En aquest apartat, analitzarem dos elements que es troben presenta al llarg de tota l'obra i que li donen una personalitat única. Insinuats a la primera part, es converteixen en un tret essencial a partir de l'estada de Tirant a Sicília. I la seva presència és cabdal perquè la lectura sigui atractiva i divertida: l´humor i la sensualitat.

Joanot Martorell, home bregós que sempre dintre d'un to innovador i versemblant no vacil·la a fer que Tirant traspassi el cap del seu oponent entrant-li la daga per l'ull, o que es complau a explicar-nos en to solemne les cerimònies d'un torneig fastuós, és també capaç d'observar la realitat des d'una perspectiva faceciosa: en les bajanades del príncep Felip, en l'episodi en què l'Emperador, espasa en mà, busca una rata que la Princesa s'ha inventat per disfressar la presència de Tirant a la seva habitació, o en fer que el filòsof de Calàbria, suposadament un home reposat i d'esperit assossegat, mati en una baralla, i contra tota lògica, un rufià acostumat a bregues i batusses.

Un humorisme, d'altra banda, que sovint s'empelta de sensualitat en les escenes amoroses, com en l'episodi en què Plaerdemavida fa que Tirant es fiqui al llit de Carmesina i ella, situada al capçal, posa el seu cap entre els dels amants i parla perquè la princesa cregui que és ella qui jeu al seu costat, i Tirant pugui acariciar-la a plaer seu. Aquesta sensualitat, gairebé sempre divertida i sempre atrevida, abraça una gamma de situacions tan variades com la delicadesa -més o menys pudorosa- i la subtilitat cortesana d'episodis com aquell en què Carmesina no permet a Tirant que li besi la mà per la part de fora, però li ofereix la palma amb una explicació transparentment intencionada, el diàleg entre Tirant i Carmesina que en presència de tots es diuen els seus sentiments aprofitant la identitat fonètica del valencià entre "l'amar" i "la mar", o la declaració de Tirant a través d'un mirall; el ridícul, amb l'escena del bany de la Viuda Reposada, i l'erotisme, amb el de Carmesina; la picardia constant de Plaerdemavida, manifestada genialment en el relat del somni de la donzella al castell de Malveí, l'astúcia amb que amaga que Estefania no és verge posant uns gatets a la finestra de la seva habitació la nit de bodes perquè amb els seus miols amaguin la manca de crits d'Estefania, o també en l'episodi de 1a calça i la sabata que es fa brodar Tirant, i amb les quals ha tocat el "lloc vedat" de Carmesina; i l'atrevida -i no tan innocent alegria amb què Estefania es lliura a Diafebus, però "de la cintura en amunt" o quan Carmesina, que s'ha negat reiteradament a satisfer Tirant, li demana que li besi els pits, amagada sota el llençol, o la de Tirant quan, dient "preneu paciència" subjecta les mans de Ricomana perquè el Príncep Felip pugui acariciar-la lliurement .

Aquests elements, d'un erotisme no disfressat que són tan freqüents al Tirant, havien estat ja utilitzats en algunes novel·les de cavalleria, com per exemple La Història de l'esforçat cavaller Partinobles, del s. XII en que el comte, esverat perquè de sobte descobreix que no està sol al llit, i amb la intenció, diu, de saber si és dona o esperit maligne, palpa minuciosament l'entremaliada princesa de Constantinoble, mentre ella, fent se l'adormida, el deixa fer, i acaben perdent tots dos la virginitat. Però en el Tirant són tan freqüents, tan variats, tan ben narrats, tan pròxims al lector i tan ben integrats a la novel·la que en són un element constitutiu absolutament impossible d'oblidar i part fonamental del seu realisme, i, és clar, un dels atractius més poderosos de la seva lectura, per raons òbvies.

Jordi Tiñena