del punt de vista gramatical, sinó també
en els aspectes pedagògic, filosòfic i religiós.
La influència de la seva obra és visible damunt de Frederic
Furió i Ceriol, autor, entre altres coses, d'unes Institutiones
Rhetoricae (Lovaina, 1534) i de Bononia sive de libris sacris in vernaculam
linguam convertendis (Anvers, 1559), traduït a diverses llengües.
Fet important per a la difusió del Renaixement valencià
fou l'establiment de la impremta del flamenc Joan Mei, procedent d'Alcalá,
al qual els jurats de València concediren una important subvenció
el 1549. És remarcable la bibliografia d'humanistes valencians
o residents a València, sortida d'aquest taller: Joan Baptista
Anyes, Miquel Jeroni Lledesma, els metges Jaume Esteve i Andreu Sentpere,
etc. La culminació de l'hel·lenisme s'esdevingué
a València, a mitjan s XVI, en la persona del mestre Pere Joan
Nunyes, la influència del qual se sentí intensament a Barcelona
i a Saragossa. Lorenzo Palmireno, natural d'Alcanyís, ensenyà
llatí a l'estudi de València entre el 1561 i el 1579. La
seva obra és molt prolífica. El Vocabulario del humanista
(1569), editat diverses vegades, conté nombrosos termes pertanyents
a les ciències naturals, amb equivalències llatines, castellanes
i catalanes. A nivell local cal esmentar el Mètodo i art breu en
romanç i molt clar per a apendre la gramàtica de la llengua
llatina (Lleida, 1572) del metge Miquel Ferrer. Producte típic
del Renaixement fou el teatre humanístic. Una edició primerenca
d'aquest gènere foren la tragèdia i la comèdia en
prosa llatina publicades de Florus amb els títols Galathea et Zaphiria,
presentades per Joan Morell, a Barcelona el 1507, i la traducció
llatina d'un diàleg de Llucià de Samòsata feta per
Miquel Mambla, impresa a Barcelona el 1533. La Tragèdia Delphinus,
al·lusiva al fracassat setge de l'exèrcit francès
a Perpinyà, fou representada en aquesta ciutat el 1542 i impresa
a Barcelona el 1543. També fou representada en públic el
1562 la comèdia Gastrimargus de Joan Ramanyà. Parlant del
Renaixement hom no pot passar per alt el moviment erasmista: quan, a la
mort de Carles V, aquest moviment fou ofegat en els seus aspectes religiós
i reformador, continuà viva l'obra pedagògica i gramatical
d'Erasme, de la qual cosa donen testimoni les nombroses edicions erasmianes
sortides de les impremtes de Barcelona i València.
Els segles XIV i
XV: el català en la poesia. Inicis del Renaixement
|
article extret de
|
Durant el s XIV i els primers decennis del XV la lírica segueix
un procés de desprovençalització tant temàtica
com lingüística. La provençalització és
encara molt forta en un grup de poetes del regne de Mallorca (tant a la
seva zona continental, al nord de l'Albera, com a la insular), recollits
en un cançoneret procedent de Ripoll (posterior al 1346), on sobresurten
els imitadors de Cerverí i, principalment, el Capellà de
Bolquera. Alguns catalans concorregueren als certàmens de l'escola
poètica de Tolosa (creada el 1323), a imitació de la qual
Joan I, el 1393, fundà el consistori de la Gaia Ciència
de Barcelona. Aquests esforços de diletants amb vista a fer ressorgir
la vella poesia trobadoresca no donaren resultats de preu literari, i
les festes floralesques de Barcelona dugueren una vida intermitent i somorta.
En canvi, motivaren dues importants obres didàctiques de poesia,
el Llibre de concordances, de Jaume Marc, i el Torsimany, de Lluís
d'Averçó, aquest darrer, llarg tractat de preceptiva, seguit
d'un diccionari de la rima, tots dos redactats a la darreria del s XIV.
