crítica

Clica damunt d´un llibre per saber què n´han dit els crítics d´aquest autor.

	En certa mesura, Ausiàs March és el primer poeta en llengua catalana. És a dir: el primer poeta nascut als Països Catalans que tot trencant aquella vella convenció literària que imposava l'occità com a llengua de la lírica culta, empra directament el català. March posa fi a una convenció arbitrària que havia arrelat amb força en les lletres catalanes des del segle XII fins al segle XV. Hem vist abans versos divertits i satírics de Metge: Bernat Metge articula una expressió modèlica en prosa catalana; tanmateix el vers encara es ressent de la convenció, o més exacte, d'emprar una llengua diferent. E1 fenomen tenia precedents il·lustres. E1 gran creador de la prosa catalana, Ramon Llull, aquell que fins i tot la utilitza en textos de contingut místic i filosòfic, quan és l'hora d'escriure versos, també es decanta per la convenció literària. Encara que els versos siguin de caire autobiogràfic, com s'esdevé al Cant de Ramon: "Som home vell, paubre menyspreat...". March és el primer que resol la utilització funcional de les dues llengües en funció de la dicotomia, vers/prosa, i en aquest sentit suposa un punt d'inflexió, un referent immediat. Després d'ell la ll0 engua del vers coincidirà amb la llengua de la prosa.
	Ferran Gadea

	Ausiàs March subministra escasses pistes sobre la seua vida privada, tot i usar el pronom de primera persona amb atribolada freqüència. L'abisme entre obra i vida pública, la coneguda fins ara, ha provocat no poques suspicàcies a propòsit de la sinceritat dels seus clams d'amor i d'altres angoixes. Però un "cor de carn" tan ferit no podia ser el resultat només de l'afortunada perícia, de l'atzarosa inspiració, del treball herculi amb la rima i el mot, fruit en definitiva d'una consciència autènticament "professional", com suggeria Joan Fuster. No s'hauria de descartar el desengany també com una de les espurnes creatives. El poema era una manera d'esbandir el fracàs. March es considerava una víctima del seu temps, i ocasions per al desassossec íntim, començant per les amoroses, no li'n faltaran. La malenconia havia de ser la seua vocació. El jove cavaller de Gandia es declara fins als límits de l'obsessió com el més dissortat dels amants.
	Ferran Garcia-Oliver

No són pocs els historiadors de la literatura que han desestimat la biografia del cavaller de Gandia com a pista fecunda per entendre'l millor, a ell i els cent vint-i-vuit poemes atribuïts que va escriure amb una constància certament notable. La intranscendent notícia d'un censal, l'avorridíssima literatura processal, el senyor de jurisdiccions o l'home de zels agraris proporcionarien poca cosa més que referents freds, massa asèptics per a resoldre els enigmes d'una obra complexa i variable. Duta fins a l'extrem aquesta tesi, resulta un March sense temps, aïllat dels vaivens de la història, en el si de l'esfera d'un jo hermètic i amb problemes de desdoblament de la personalitat.
La seua obra és també un producte cultural i ell un home de l'Europa del Quatre-cents, de manera que l'una i l'altre perden tot el sentit sense la trama temporal i espacial que els fa possible. Els versos reflecteixen com en un espill aquell valencià que els va compondre i la vida a la qual, sembla, s'adherí amb escàs entusiasme. En cada poema ressona el seu món, els paràmetres ideològics i les actituds mentals d'una societat històricament determinada.

Ferran Garcia Oliver

Pere Bohigas

Un dels caràcters més sobresortints de l'obra d'Ausiàs March és el seu didactisme, que en alguns poemes és finalitat exclusiva, i en altres un element accessori. La pruïja d'ensenyar i de moralitzar des del clos poètic és un fet típic de L'Edat Mitjana, i en això Ausiàs March és fill del seu temps. Fora de Catalunya, trobem precedents a aquesta orientació de la poesia en l'escola poètica de Tolosa, en temps de la qual foren instituïdes les festes de la Gaia Ciència, on concorrien els nostres poetes. Després de la batalla de Muret l'ambient de les corts feudals del Migdia de França canvià; els predicadors de la croada i la Inquisició fonamentaren un ambient mal predisposat a la frivolitat que regnava abans, en l'època, precisament, que la poesia dels trobadors vivia el seu període auri, per la qual cosa aquella brillantor s'apagà i la poesia esdevingué seriosa. El tema de l'amor fou bastant postergat, i foren preferits els temes morals i religiosos. Fora d'aquesta analogia, general, relativa a l'aspecte moral, i, rarament, religiós, no han estat assenyalats fins ara punts de coincidència més precisos entre Ausiàs i els epígons de l'escola tolosana, a Catalunya tan coneguts com els trobadors de la bona época.

