|
|
|
| |
(3) I 1'Alba va mirar encara
un moment cap als estranys objectes ovalats i plans que avançaven
de pressa cap a la vila mentre la tremolor de la terra i de
l'aire augmentava i el soroll creixia, però va pensar
de nou en el fill de la seva veïna Margarida, en Dídac,
que havia desaparegut en les profunditats de la resclosa,
i es va capbussar en l'aigua, darrera els nois, que s'havien
oblidat del tot de llur acció i ara deien:
-Guaita com brillen! Semblen de foc!
(4) I dins l'aigua, quan ja nedava cap a les pregoneses, l'Alba
es va sentir com estirada per la puixança d'un moviment
interior que volia endur-se-la altre cop a la superfície,
però ella lluità enèrgicament i amb tot
el seu braó contra les onades i els remolins, que alteraven
la calma habitual del toll, i bracejà amb esforç
per atansar-se a 1 'indret on havia vist desaparèixer
en Dídac.
Una altra commoció de l'aigua, més intensa,
l'apartà de la riba sense v~ncer-1a, car ella li oposà
tota la seva voluntat i els recursos de la seva destresa i,
per sota el vòrtex que estava a punt de dominar-la,
s'enfonsà encara i va nedar cap a les lianes que empresonaven
el noi.
|
|
|
| |
|
| |
51) I al cap de ben poques hores tots
dos van saber que procedia d'un altre món. També
aquest cop va ser de Dídac qui descobrí l'intrús,
potser perquè precedia l'Alba al moment d'anar a sortir
de la protecció del marge al llarg del qual havien
anat avançant per la banda de sota.
La criatura, puix que difícilment se n'hauria pogut
dir un home, s'amagava darrera un munt d'herbes, en un extrem
de l'hort, i semblava que vigilés la masia. D'esquena,
tal com la veien, tenia l'aparença d'una espècie
de pigmeu al qual hagués crescut un coll molt llarg
i, al capdamunt, una protuberància en forma de pera
invertida, o sia amb la part de dalt considerablement més
gruixuda, més ampla, que la part de baix. No se li
distingien ni pèls ni cabells i la pell, rosada com
la d'un garrí, feia una impressió desassossegadora
de nuesa. De fet, hi anava, de despullada. Tenia unes cames,
o potes, lleugerament tortes i robustes, i els braços,
un dels quals repenjava en el munt d'herbots, semblaven, comparativament,
llargs i prims. De l'indret on la pera del cap començava
a aprimar-se, li sortien uns petits apèndixs en forma
tubular que no paraven de bellugar-se. Es van imaginar que
podien ser unes antenes.
(52) I estirats a terra, darrera el parapet del marge per
damunt del qual ben just si gosaven espiar, tot i que uns
quants rebrots d'una olivera desapareguda dissimulaven llur
presència, van anar observant l'estranya criatura,
tan immòbil com ells. Tots dos anaven armats, 1'Alba
amb el màuser, però el descobriment de l'intrús
era tan recent i inesperat que les mans encara li tremolaven
massa perquè s'atrevís a disparar. D'altra banda,
estava encuriosida i el desconegut, observà, no duia
armes de cap mena. Després, però, va veure que
s'havia equivocat.
Perquè, a la fi, la criatura es va moure i féu
una correguda cap a l'altre extrem de l'hort, on s'aplanà
a frec de les plantes que hi creixien. Va ser aleshores que
tots dos van veure l'objecte que duia a les mans i que un
breu llampec, en incidir-hi el sol, delatà. Sense això,
no se n'haurien adonat, puix que devia ser una cosa rodona
o aplanada, sense culata ni canó, per menuts que fossin.
En aquell moment va comprendre que l'hauria de matar.
|
|
|
| |
|
| |
5) I l'Alba, amb el màuser a les
mans i la petita esfera mortífera a la butxaca de la
camisa, plorava; unes llàgrimes silencioses li solcaven
les galtes brunes i se li esmunyien coll avall, cap als pits
que el trontollejar del tractor alterava. Res no li venia
de nou, però no havia tingut prou imaginació
per evocar tants quilòmetres d'enderrocs, de cadàvers,
de soledat. Era molt pitjor que un desert; la companyia de
totes aquelles pedres que havien estat cases i de tots aquells
esquelets que un dia foren gent viva, no creava un erm, sinó
un buit.
