Novel·la cavalleresca i llibre de cavalleries

Cal distingir clarament entre aquests dos gèneres que sovint s'han confós. El llibre de cavalleries prové del "roman arthurien" i és un gènere que nasqué a França en el segle XII gràcies a l'empenta de l'escriptor Chretien de Troyes, que recollí les llegèndes al voltant del rei Artús de Bretanya i la seva cort de cavallers. Són sempre narracions fabuloses, que s'han situat en països exòtics i llunyans (sovint inexistents), protagonitzades per cavallers d'uns dots excepcionals i irreals. Sovint s'enfronten a enemics de força descomunal i de vegades provinents de l'imaginació del seu autor: dracs, cavallers de dos caps, animals fantàstics...

La novel·la cavalleresca, en canvi, es proposa de reflectir la manera de viure dels cavallers errants, que existien i que sostenien batalles i bregues amb altres cavallers ben reals. En aquest gènere, les aventures són més mesurades, els cavallers actuen guiats per les seves habilitats (que són producte de l'entrenament) i s'enfronten a enemics que podrien haver estat reals.
Tirant lo Blanc pertany evidentment a aquest segon grup. L'única referència màgica al món cèltic és, de fet, una obra de teatre (un entremès) que es representa a la Cort on apareixen els personatges de les llegendes artúriques: el rei Artús, Morgana...

Martí de Riquer ha estudiat les fonts que Martorell utilitzà per la seva obra. El fet que moltes d'aquestes siguin catalanes i que s'estenguin per tota la novel·la demostra que el Tirant no és una traducció sinó una obra escrita tenint molt a prop per alguns fragments els llibres de Llull, Muntaner, Metge, Villena...
Aquesta pràctica no ens ha de sorprendre ni fa perdre un gram de qualitat a l'obra de Martorell. És sabut que l'originalitat no serà un valor literari fins uns quants segles més endavant.
La dedicatòria de l'obra està plagiada dels Dotze treballs d'Hèrcules d'Enric de Villena.
El nostre autor s'inspirà en la Crònica de Ramon Muntaner per caracteritzar Tirant amb trets agafats de Roger de Flor.
Fragments sencers del Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull són posats en boca de Guillem de Varoic per ensinistrar Tirant en els costums cavallerescos.
Lo somni de Bernat Metge li serví de clara inspiració per al parlament que fa el rei Escariano en el cap. 309.
L'entremès del rei Artús demostra la cultura literària de l'autor. En aquest episodi pren idees i mots de la Faula de Guillem de Torroella, versos de Cerverí de Girona.
També trobem una lleu influència d'alguns versos d'Ausiàs March, coetani i cunyat del nostre autor.

L'autor del Tirant, Joanot Martorell, va ser un cavaller de la petita noblesa valenciana; possiblement va néixer a València entre 1405 i 1410. La seva família era originària de Gandia, però des de 1400 tant els pares com els avis apareixen com a veïns de la ciutat. Possiblement va morir cap al 1465. Nascut en els darrers anys del regnat de Martí l'Humà, va ser testimoni de la introducció de la dinastia castellana de Trastamara en la Corona d'Aragó amb la figura de Ferran d'Antequera (1412-1416), després de l'extinció del casal de Barcelona a la mort de Martí l'Humà el 1410, i dels primers anys del regant de Joan II (1458-1479). La seva vida, però, transcorre sobretot durant del regnat d'Alfons el Magnànim (1416- 1458). Alfons el Magnànim va dedicar-se fonamentalment a la política d'expansió mediterrània i es va desinteressar pels afers peninsulars de la Corona; de fet només va interessar-s'hi per obtenir diners per a la seva política imperialista. El 1420 va dirigir la primera expedició a Sardenya, que va pacificar, i va intentar prendre Còrsega, sense èxit. Immediatament va començar a preparar la conquesta de Nàpols, que es produiria vint anys després. L'any 1442 va entrar-hi triomfalment i hi va establir definitivament la seva cort. Alfons el Magnànim ja no va tornar mai més.
Mentre el rei vivia a Nàpols, envoltat d'una cort d'humanistes i preocupat per la política imperialista, les terres peninsulars de la Corona van ser governades per lloctinents - la seva esposa, la reina Maria, a Catalunya i el seu germà Joan, rei de Navarra, a València i Aragó. Foren anys de greu crisi econòmica i demogràfica a causa de la pesta i de les guerres del segle precedent, agreujada per la decadència política, cada cop més evident, i pels conflictes dels remences. Entretant, el rei ignorava els problemes i continuava la seva política expansionista, ara cap a Orient. A partir de 1454 s'autoproclamà defensor del cristianisme contra els turcs i desenvolupà una gran activitat diplomàtica i militar vers Àfrica, els Balcans i la Mediterrània oriental. L'estat de guerra permanent al Mediterrani que caracteritzà el seu regnat no fou gaire beneficiós per al comerç català. Malgrat la brillantor de la figura d'aquest monarca i el prestigi de la seva política imperialista, durant el seu regnat s'aprofundí la crisi política i econòmica. En morir, va succeir-lo el seu germà Joan II, el regnat del qual visqué conflictes constants amb bona part dels estaments privilegiats de Catalunya ( la Biga i la noblesa), a causa del seu suport a la Busca en la lluita pel poder de la ciutat de Barcelona, i la seva posició favorable als remences en el conflicte que els enfrontà als senyors; també visqué en conflicte permanent amb el seu primogènit Carles de Viana, que desencadenà una guerra civil (1462-1472). La crisi, però, no afectà tots els territoris de la Corona per igual. En línies generals, València se'ns apareix rica i pròspera gràcies a mantenir-se bastant al marge de la davallada que afectà especialment Catalunya, però també Mallorca i Aragó. Amb tot i la gran quantitat de fets de què fou testimoni, l'episodi més remarcable que visqué, especialment per la relació que guarda amb el Tirant, fou la conquesta de Constantinoble pels turcs el 1453.