En aquest temps tot intent de retorn al passat trobadoresc era ja una
actitud envellida i que oblidava o ignorava els guanys assolits per la
lírica romànica a Itàlia. Al pas d'un segle a l'altre,
alguns poetes secundaris, com Gilabert de Pròxida, Pere de Queralt
i Melcior de Gualbes, revelen alguna tènue influència de
la lírica en italià, principalment de Dant i Petrarca, per
bé que les cançons i els sirventesos originals d'Andreu
Febrer segueixen fonamentalment la vella direcció trobadoresca,
tot i que aquest poeta tradueixi, a la fi de la seva vida, la Commedia
en vers català. En la breu i delicada obra de Jordi de Sant Jordi,
mort molt jove el 1424, hom ja no pot parlar de provençal amb catalanismes,
sinó de català amb solucions provençals, i encara
que hi persisteixen els temes i l'estil trobadoresc hom hi observa una
certa renovació, més per raó de la personalitat del
poeta que no pas pel seu lleuger italianisme. La cort de Margarida de
Prades, vídua de Martí I, és un dels darrers aglutinants
de poesia cortesana de tall medieval. La cort d'Alfons el Magnànim,
en canvi, centrada a Nàpols, ja té un caràcter renaixentista
i plural, car s'hi reuneixen i hi conviuen escriptors en llatí,
en italià, en català. Encara que pertanyia a la seva cort,
en la qual ostentava el càrrec de falconer, el gran Ausiàs
Marc escriví la seva extensa obra lírica, a partir del 1425,
a les seves possessions del Regne de València. Ausiàs Marc
representa una autèntica superació en la lírica catalana,
puix que, ultrapassant l'estilnovisme i petrarquisme, exposa els problemes
morals d'una manera humana i crua, bé que sempre amb premisses
escolàstiques, però que dóna com a resultat una valenta
introspecció, tot plegat expressat en un estil sec i ferreny, sense
concessions a la retòrica i a l'agençament formal, però
sempre amb puixança i forta originalitat. Ausiàs Marc no
tingué successors de la seva categoria entre els nombrosos poetes
del s XV. En aquesta centúria les discòrdies i les guerres
civils catalanes, arran de la persecució i la mort de Carles de
Viana, trobaren ressò en la poesia, i la poesia es convertí
novament en arma d'atac intel·lectual usada vigorosament i eficaç
pels dos bàndols contendents. Hi ha tot un cicle de poesies en
elogi del príncep de Viana i, al costat joanista, l'extensa i incisiva
obra de Joan Berenguer de Masdovelles. El sentimentalisme intentà
nous camins, no gaire encertats, en el tema de la desconeixença,
poc o molt inspirat en Alain Chartier, el qual, amb Guillaume de Machaut,
fou el poeta francès més conegut aleshores. Bernat Hug de
Rocabertí i Pere de Torroella, tots dos militars de l'exèrcit
reial, escriviren poemes amb una forta empremta italiana, i Romeu Llull,
conseller de Barcelona, féu una poesia burgesa. Mentrestant, a
la ciutat de València, en plena puixança i lliure de la
guerra, es conreava una poesia de tertúlies, d'amics, com els diversos
que voltaren Bernat Fenollar, es reprenien els certàmens literaris,
que havien de tenir una llarga tradició, i el tarannà alegre,
faceciós i despreocupat donà petites joies d'humorisme més
o menys procaç. Bé que el Renaixement italià arribà
tardanament a la poesia catalana, a la prosa, per contra, ho féu
molt d'hora. La cancelleria reial, mercès a l'ordenació
imposada per Pere el Cerimoniós, es preocupà extraordinàriament
de la precisió i de la bellesa de la llengua escrita, fent una
tasca depuradora de dialectalismes i unificadora semblant a la que s'imposaren
les acadèmies europees del s XVIII. Els documents reials, en estendre's
constantment per tots els dominis de la llengua amb l'autoritat de llur
procedència, crearen una mena de llengua culta i oficial a la qual,
de bon grat, se sotmeteren els escriptors, la qual cosa fa que sigui tan
difícil d'assenyalar trets dialectals en escriptors catalans en
la segona meitat del s XIV i del XV. En són una prova els magnífics
sermons de Vicent Ferrer (els quals, cas raríssim en qualsevol
literatura no contemporània, es conserven gràcies a notes
