Tirant és un cavaller valent, fort, hàbil amb les armes, un gran estrateg militar, amb gran ànim i amb dots de comandament innegables, a més de ser un cortesà educat i gentil. Però allò que sedueix més el lector és la seva humanitat. La novel·la de cavalleria havia acostumat els lectors al model d'heroi virtuós i exemplar invencible i fet d'una peça. Tirant, en canvi, se'ns presenta més complex i ric psicològicament i ens captiva i se'ns fa molt proper per la riquesa i varietat dels seus comportaments, en consonància amb la varietat de situacions que es donen a la novel·la. En definitiva, per la seva versemblança: perquè tots els seus fets són propis del comportament humà i dintre dels seus límits possibles .

Tirant és un cavaller notable i un bon cap militar que venç sempre i amb uns avantpassats il·lustres en el món de la cavalleria. Tirant està fet de la fusta dels herois de la matèria de Bretanya. La seva pertinença al llinatge de Roca Salada, descendent del pare del mític rei Artús, l'entronca amb una nissaga de ressonàncies literàries de significació prou coneguda. Tanmateix, aquesta adscripció és només un referent i un element d'ornamentació literària sense cap altra conseqüència, El mateix Joanot Martorell ho indica així pel fet de no donar aquesta notícia sinó quan la novel·la ja està molt avançada i com una simple informació, a la qual no dedica gaires línies:

A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de Tirània, la qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blanca; e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc.

Perquè Tirant conserva, d'aquests precedents, el seu caràcter de cavaller virtuós, valent i admirable, però viu en un món ben real i actua sempre dins del marc del que és possible: els seus combats individuals són sempre contra un sol cavaller, ell és desarçonat sovint i la majoria de vegades, com és raonable, en surt ferit i Joanot Martorell s'afanya, per boca de Diafebus, a donar-nos la raó ben lògica de les seves victòries: el seu èxit no es deu a una força sobrehumana, sinó a la seva capacitat de resistència i al seu enginy. D'altra banda, les victòries militars no són fruit de cap actuació personal decisiva, sinó resultat dels seus coneixements de l'art de la guerra i, sobretot, de la seva astúcia, i la majoria dels enfrontaments militars es resolen gràcies a un estratagema i, a voltes, mitjançant alguna traïció.

-Diafebus- dix l'ermità-, molt estic aconsolat de l'estil de vostre gentil e avisat parlar, e de tota la pràctica que en l'estil de les armes s'és reservadda, en especial del famós cavaller Tirant lo Blanc, qui tantes bones e virtuoses cavalleries en molt gran jovent ha fetes. E certament jo em tinguera per lo més benaventurat crestià del món si tingués un fill així virtuós e complit de tantes bondats i en l'ordre de cavalleria tan sabent, e si ell viu poran dir serà lo segon monarca.Acabant l'ermità les darreres paraules, vingué Tirant ab molta humilitat al pare ermità e ab genoll en terra li dix:-Mereixedor de molt més honor, si a la senyoria vostra era plasent d'acceptar un petit sopar d'aquests mos senyors que ací són e germans meus, molta seria que la senyoria vostra nos faria a ells e a mi.

Tanmateix, si en les aventures cavalleresques Tirant es comporta dintre dels límits de la capacitat humana, és en les escenes amoroses on s'humanitza definitivament i se'ns fa més atractiu, per les seves debilitats i per l'ampli registre de situacions per què passa. Enamorat sobtadament i irresistiblement de Carmesina la primera vegada que la veu, el seu amor és des de l 'inici ben terrenal: Tirant s'encén per la seva bellesa i se sent atret molt especialment pels pits de la Princesa, "dues pomes cristal·lines" i les seves relacions són, de fet, la història de la frustració d'un desig amorós sexual insatisfet; davant de la Princesa es mostra tímid i poc agosarat, tan valent com és al camp de batalla. La seva indecisió fins i tot el porta de vegades a situacions que voregen el ridícul, com quan Plaerdemavida, després d'haver-lo introduït a la cambra de la Infanta, cansada de les seves vacil·lacions, el deixa sol a les fosques, descalç i en camisa, clavat al bell mig de l'habitació durant més de mitja hora; o a situacions força compromeses, com en l'escena en què els dos amants són sorpresos a l'habitació d'ella per l'Emperadriu i Tirant s'amaga sota unes robes, sobre les quals -sobre ell-seuen la Princesa i la seva mare, o en el magnífic episodi en què ha de fugir saltant per una terrassa i es trenca una cama. La humanització de Tirant arriba a la màxima expressió en el moment de la seva mort. Perquè Tirant, contra tota la tradició literària, mor de malaltia i després d'haver fet testament.

