La llengua que utilitza Martorell és precisa i ens mostra un autor destre i preocupat per l'estil. En alguns fragments, notem un detallisme extrem, cosa que demostra l'interès de l'autor per explicar alguns aspectes, que normalment estan lligats als protocols cavallerescos o a les estratègies militars.En tot cas, la llengua i l'estil s'adeqüen perfectament al to dels episodis que es narren: des del greu i seriós de les escenes cavalleresques i militars, fins al fresc, viu i intencionat dels episodis més humorístics o eròtics, des de la descripció del detall fins a la generalitat del conjunt i des de l'estil de les lletres de batalla fins a les metàfores militars de caràcter sexual.

Tots els estudiosos de l'obra han destacat que hi ha dos estils bàsics, que es van alternant al llarg de la novel·la: d'una banda, tenim un estil retòric, culte i solemne. En aquests fragments (que solen coincidir amb parlaments llargs de personatges, lamentacions en veu alta, exhortacions a la batalla...), Martorell segueix els cànons d'una moda literària de la seva època. És el que s'anomena "valenciana prosa" ...

Però trobem al costat d'aquest estil retòric un llenguatge viu, curt espontani, col·loquial. Sovint correspon a diàlegs entre personatges en situacions quotidianes. És en aquest pla que trobem expressions casolanes, refranys, exclamacions... que donen a la novel·la una sensació de proximitat amb el lector modern.
Curiosament els personatges que més sovint utilitzen aquest to són els que tenen més rang: l'Emperador jura pels ossos del seu pare, o la mateixa Emperadriu i les dames de la seva cort solen utilitzar una llengua poc adient al seu rang. Tirant i Carmesina solen mantenir al llarg de tota l'obra un to més neutre i es mantenen en un nivell més elevat.

Jordi Tiñena