estenogràfiques preses pels qui n'escoltaven la predicació),
puix que en llur text sobten freqüents valencianismes que, en escriure,
ell mateix estalviava i reduïa a la llengua comuna. Als dos darrers
decennis del s XIV, als documents de la cancelleria apareix l'estil de
la prosa renaixentista recentment inaugurat a Itàlia, gràcies
a l'actitud moderna i al sentit literari dels secretaris i els escrivans
que la componien. Entre ells es formà Bernat Metge, el qual, amb
Lo somni (1399), introduí definitivament l'estil nou de la prosa
en la literatura catalana, la qual és la primera entre les romàniques
a produir un diàleg de tipus platònic o ciceronià,
tot i que en aquest tractat és debatut fonamentalment el problema
de la crisi política i religiosa de la darreria del s XIV. Bernat
Metge, no res menys, és el cas típic de l'home que, a causa
de mèrits intel·lectuals, intervé activament en política
i que, gràcies al seu talent d'escriptor, s'enriqueix extraordinàriament,
bé que la seva manca de moral el faci caure i després es
redreci al regnat de Martí I. Es tracta d'una típica mentalitat
renaixentista, molt avançada, que no prosperà en temps posteriors,
car els escriptors catalans que hom podria anomenar humanistes, que el
seguiren, o bé cercaren una conciliació entre classicisme
i cristianisme, com fra Antoni Canals, o bé foren mers traductors
d'obres llatines, com Ferran Valentí, o bé fixaren llur
intenció en el filigranament estilístic, com és el
cas de la bella i marmòria prosa de Joan Roís de Corella,
mort el 1497. A part l'humanisme, hi ha la singular figura d'Anselm Turmeda,
franciscà renegat, que mantingué una curiosa duplicitat
en la seva producció literària, principalment al llibre
La disputa de l'ase (1417), en prosa, i als seus colpidors versos del
Llibre de bons amonestaments, i una actitud francament anticristiana a
la Tuhfà, escrita en àrab. Contemporàniament, a Barcelona
predicava fra Felip de Malla, teòleg famós a Europa, orador
recargolat i autor d'un simbòlic i preciosista Memorial del pecador
remut, extensa i abarrocada renovació d'una temàtica típicament
medieval. Ell, fra Pere Martines, sor Isabel de Villena i Roís
de Corella, en llur obra sacra, són els més destacats representants
de la prosa religiosa del s XV. Ja al s XIV es traduïren al català
les principals novel·les cavalleresques de la matèria de
Bretanya, llegides amb entusiasme a tot Europa. Al s XV, en declinar la
cavalleria com a estament i en fer-se freqüents les batalles privades
entre els nobles, sobretot al Regne de València, i en augmentar
el nombre de cavallers errants catalans que viatjaven per llunyanes terres
en cerca d'aventures, hom pot comprovar que la literatura cavalleresca
influí sobre la vida real i el capteniment dels homes. Però
aquests homes de carn i ossos, al seu torn, esdevingueren models literaris
per als escriptors, i així aparegué l'anònim Curial
e Güelfa, i així el cavaller valencià Joanot Martorell
emprengué la llarga tasca de la redacció de Tirant lo Blanc.
Aquestes dues novel·les cavalleresques, de pujats mèrits
i de lectura sostinguda fins avui, es caracteritzen per llur fidelitat
a una realitat ambiental. El Tirant és la darrera manifestació
optimista, llampant i humana, del món dels cavallers en declivi;
i simultàniament, a València, el metge Jaume Roig escriví
l'Espill (en vers narratiu, però), prototipus de novel·la
burgesa, puix que té com a tramat principal l'aburgesament del
protagonista; l'obra és colpidora per les seves notes crues, negres
i pessimistes i per la seva tan medieval misogínia. A la vetlla
de la gran caiguda de la literatura catalana, aquesta donà, a València,
aqueixes dues tant contradictòries i tan importants manifestacions.
No manquen altres mostres de narrativa, com, a la darreria del s XIV,
Viatge al purgatori, de Ramon de Perellós, obra interessant pel
que té d'aventura meravellosa i d'intent de frau, i l'anònim
Jacob Xalabín, novel·leta oriental entre sentimental i bel·licosa.