El paper de March dins de la tradició poètica europea, doncs, és tant conceptual com és formal. March pertany ja al món dels escrits i de la incipient autoritat, que només florirà amb el triomf de la impremta. (Recordem que el primer llibre imprès en català ho és a València uns quinze anys després de la mort de March.) Sense entrar en disquisicions sobre el tipus d'amor propugnat per March, cal remarcar que la seva insistència constant en termes escolàstics i el seu ús continu de formulacions lògiques escolàstiques no són altra cosa que la inserció del món intel·lectual de la lletra escrita en el domini sensual de la cançó. March no és encara un autor en el sentit modern, però per a ell ja la poesia és el contingut d'una documentació escrita destinada a uns lectors. El seu cant pot ja ésser subjecte d'anàlisi, d'escrutini amb lupa. Els seus mots s'insereixen en el paper amb tinta indeleble. March ha de dir alguna cosa dins d'aquests pressupòsits. March no es pot escapar del seu temps. La força de la literalitat, atorgant al cantor condició d'autor, mou el seu cant i el mena cap a la introspecció, cap a l'anàlisi dolguda del pensament d'amor.
	Josep Miquel Sobrer

Martí de Riquer

En les llargues comparacions trobem un dels trets més característics de la poesia d'Ausias March. Però no esperem, com s'esdevé en els trobadors, en llurs imitadors catalans i en els italians stilnovisti, comparacions suggerides per la primavera, per la bellesa del paisatge, per un mar tranquil o plaent o pel cant dels ocells. Els elements de les comparacions d'Ausias March són aspres, ferrenys, tèrbo1s i fins i tot macabres, fins a tal punt que ens és llegut de concloure que es tracta d'una actitud literària conscient i deliberada., la qual, altrament, és perfectament adequada al seu tarannà.

Martí de Riquer

Ausias March fa sense cap recança, i fins i tot podríem dir que amb un cert orgull: ell no posseeix bella eloqüència i les seves cançons manquen d'aquella harmonia o dolcesa que afalaga l'oïda dels homes. En el món literari culte medieval, i sobretot en el nostre món del XV, on els poetes seguien l'estreta retòrica trobadoresca tan detalladament codificada per l'escola de Tolosa i els preceptistes catalans, aquesta afirmació té molt de detonant i de revolucionària. Ausias March no s'està _de dir que no és eloqüent ni de reconèixer que els seus_ versos no són agradables als. sentits. En una altra ocasió aquest concepte apareix, en un dels seus versos lapidaris, amb una rotunditat total. Que els tristos, i solament els tristos, i els qui sofreixen mals s'acostin a les seves poesies i llegeixin els seus versos.
Versos "sense art", escrits per qui manca d'eloqüència, són confessions que tenen l'aparença d'humilitat, o de falsa humilitat. Però no és així, car són escrits per un "hom fora seny", o sia per algú aquí els neguits de l'amor han llevat la mesura i vol transmetre íntegre i no desfigurat el seu estat d'ànim. En un poeta medieval concedir que manca d'eloqüència i d'art és una afirmació insòlita i sorprenent. I és que Ausias March no vol presumir de poeta sinó d'enamorat, més encara, del millor i únic dels enamorats. En això sí que s'obstina amb orgull, amb insistència i potser fins i tot amb parenceria. Els seus versos són "sens algun'art"
i ell és "freturants de bella eloqüença", però en canvi, en el que es refereix a l'amor,

per mon sentir regles n'he dat e art
als arnadors freturants de saber.'

E1 que e11 sap, í la cosa en la qual ell és mestre únic i màxim, és l'art d'amar" i en dóna lliçons als amadors que el desconeixen