Dix la Princesa: - Dau-me la mà, la qual ha perdonada la mort dels reis enemics nostres. Estefania li pres la mà e posà-la-hi sobre les faldes de la Princesa. Com ella véu que estava sobre los genols seus, abaixà´s e besà-la-hi. - A mi no put honor -dix Tirant-, ans ho tinc a molta gràcia e mercè; mas veig la randa als peus, car ço que jo deuria fer vostra majestat s´hi és volguda cuitar. E si tal llicència l´altesa vostra me dava de besar-vos les mans tota hora que jo volguès, ¡e com me tendria per benaventurat, e molt més ab los peus e les cames ensems! La Princesa li tornà a pendre les mans e dix: - Les tues mans, senyor Capità, vull que d´ací avant tinguen previlegi sobre mi, en qui tens bon dret. E llevà´s prestament d´allí per ço com era passada gran part de la nit.

Tirant, però, és un personatge de ficció, humà i ben perfilat psicològicament que, sens dubte, recull elements biogràfics de personatges rigorosament històrics. També aquí és clara la voluntat de J. Martorell de fer versemblant la novel·la amb comportaments ajustats a la mesura humana i amb elements biogràfics que devien ser prou coneguts dels seus contemporanis.

D'altra part, la crítica ha cregut veure en el personatge Tirant elements biogràfics que podrien haver estat inspirats en alguns personatges històricament reals: en Geoffroy de Thoisy, cavaller borgonyó que va participar en l'alliberament de Rodes; en el cabdill hongarès Joan Hundayi, que com Tirant a la novel·la havia vençut els turcs que volien prendre l'Imperi el 1448; i, sobretot, en la figura de Roger de Flor, el capità dels almogàvers.

Els altres personatges de la novel·la, tot i que clarament individualitzats i amb comportaments plausibles, estan menys dibuixats que Tirant. No obstant això estan clarament caracteritzats. L'Emperador troba el contrapès a la seva dignitat imperial en comentaris força col·loquials i familiars; o la Viuda Reposada, una dida severa, que es transforma, sobtadament enamorada de Tirant, fins a extrems grotescos, com en l'escena en què es despulla i suplica les carícies del cavaller.

Entre tots ells, però, plens de vida i amb comportaments ajustats a les situacions, destaca per mèrit propi Plaerdemavida, possiblement el personatge més simpàtic i entremaliat de la narració És curiós observar que aquesta donzella, imprescindible en els amors de Tirant i Carmesina, graciosa, sovint desvergonyida i sempre intencionada en els afers eròtics, és l'única que no viu aventures sexuals. Sembla com si el seu erotisme es satisfés amb una mena de contemplació física i mental de les aventures dels altres.

I Carmesina? Ah!, ella és un personatge encisador, malgrat que, possiblement és el de menys complexitat psicològica de tota la novel·la, moguda únicament per la idea de preservar la seva virginitat. Una actitud simple i unidireccional que contrasta vivament amb la complexitat de la seva mare. l'Emperadriu, que portes enfora manté una imatge dignitat, honestedat i noblesa, i portes endins es lliura amb una alegria juvenil a l'adulteri amb el jove Hipòlit, en una relació de marcades connotacions incestuoses. L'actitud unidireccional de Carmesina, però, està plenament justificada a la novel·la. En primer lloc, perquè és justament aquest fet el que manté la tensió dels episodis amorosos. I en segon lloc i no per això menys important, perquè Carmesina, de fet, exigeix de Tirant com a princesa imperial que és una posició social que ell només pot guanyar vencent els turcs i, doncs, a la fi de la novel·la.

Jordi Tiñena