Context
cultural |
Jordi Tiñena |
La gran afició d'Alfons el Magnànim als
llibres i la seva actitud generosa de protecció als artistes en
la seva cort napolitana han estat determinants perquè hagi sigut
considerat un monarca humanista. Són molts els escriptors contemporanis
seus i els de la generació següent que van mostrar la seva
admiració per ell. Basti recordar les apologies que van fer-ne
Antonio Beccadelli, Bartolomeo Faccio, Eneas Silvio Piccolomini (Pius
II) o Vespasiano da Visticci, entre molts altres. Giovanni Pontano, precursor
de Maquiavelo, el va presentar com a prototipus de rei humanista en la
seva obra El Príncep. I el Marqués de Santillana en la seva
Comedia de Ponza deixà constància que el rei havia estudiat
llatí, gramàtica, poètica, geometria, astronomia
i filosofia, i consta que dominava el català, el castellà,
l'italià, el francès i el llatí, a més de
sentir un gran interès per la música. Entre altres, va encarregar
la traducció de la Ilíada a Lorenzo Valla i la de la Política
d'Aristòtil a l'Arentino, i va protegir Pisanello, Donatello, Francesco
Laurana o Calantonio, entre altres artistes. La cort napolitana del Magnànim
es convertí en un bon protector del Renaixement italià que,
amb una nova concepció de l'art i de la cultura, havia nascut a
les riques ciutats comercials. En aquest context, és normal que
la major part de poetes catalans del s.XV manifestin d'alguna manera la
influència de la Itàlia renaixentista, rebuda a la cort
del rei. És el cas, per exemple, de Lleonard de Sors, Lluís
de Requesens o Francesc Febrer. Tanmateix, és cert que el Renaixement
no arribà a arrelar en la cultura catalana, i que els rastres de
la poesia trobadoresca són perfectament detectables fins i tot
en els principals poetes italianitzants. Malgrat això, fou la València
del s.XV l'únic lloc del nostre àmbit cultural que pogué
ser tímidament renaixentista. Mentre les altres terres de la Corona
vivien immerses en plena crisi, València era una ciutat rica, dinàmica
i en expansió demogràfica que entre 1418 i 1483 havia passat
de 40.000 a 65.000 habitants.
D'altra banda, els protagonistes de l'empenta econòmica de la ciutat
i del seu aire medieval i poc o molt renaixentista alhora eren les noves
classes urbanes en expansió, en especial el que avui anomenaríem
professions liberals i, és clar, la burgesia comercial. Uns sectors
que s'anaven incorporant a tots els nivells de la vida social, entre ells,
la literatura, com a autors i com a lectors. I amb l'aparició d'un
públic lector més ampli, un fet fortament relacionat amb
la importància de les ciutats i amb el Renaixement, s'obria pas
també una nova sensibilitat literària, més realista.
València era també el centre de la literatura catalana del
s.XV, tot i que sorprenentment es mantenia encara més pròxima
a l'esperit medieval que als nous aires renaixentistes.
Amb tot, la literatura assolí una qualitat no igualada amb l'obra
gairebé contemporània d'Ausias March, Jaume Roig, Roís
de Corella o Joanot Martorell, per citar només els més destacats.
Deixant de banda un reduït grup d'humanistes, que no van arribar
a tenir un ressò prou significatiu, la literatura catalana del
període va mantenir-se fidel a l'estètica i a la ideologia
medieval. I el Tirant lo Blanc no és, en aquest sentit, cap excepció.
Fins i tot ve a ser una bona mostra de la barreja que vivia el s.XV, dominat
per l'esperit aristocràtic 1 Joan Fuster, Lectors i escriptors
en la València del s.XV, dins Obres Competes, vol. I, 2ª ed.,
Barcelona 1975, pàgs. 317-390 medievalitzant, però amb una
actitud davant de la vida potser més pròpia de l'antropocentrisme
del Renaixement.
Joanot Martorell és hereu de la tradició literària
medieval catalana i la incorpora a la novel·la de la mateixa manera
que hi incorpora els seus contemporanis i, malgrat que possiblement ho
féu sense cap intenció renovadora, també els humanistes
italians. Entre els primers, és ben visible la presència
de Ramon LLull i el seu Libre de l'ordre de cavalleria en la primera part
de la novel·la; entre els altres, la de Roís de Corella,
la d'Enrique de Villena, la de Dante o la de Boccaccio.
La
poesia trobadoresca |
article extret de
|
Poesia escrita pels trobadors en llengua
vulgar occitana durant els ss XII i XIII. La poesia trobadoresca, doncs,
es caracteritza perquè és escrita en llengua vulgar, entesa
per tothom, és lírica i és obra d'individus d'identitat
coneguda. La simultaneïtat d'aquests tres factors la distingeix de
la producció dels anteriors poetes cultes en llengua llatina; de
l'èpica, els texts més antics de la qual es remunten al
segle anterior; i de la lírica popular, d'autor anònim.
La literatura trobadoresca és integrada per un corpus d'unes 2
500 poesies escrites durant els ss XII i XIII per poetes nascuts a la
Gascunya, al Llenguadoc, a Provença, a l'Alvèrnia i al Llemosí,
als quals molt aviat s'afegiren poetes del nord d'Itàlia i de Catalunya.