La gran afició d'Alfons el Magnànim als llibres i la seva actitud generosa de protecció als artistes en la seva cort napolitana han estat determinants perquè hagi sigut considerat un monarca humanista. Són molts els escriptors contemporanis seus i els de la generació següent que van mostrar la seva admiració per ell. Basti recordar les apologies que van fer-ne Antonio Beccadelli, Bartolomeo Faccio, Eneas Silvio Piccolomini (Pius II) o Vespasiano da Visticci, entre molts altres. Giovanni Pontano, precursor de Maquiavelo, el va presentar com a prototipus de rei humanista en la seva obra El Príncep. I el Marqués de Santillana en la seva Comedia de Ponza deixà constància que el rei havia estudiat llatí, gramàtica, poètica, geometria, astronomia i filosofia, i consta que dominava el català, el castellà, l'italià, el francès i el llatí, a més de sentir un gran interès per la música. Entre altres, va encarregar la traducció de la Ilíada a Lorenzo Valla i la de la Política d'Aristòtil a l'Arentino, i va protegir Pisanello, Donatello, Francesco Laurana o Calantonio, entre altres artistes. La cort napolitana del Magnànim es convertí en un bon protector del Renaixement italià que, amb una nova concepció de l'art i de la cultura, havia nascut a les riques ciutats comercials. En aquest context, és normal que la major part de poetes catalans del s.XV manifestin d'alguna manera la influència de la Itàlia renaixentista, rebuda a la cort del rei. És el cas, per exemple, de Lleonard de Sors, Lluís de Requesens o Francesc Febrer. Tanmateix, és cert que el Renaixement no arribà a arrelar en la cultura catalana, i que els rastres de la poesia trobadoresca són perfectament detectables fins i tot en els principals poetes italianitzants. Malgrat això, fou la València del s.XV l'únic lloc del nostre àmbit cultural que pogué ser tímidament renaixentista. Mentre les altres terres de la Corona vivien immerses en plena crisi, València era una ciutat rica, dinàmica i en expansió demogràfica que entre 1418 i 1483 havia passat de 40.000 a 65.000 habitants.
D'altra banda, els protagonistes de l'empenta econòmica de la ciutat i del seu aire medieval i poc o molt renaixentista alhora eren les noves classes urbanes en expansió, en especial el que avui anomenaríem professions liberals i, és clar, la burgesia comercial. Uns sectors que s'anaven incorporant a tots els nivells de la vida social, entre ells, la literatura, com a autors i com a lectors. I amb l'aparició d'un públic lector més ampli, un fet fortament relacionat amb la importància de les ciutats i amb el Renaixement, s'obria pas també una nova sensibilitat literària, més realista. València era també el centre de la literatura catalana del s.XV, tot i que sorprenentment es mantenia encara més pròxima a l'esperit medieval que als nous aires renaixentistes.
Amb tot, la literatura assolí una qualitat no igualada amb l'obra gairebé contemporània d'Ausias March, Jaume Roig, Roís de Corella o Joanot Martorell, per citar només els més destacats. Deixant de banda un reduït grup d'humanistes, que no van arribar a tenir un ressò prou significatiu, la literatura catalana del període va mantenir-se fidel a l'estètica i a la ideologia medieval. I el Tirant lo Blanc no és, en aquest sentit, cap excepció. Fins i tot ve a ser una bona mostra de la barreja que vivia el s.XV, dominat per l'esperit aristocràtic 1 Joan Fuster, Lectors i escriptors en la València del s.XV, dins Obres Competes, vol. I, 2ª ed., Barcelona 1975, pàgs. 317-390 medievalitzant, però amb una actitud davant de la vida potser més pròpia de l'antropocentrisme del Renaixement.
Joanot Martorell és hereu de la tradició literària medieval catalana i la incorpora a la novel·la de la mateixa manera que hi incorpora els seus contemporanis i, malgrat que possiblement ho féu sense cap intenció renovadora, també els humanistes italians. Entre els primers, és ben visible la presència de Ramon LLull i el seu Libre de l'ordre de cavalleria en la primera part de la novel·la; entre els altres, la de Roís de Corella, la d'Enrique de Villena, la de Dante o la de Boccaccio.

