L'alegria que passa és una obra de caràcter simbòlic. Aquest simbolisme es fa evident només de llegir la caracterització dels personatges, que s'arrengleren clarament en dos bàndols, segons la seva procedència i, lligada indefectiblement a aquesta, segons la seva manera d'entendre la vida. En una banda hi ha els vilatans. Són els partidaris de la mandra, de la nyonya, de no canviar res, del no pensar, de la prosa. Rusiñol els descriu al principi de l'obra.

Cal remarcar que algunes anotacions de l'autor no tenen una funció descriptiva, sinó que són més aviat per fixar el caràcter de símbol que, per repetició de trets, adquiriran alguns personatges, especialment Joanet, Tòfol i, més endavant, Zaira i el Clown.

Si repassem l'obra, veurem que hi ha personatges que tindran una funció merament decorativa (mentre duri la funció, un menestral farà un solitari sense dir mai una paraula i sense distreure's per res.), lírica (els Boters canten la cançó), o breu(Un del públic, Un, Un altre...)

A l'altra banda, hi haurà els comediants, els partidaris de la bohèmia, de la incertesa, de l'art, de la poesia... Aquesta és la descripció que en fa l'autor: ZAIRA, ballarina o cantant bohèmia. Tipus exòtic . Bon cor i mala vida. Mare de família esguerrada pels tràngols de la fortuna. Símbol de la poesia que passa. CLOWN, bohemi, amb bons sentiments, que es burla d'ell mateix. COP DE PUNY, quaranta anys. Veritable bèstia ambulant que domina per la força bruta. EL MICO, mico de carro. Feliç els dies que menja bé, desgraciat quan falten els aliments. EL CAVALL, criatura resignada.

El mico i el cavall tenen una funció més aviat decorativa, o la de donar vistositat i espectacularitat a l'obra.

Els personatges que analitzarem amb més detall seran els que configuren el caràcter simbòlic a l'obra: Tòfol, Joanet, Zaira i el Clown.

Tòfol és un personatge amb trets clarament costumistes. És el representant suprem de la mandra, el defensor de l'immobilisme, el capità d'un grup de personatges (Alcalde, Agneta i Tuies), que han deixat de lluitar. Està content de la seva manera de viure i no n'entén cap altra que no busqui el mínim esforç. La seva vida es resumeix en dormir i menjar i qualsevol canvi que faci perillar aquests dos puntals és bandejat. D'alguna manera, es contraposa a Joanet, que no pensa com ell però que li pot servir de mirall de futur: si no fa alguna cosa per trencar la inèrcia, Joanet arribarà a ser com Tòfol.

AGNETA També dormirem nosaltres quan tinguem la seva edat.

Joanet és un personatge idealista (ha llegit i s'ha omplert el cap de cabòries mal païdes). La seva vida es veu abocada a la monotonia. Està destinat a un matrimoni que no desitja i que ha estat concertat pel seu pare, està abocat a conservar i engrandir la fortuna familiar, està destinat a no moure's del poble i, per tant a compartir la manera de viure dels vilatans i a enterrar les seves il·lusions.

JOANET: Ja passem un altre dia. Un dia de joventut malgastada. (La campana toca.) Aquesta campana sembla que toqui l'enterro de les meves il·lusions. ¿Per què no he de viure com els altres, pasturant el meu destí, com aquests moltons que em volten? Ara em caso, i digueu-me per què em caso. El pare, el poble, els amics, la mandra i la rutina, tot m'empeny cap a l'altar, com un torrent d'aigua mansa. Veig la plana de la vida sense una onada que es mogui, sense un tràngol, llisa i llarga com un desert sense flors. Quina quietud més somorta!

Per això l'arribada del circ i la conversa amb el Clown i, sobretot, amb Zaira, li obren una sortida.

Córrer, sentir-me volar, anar abraçat per la ruta, veient passar el món com si rodés per mes plantes; relliscar ran de la terra, a bracet de ma estimada; córrer pobles i fronteres, portats del vent de la sort, i besar-se amb les ales ben esteses.

Però Zaira no és l'alegria que busca Joanet. És l'alegria que passa, l'Ideal que no es pot abastar, que per això és Ideal. Zaira canviaria la seva manera de viure per la de Joanet.

ZAIRA Ai, amic meu! Jo, al revés! Poc es pensa, quan, ja fosc, travessem amb el carro per algun poblet de la ruta, la tristesa que jo sento veient sota el quinquè aquells grupos de família a la vora del caliu! La tristesa sentint gronxar un bressol; l'enyorament d'una vida reposada, d'un home que m'estimés a mi sola, i em deixés morir tranquil·la sobre els seus braços honrats! Quan veig això tot passant, quin fred que fa dintre el carro! Quina fosca... i quina vida! "Déu meu -penso--, si ara et poguessis quedar! Si hi hagués qui et recollís, com viuries arrupida, estimant amb tota l'ànima!"

Per tant, els ideals dels personatges (i d'allò que representen) són inassolibles. Zaira canta la cançó, que ningú no entén, plena de matisos decadentistes, planteja el problema sense solució de les relacions entre l'artista i la societat.

El Clown és segurament el personatge més positiu de l'obra. Rusiñol es va inspirar en un personatge real, Monsieur Blanqueret, a qui conegué personalment. Es tracta d'un pallasso trist, d'un que es riu d'ell mateix i de tothom, de verb prodigiós i de gran lucidesa . És l'artista total, l'home que pot despertar la societat adormida. Però el desenllaç de l'obra ens mostra que el Clown no pot dur a terme la seva missió de distreure i de riure els vilatans. Els artistes són expulsats del poble i el Clown llança la seva maledicció.

CLOWN (tirant-los tots els quartos per la cara): Què se'ns en dóna, del teu diner! Aquí els tens! Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemno a prosa eterna; us condemno a tristesa perdurable! (Rient i tocant el bombo.) Visca la bohèmia! Visca la santa alegria!

, que només Joanet sembla recollir.

JOANET (mirant per on ha marxat el carro): Déu meu! Adéu, poesia! Adéu, visió d'un instant! Aneu enllà, mentres jo em quedo encastat aquí, a la prosa! Amb vostres cançons amargues i rialleres, em deixeu una recança, el buit al cor, d'un trosset de joventut que corre darrera vostre! Sou l'alegria que passa. I que trista és l'alegria per als que passen i els que es queden! Com que sóc fill del terrós, m'haig de veure condemnat a veure sempre la iglésia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d'ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. (S'apoia en un plàtano i cau una pluja de fulles seques.) Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.

En Cop de Puny, par la seva banda és el símbol de l'alegria falsa, de l'artista impostor, que enganya el públic.