La llengua en què són escrites aquestes poesies, l'occità
-o provençal, segons alguns autors-, presenta una uniformitat molt
notable i relativament pocs trets dialectals, malgrat la diversa procedència
dels poetes que hi versifiquen. Es tracta, per tant, d'una poesia escrita
en una llengua supradialectal, una mena de koiné, producte d'una
voluntat comuna d'expressar-se poèticament en una forma que depura
i generalitza la llengua parlada. El caràcter eminentment cortesà
d'aquesta poesia coadjuvà al fet que adquirís prou flexibilitat
per a ésser cantada davant auditoris prou llunyans entre ells -fet
sense cap equivalent en la prosa respectiva d'aquestes mateixes regions
lingüístiques-. La poesia trobadoresca, a la qual accedim
mitjançant la lectura, no fou concebuda per a ésser llegida
sinó per a ésser escoltada. Cal tenir sempre ben present
que les poesies dels trobadors eren un tot indestriable de les melodies
que les acompanyaven. El poeta, anomenat trobador, componia la lletra
i la música de les diverses peces que després havien d'ésser
divulgades mitjançant el cant pels joglars. De fet, els mateixos
cançoners que n'han conservat els texts duen també la notació
musical d'alguns d'aquests poemes. La lírica trobadoresca és,
per tant, una poesia d'una considerable perfecció formal, tant
en allò que afecta l'estrofisme, mesura dels versos i rima, com
en allò que fa als mitjans expressius i les imatges poètiques.
Aquest afany preceptiu es traduí en l'aparició, al començament
del s XIII, dels primers tractats poètics en occità destinats
a fornir el trobador de normes i regles de tipus estilístic, gramatical
i versificatori. En la lírica dels trobadors ben aviat prengueren
forma tendències estilístiques força divergents;
la d'expressió senzilla, anomenada trobar lèu, representada
pel gran líric Bernat de Ventadorn o Jaufre Rudel, i la d'expressió
hermètica, que suposa una direcció que podem anomenar "conceptista",
o trobar clus, representada sobretot per Marcabrú (poeta moralitzador,
d'estil fosc i difícil), i una altra direcció d'expressió
"culterana" o trobar ric, representada per Raimbaut d'Aurenja
i pel preciosista Arnaut Daniel, el creador de la sextina. Quant a la
versificació, la poesia occitana es basa, com les altres llengües
romàniques, en el nombre de síl·labes del vers i
en la rima, còmput que no tolerava la més petita infracció.
La rima -rim o rima, segons els trobadors i tractadistes- és rigorosament
consonant, amb identitat total de vocals i consonants a partir de l'accent.
L'estrofa, anomenada cobla, és una unitat mètrica i alhora
melòdica amb un nombre de versos i una situació de rimes
determinada que es repeteixen al llarg de la composició poètica.
La darrera estrofa rebia el nom de tornada, més breu que les cobles
anteriors, on el trobador feia consideracions generals finals sobre el
tema de la poesia i on sovint hi havia l'endreça (dirigida a la
dama, al protector, a un altre trobador, etc). Fent atenció al
contingut, en la poesia trobadoresca es poden destacar diversos gèneres;
la cançó, el vehicle més important de la poesia trobadoresca;
el sirventès, gènere que servia per a expressar la ira,
l'atac virulent, la polèmica literària o el discurs moralitzador
del poeta; el planh o lament fúnebre per una persona estimada;
l'alba, gènere que descriu l'enuig dels enamorats que, havent passat
la nit junts, s'han de separar en despuntar el dia; la pastorel·la,
diàleg amorós entre un cavaller i una pastora en ple camp;
els gèneres que concerneixen el debat i el diàleg entre
els trobadors; a part el sirventès, trobem la tençó,
el partiment o joc partit, el tornejament. Però també hi
ha gèneres condicionats bàsicament per la versificació
o l'estructura del poema; la balada i la dansa, cançons per a cor
i solista, aptes per a ésser ballades; o gèneres que es
distingeixen per llurs característiques melòdiques, com
l'estampida o el descort. La convenció literària principal
que aporta la literatura trobadoresca és la de la fin'amors, verai'amors
o bon'amors, un codi de galanteria i de cortesia, que de fet pot ésser
llegit com una complexa transposició de les relacions de vassallatge
de la societat feudal a la relació amorosa entre el trobador i
la seva estimada. La poesia trobadoresca és històricament
la primera mostra de literatura d'alta exigència artística
en llengua vulgar que sorgí a Europa i la seva influència
sobre la cultura occidental ha estat molt important: de fet, encara avui
la lectura dels trobadors és ben palesa en l'obra de poetes com
J.V.Foix o Joan Brossa. Els trobadors occitans foren coneguts molt d'hora
a Catalunya i ben aviat els poetes catalans s'hi integraren perfectament,
de tal manera que la poesia catalana culta nasqué com una província
de la lírica occitana. Els vincles històrics que, des d'Alfons
I, unien Catalunya amb el País d'Oc facilitaren aquesta relació.