Tirant lo Blanc és, sobretot, una novel·la de cavallers, una novel·la seriosa, escrita per un cavaller que creu en el món cavalleresc, el seu món; vull dir que no és cap paròdia, com molt bé va assenyalar Menéndez Pelayo. Tanmateix, allò que segurament va seduir més el seu públic, i possiblement sedueix avui encara, no és pas l'aspecte cavalleresc i militar, sinó el que va destacar, juntament amb la versemblança, Cervantes: ser "un tesoro de contento y una mina de pasatiempos". Divertit i desvergonyit : ric. I és potser això, també, que explica el seu èxit : en la primera edició, el 1490, se'n van publicar 750 exemplars, i en la segona, el 1497, 300. Un èxit, d'altra banda, que sembla que cal situar, molt especialment, entre el públic femení. Almenys això és el que sembla deduir-se dels rastres que hem trobat: així el Tirant és objecte de conversa entre dames desvagades al Somni de Joan Joan del també valencià i pràcticament contemporani Jaume Gasull. I Joan LLuís Vives, el 1524, en el seu De Institutione christianae feminae, on es blasmen els llibres profans més llegits a Europa, no dubta a llançar un violent atac contra el Tirant i el considera poc recomanable a dones: senyal, doncs, que el llegien. I tampoc no podem oblidar que la primera tradució-versió a l'italià de la novel·la, feta el 1501 per Corregio, es féu a instància d'una dona, d'Isabel d'Este, marquesa de Mantua; o que Caterina de Rússia es declara en les seves memòries una lectora entusiasta del cavaller Tirant. Estem, doncs, davant d'una extraordinària novel·la de cavallers en què l'element festiu atrapa el lector. Un element festiu, d'altra banda, que no costa trobar en altres obres valencianes de s. XV, i és part del seu realisme. A partir d'un propòsit seriós i exemplar, de la mà de l'observació, les ganes de viure s'imposen a la novel·la de manera que acaben per dominar-la i en certa mesura l'allunyen, sense desmentir-lo, però, del propòsit inicial d'exalçar la cavalleria. I potser el final és més una censura que cap altra cosa. En aquest sentit, no es pot oblidar el contrast clar entre la dedicatòria i el pròleg, i la primera part de la novel·la, amb la resta. Els primers són d'un to seriós de defensa de la cavalleria que no pot ser obviat. I el "Tirant a Anglaterra", amb la història del comte de Varoic i la fastuositat de les festes, tradueixen aquell esperit. Tanmateix, aquest to, sense desaparèixer mai del tot, perd protagonisme per traspassar-lo al món cortesà, entremaliat i atrevit. La vida s'imposa per damunt del rígid marc estrictament cavalleresc. Per acabar, cal considerar la hipòtesi de si el sentit últim de la novel·la no cal cercar-lo en el reconeixement adolorit del cavaller Joanot Martorell que el món de la cavalleria ha arribat a la seva fi. D'aquesta manera el Tirant, aspectes festius a part, seria tant la defensa del món de la cavalleria com el reconeixement dels canvis que el duen a la seva mort: o no és, potser, significatiu, en aquest sentit, que els grans fets de Tirant siguin dues grans mentides, mostra de la incapacitat de la cavalleria cristiana, com són la cristianització del Nord d'Àfrica i l'alliberament de Constantinoble? I la mort del mateix Tirant, a banda el seu realisme inèdit en les novel·les de cavalleria, no pot tenir una interpretació en aquesta orientació? Al cap i a la fi, el cavaller, Tirant, mor i qui aconsegueix triomfar -i esdevé no res menys que Emperador-, Hipòlit, no ho fa justament per les seves virtuts de cavalleria.