Instintivament, va reposar una mà en l'espatlla d'en
Dídac, el qual, com si fos un home i no el noi d'onze
anys que era, va separar la seva del volant i la hi acaricià.
(6) I a darreres hores de la tarda, encara amb llum de dia,
van aturar-se a fer nit en un xalet, a dos o tres-cents metres
d'una gasolinera en la qual acabaven de renovar llur provisió
de carburant. Era una construcció baixa, gairebé
intacta, puix que només havia perdut part de la teu1ada
i un tros de paret, i devia pertànyer a gent de ciutat
que normalment no hi vivien. Hi havia una llar de foc i la
van encendre, sense que calgués, potser per sentir-se
més acompanyats o per tenir una mica de claror; ara
ja feia temps que les piles s'havien passat.
Després de sopar, en Dídac va dir tot d'una:
-Quants anys et sembla que tardarà a haver-hi tanta
gent com hi havia abans, al món?
-Si no queda ningú més, molts; milers i milers.
-I se'n recordaran, llavors, de nosaltres?
-Potser no. Per què ho preguntes?
-No ho sé; és que m'agradaria.
-Dídac i Alba... Com Adam i Eva, oi? ~ -
-Sí. No seria bonic?
-Sí, sí que ho seria.
I es va quedar somniosa.
(7) I l'endemà, en endinsar-se per les primeres ciutats
industrials que, de lluny, envoltaven Barcelona, van comprendre
que, en matèria de desastres, encara no havien vist
res. Aquí, on ja hi havia construccions verament altes,
els enderrocs obstruïen totalment els carrers principals,
amples i tot com eren, i colgaven els vehicles que havien
circulat al moment del cataclisme. En alguns indrets, el vessament
era tan copiós que fins resultava difícil de
distingir el dibuix de les vies de trànsit. Les dues
anyades transcorregudes des de l'atac havien acabat d'anivellar
les runes, si bé adesiara un pany de paret o d'envà
continuava dreçant les seves arestes com un braç
mutilat.
Els va caldre fer voltes pels carrers exteriors, de fàbriques,
on en algunes portes hi havia camions aturats i cadàvers
que encara conservaven, s'hauria dit, el gest d'anar a carregar
o descarregar una màquina, un fardatge. .. En el pati
d'una escola, que tenia les parets senceres, potser perquè
eren de filferro reixat, una estesa d'esquelets menuts indicava
que foren sorpresos per la mort a l'hora de l'esbarjo.
|
|
|
| |
|
| |
(44) I va ser mentre esperaven que
tots dos van convenir que el viatge, tan desil.lusionador
en certs aspectes, no havia estat pas inútil del tot.
Ara sabien que no podien comptar amb ningú. Si bé
quedava demostrat que no eren els únics habitants de
la terra, res del que havien vist no invitava a associar-se
amb els supervivents de la catàstrofe. L'Alba va dir:
-De manera que haurem de procedir com si no hi hagués
ningú més. Continuarem fent el que fèiem.
-Però això no ens ha de privar de tornar a sortir,
l'estiu vinent. Trobo que és bonic, anar d'una banda
a l'altra...
Ella assenti, una mica reticent, com distreta, però
el noi no en féu cabal, perquè ja sabia que
1'Alba no era tan nòmada com ell.
(45) I com que el temps no es prestava a sortir i a explorar
la ciutat, es van passar pràcticament tots sis dies
en aquell casalot oficial, ple de taules i d'arxius que el
foc anava reduint a cendra. E1 van visitar d'un extrem a l'altre,
això sí, però era un lloc sense sorpreses,
i se n van cansar abans que el temporal amainés.