S'ha pogut identificar una vintena llarga de trobadors nascuts en terres
catalanes al llarg dels ss XII i XIII, és a dir, mentre tingué
vigència la literatura occitana clàssica. Alguns d'ells
-com Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí
de Girona- s'hi situen amb categoria de figures culminants; d'altres -Ramon
Vidal de Besalú, Jofre de Foixà- són autors d'importants
tractats de gramàtica i de retòrica en occità; i
fins i tot diversos reis de la dinastia catalana -Alfons I, Pere el Gran,
Jaume II, Frederic de Sicília- ens han deixat senyals, més
o menys valuosos, de llur afecció per l'art trobadoresc. Poesia
escrita pels trobadors en llengua vulgar occitana durant els ss XII i
XIII. La poesia trobadoresca, doncs, es caracteritza perquè és
escrita en llengua vulgar, entesa per tothom, és lírica
i és obra d'individus d'identitat coneguda. La simultaneïtat
d'aquests tres factors la distingeix de la producció dels anteriors
poetes cultes en llengua llatina; de l'èpica, els texts més
antics de la qual es remunten al segle anterior; i de la lírica
popular, d'autor anònim. La literatura trobadoresca és integrada
per un corpus d'unes 2 500 poesies escrites durant els ss XII i XIII per
poetes nascuts a la Gascunya, al Llenguadoc, a Provença, a l'Alvèrnia
i al Llemosí, als quals molt aviat s'afegiren poetes del nord d'Itàlia
i de Catalunya. La llengua en què són escrites aquestes
poesies, l'occità -o provençal, segons alguns autors-, presenta
una uniformitat molt notable i relativament pocs trets dialectals, malgrat
la diversa procedència dels poetes que hi versifiquen. Es tracta,
per tant, d'una poesia escrita en una llengua supradialectal, una mena
de koiné, producte d'una voluntat comuna d'expressar-se poèticament
en una forma que depura i generalitza la llengua parlada. El caràcter
eminentment cortesà d'aquesta poesia coadjuvà al fet que
adquirís prou flexibilitat per a ésser cantada davant auditoris
prou llunyans entre ells -fet sense cap equivalent en la prosa respectiva
d'aquestes mateixes regions lingüístiques-. La poesia trobadoresca,
a la qual accedim mitjançant la lectura, no fou concebuda per a
ésser llegida sinó per a ésser escoltada. Cal tenir
sempre ben present que les poesies dels trobadors eren un tot indestriable
de les melodies que les acompanyaven. El poeta, anomenat trobador, componia
la lletra i la música de les diverses peces que després
havien d'ésser divulgades mitjançant el cant pels joglars.
De fet, els mateixos cançoners que n'han conservat els texts duen
també la notació musical d'alguns d'aquests poemes. La lírica
trobadoresca és, per tant, una poesia d'una considerable perfecció
formal, tant en allò que afecta l'estrofisme, mesura dels versos
i rima, com en allò que fa als mitjans expressius i les imatges
poètiques. Aquest afany preceptiu es traduí en l'aparició,
al començament del s XIII, dels primers tractats poètics
en occità destinats a fornir el trobador de normes i regles de
tipus estilístic, gramatical i versificatori. En la lírica
dels trobadors ben aviat prengueren forma tendències estilístiques
força divergents; la d'expressió senzilla, anomenada trobar
lèu, representada pel gran líric Bernat de Ventadorn o Jaufre
Rudel, i la d'expressió hermètica, que suposa una direcció
que podem anomenar "conceptista", o trobar clus, representada
sobretot per Marcabrú (poeta moralitzador, d'estil fosc i difícil),
i una altra direcció d'expressió "culterana" o
trobar ric, representada per Raimbaut d'Aurenja i pel preciosista Arnaut
Daniel, el creador de la sextina. Quant a la versificació, la poesia
occitana es basa, com les altres llengües romàniques, en el
nombre de síl·labes del vers i en la rima, còmput
que no tolerava la més petita infracció. La rima -rim o
rima, segons els trobadors i tractadistes- és rigorosament consonant,
amb identitat total de vocals i consonants a partir de l'accent. L'estrofa,
anomenada cobla, és una unitat mètrica i alhora melòdica
amb un nombre de versos i una situació de rimes determinada que
es repeteixen al llarg de la composició poètica. La darrera
estrofa rebia el nom de tornada, més breu que les cobles anteriors,
on el trobador feia consideracions generals finals sobre el tema de la
poesia i on sovint hi havia l'endreça (dirigida a la dama, al protector,
a un altre trobador, etc). Fent atenció al contingut, en la poesia
trobadoresca es poden destacar diversos gèneres; la cançó,
el vehicle més important de la poesia trobadoresca; el sirventès,
gènere que servia per a expressar la ira, l'atac virulent, la polèmica
literària o el discurs moralitzador del poeta; el planh o lament
fúnebre per una persona estimada; l'alba, gènere que descriu
l'enuig dels enamorats que, havent passat la nit junts, s'han de separar
en despuntar el dia; la pastorel·la, diàleg amorós
entre un cavaller i una pastora en ple camp; els gèneres que concerneixen
el debat i el diàleg entre els trobadors; a part el sirventès,
trobem la tençó, el partiment o joc partit, el tornejament.
Però també hi ha gèneres condicionats bàsicament
per la versificació o l'estructura del poema; la balada i la dansa,
cançons per a cor i solista, aptes per a ésser ballades;
o gèneres que es distingeixen per llurs característiques
melòdiques, com l'estampida o el descort. La convenció literària
principal que aporta la literatura trobadoresca és la de la fin'amors,
verai'amors o bon'amors, un codi de galanteria i de cortesia, que de fet
pot ésser llegit com una complexa transposició de les relacions
de vassallatge de la societat feudal a la relació amorosa entre
el trobador i la seva estimada. La poesia trobadoresca és històricament
la primera mostra de literatura d'alta exigència artística
en llengua vulgar que sorgí a Europa i la seva influència
sobre la cultura occidental ha estat molt important: de fet, encara avui
la lectura dels trobadors és ben palesa en l'obra de poetes com
J.V.Foix o Joan Brossa. Els trobadors occitans foren coneguts molt d'hora
a Catalunya i ben aviat els poetes catalans s'hi integraren perfectament,
de tal manera que la poesia catalana culta nasqué com una província
de la lírica occitana. Els vincles històrics que, des d'Alfons
I, unien Catalunya amb el País d'Oc facilitaren aquesta relació.
S'ha pogut identificar una vintena llarga de trobadors nascuts en terres
catalanes al llarg dels ss XII i XIII, és a dir, mentre tingué
vigència la literatura occitana clàssica. Alguns d'ells
-com Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí
de Girona- s'hi situen amb categoria de figures culminants; d'altres -Ramon
Vidal de Besalú, Jofre de Foixà- són autors d'importants
tractats de gramàtica i de retòrica en occità; i
fins i tot diversos reis de la dinastia catalana -Alfons I, Pere el Gran,
Jaume II, Frederic de Sicília- ens han deixat senyals, més
o menys valuosos, de llur afecció per l'art trobadoresc.
L´amor
cortès |
article extret de
|
Concepció de les relacions amoroses
sorgida en la societat cavalleresca occitana i que constitueix l'element
bàsic de la poesia trobadoresca desclosa al s XII dins la literatura
occitana. Entès com un vassallatge feudal al servei de la dama,
l'amor cortès constituí una original aportació de
l'edat mitjana a la cultura del món occidental, puix que els seus
esquemes haurien estat impossibles per al pensament llatí clàssic.