Ho va fer gairebé de sobte, una tarda, quan l'aiguat
cessà i per les finestres sense cristalls entrà
una claror daurada que llepà la foguera i, a ells,
els féu córrer a fora, on l'aire era terriblement
humit i, en l'horitzó, un sol, ara alliberat dels núvols,
se n'anava cap a la posta. Un arc de Sant Martí, immens,
travessava el firmament com un pont entre dos móns.
Entre les runes brillava una multitud de fragments de vidre
i a baix, al moll, el remolcador era una barqueta insignificant
que regalimava aigua.
Era massa tard per anar-se'n i, aquella nit, encara van dormir
prop de la protecció del foc.
|
|
|
| |
|
| |
(56) I frenèticament, amb les mans,
va començar a treure runa bo i sanglotant i cridant-lo.
N'hi havia una gran quantitat i al cap d'una estona les mans
ja li sagnaven. Però ella no es va permetre ni un sol
minut de repòs fins que, al cap d'una hora o dues,
o potser més, perquè havia perdut la noció
del temps, van emergir el tronc i el cap. En aquell moment
ja sabia que era mort, perquè el cos s'havia enfredorit
i s'encarcarava, de manera que no va tenir cap sorpresa, però
sí que augmentà el seu desconsol en veure que
tenia tot el pit enfonsat ¡ la closca badada sota els
cabells blancs de guix.
Va abaixar la cara fins a la seva, gens desfigurada, car només
la solcava una ferida prima i llarga, des de l'orella a la
base del nas, i descansà al seu damunt sense paraules,
però amoixant-lo amb els dits encetats i que havien
perdut el tacte.
(57) I ja era quasi migdia quan va redreçar-se i, amb
un esforç que la feia tentinejar, va carregar-se'l
a l'espatlla i va portar-lo al jeep, on el va asseure sobre
els llibres, repenjat contra Ia portella tancada.
Va engegar com un autòmata i, a poc a poc, perquè
li costava d'enfocar la vista, va menar el vehicle més
enllà dels enrunaments, cap al camí que duia
al campament, però abans d'arribar-hi li va caldre
aturar-se un parell de vegades, perquè hi havia moments
que no distingia res, com si fos cega.
(58) I, en ser a casa, el plor del nen, que devia tenir gana,
I'ajudà a asserenar-se una mica. Però no va
voler donar-li demamar, car estava convençuda que,
amb el disgust, la llet se li devia haver fet agra. Va alimentar-Io
amb una culleradeta de sucre que posà dins d'un mocador
humit i entortolligat, perqué ell xuclés, i
sortí altre cop a fora.
Va estendre el cadàver d'en Dídac sobre un llençol,
el despullà i va rentar-lo de dalt a baix amb una esponja,
fins que quedà net del tot, sense ni rastre de sang
ni de guix. Va cobrir-lo aleshores amb un altre llençol
per tal de defensar-lo dels insectes i va escollir un indret
entre els dos sàlzers.
Tot seguit, va posar-se a cavar.
(59) I cap a mitja tarda, va asseure's a terra, al costat
del noi, i va agafar-li una mà entre les seves. Durant
dues hores va restar quieta, únicament amb els llavis
que es movien silenciosament a mesura que anava recordant-se,
i recordant-li, una història comuna d'esforç
i d'amor.
No es va moure fins prop de la posta, quan s'agenollà
i, abocada al seu damunt, va besar-li els llavis fredso i
li escalfà la pell amb les seves darreres llàgrimes.
(60) I, amb els darrers raigs de sol, va carregar-se'l altra
vegada en braços i, ara sense que les cames li vacillessin,
va portar-lo cap als sàlzers i l'abaixà a Ia
tomba.
L'ànim li defalli un segon al moment d'agafar la pala,
però es va refer i el va anar cobrint fins que va estar
ben colgat. Amb les mans, va anivellar la terra, que quedava
una mica més alta i on I'endemà plantaria flors.
Ja era fosc quan va deixar-lo i tornà a la roulotte.
(61) I jo, l'A1ba, una mare de divuit anys, em vaig mirar
en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just
seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons
del meu cor vaig desitjar ferventment que fos tan precoç
com en Dídac, el seu pare; si ho era, encara podria
tenir uns quants fills del meu fill...
|
|
|
| |
|