D'acord amb aquesta concepció feudal, la dona és tractada
de midons (meus dominus, 'el meu senyor') i el poeta s'anomena a si mateix
om ('home'), és a dir, vassall. El mot servir (actitud del vassall
respecte al senyor) adquireix el sentit de fer la cort a l'estimada. L'enamorat,
igual que l'aspirant a cavaller, ha de passar per les diferents etapes
de l'aprenentatge: començarà, doncs, com a tímid
sospirant (fenhedor); s'atrevirà, més tard, als precs (pregador);
passarà a l'estadi d'enamorat (entenedor), i, si arriba al grau
de drut ('amant'), aconseguirà, potser, de merèixer el gardon
('premi', 'guardó'). La dona a la qual el poeta s'adreça
és necessàriament noble i casada; l'amor, per tant, esdevé
adulterí. No podia ésser altrament: en no tenir les donzelles
estat jurídic, tampoc no podien tenir, en conseqüència,
vassalls; la casada, en canvi, pel seu estat, adquiria la categoria de
domna, (domina 'senyora'). Ara bé: essent els casaments en aquesta
època i entre les capes altes enllaços de conveniència,
únicament l'amor adulterí podia ésser considerat
autèntic. L'enamorat compta amb dos enemics, el marit, el gilós
('gelós'), i el lausengièr, l'adulador del marit, que pot
denunciar-lo a aquest. Per tant, ha d'ésser discret, i en els seus
versos amaga el nom de l'estimada sota un senhal, mot o frase que serveix
per a designar-la. Sotmès a una sèrie de fórmules
convencionals i oposant-s'hi, malgrat tot, un sensualisme exacerbat, el
sentiment del trobador creà el concepte idealista d'amor-virtut:
només l'home enamorat és virtuós, i un home virtuós
és forçosament enamorat. En l'elaboració de l'amor
cortès, mòdul que determinà la concepció posterior
de l'amor a Occident, hi devien col.laborar principalment el concepte
feudal i cavalleresc de la vida, els afanys espirituals i místics
de l'Epoca (des dels escrits de Bernat de Clairvaux a la regla ascètica
de Robert d'Abissel, fundador del monestir de Fons Ebraus), l'herència
dels autors llatins, sobretot Ovidi, rebuda segons l'òptica medieval,
i potser, encara, la poesia amorosa àrab, arribada a través
de la Península Ibèrica.
Cant espiritual |
article extret de
|
Concepció de les relacions amoroses
sorgida en la societat cavalleresca occitana i que constitueix l'element
bàsic de la poesia trobadoresca desclosa al s XII dins la literatura
occitana. Entès com un vassallatge feudal al servei de la dama,
l'amor cortès constituí una original aportació de
l'edat mitjana a la cultura del món occidental, puix que els seus
esquemes haurien estat impossibles per al pensament llatí clàssic.
D'acord amb aquesta concepció feudal, la dona és tractada
de midons (meus dominus, 'el meu senyor') i el poeta s'anomena a si mateix
om ('home'), és a dir, vassall. El mot servir (actitud del vassall
respecte al senyor) adquireix el sentit de fer la cort a l'estimada. L'enamorat,
igual que l'aspirant a cavaller, ha de passar per les diferents etapes
de l'aprenentatge: començarà, doncs, com a tímid
sospirant (fenhedor); s'atrevirà, més tard, als precs (pregador);
passarà a l'estadi d'enamorat (entenedor), i, si arriba al grau
de drut ('amant'), aconseguirà, potser, de merèixer el gardon
('premi', 'guardó'). La dona a la qual el poeta s'adreça
és necessàriament noble i casada; l'amor, per tant, esdevé
adulterí. No podia ésser altrament: en no tenir les donzelles
estat jurídic, tampoc no podien tenir, en conseqüència,
vassalls; la casada, en canvi, pel seu estat, adquiria la categoria de
domna, (domina 'senyora'). Ara bé: essent els casaments en aquesta
època i entre les capes altes enllaços de conveniència,
únicament l'amor adulterí podia ésser considerat
autèntic. L'enamorat compta amb dos enemics, el marit, el gilós
('gelós'), i el lausengièr, l'adulador del marit, que pot
denunciar-lo a aquest. Per tant, ha d'ésser discret, i en els seus
versos amaga el nom de l'estimada sota un senhal, mot o frase que serveix
per a designar-la. Sotmès a una sèrie de fórmules
convencionals i oposant-s'hi, malgrat tot, un sensualisme exacerbat, el
sentiment del trobador creà el concepte idealista d'amor-virtut:
només l'home enamorat és virtuós, i un home virtuós
és forçosament enamorat. En l'elaboració de l'amor
cortès, mòdul que determinà la concepció posterior
de l'amor a Occident, hi devien col.laborar principalment el concepte
feudal i cavalleresc de la vida, els afanys espirituals i místics
de l'Epoca (des dels escrits de Bernat de Clairvaux a la regla ascètica
de Robert d'Abissel, fundador del monestir de Fons Ebraus), l'herència
dels autors llatins, sobretot Ovidi, rebuda segons l'òptica medieval,
i potser, encara, la poesia amorosa àrab, arribada a través
de la Península Ibèrica.
|