L'alegria que passa fou concebuda com exemple d'integració en la mateixa obra de diferents disciplines artístiques: text literari (S.Rusiñol), música (E. Morera), coberta (A.Mas), cartell (S.Rusiñol)... Per tant, ens trobem davant d'un producte pensat com a exemple de síntesi artística, allò que ells mateixos anomenaven "Art Total". Si llegim les acotacions que Rusiñol incorpora al text, veurem que darrera l'ull del dramaturg hi ha un pintor.

A l'obra trobarem diferents recursos que caldrà remarcar. En primer lloc, hem de parlar de la paròdia. Efectivament, trobem que en alçar-se el teló uns boters canten una cançó provinent d'una sarsuela. En aquells moments, els autors modernistes -particularment Rusiñol- havien iniciat una campanya en contra d'aquest gènere musical en llengua castellana, de baix to i de gust discutible i propugnaven com a alternativa un Teatre Líric Català. Per tant, l'aparició d'aquesta cançó -que també apareix a L'auca del Sr.Esteve- no és gens casual. El propi autor s'encarrega de donar-li un to humorístic a partir de dos recursos: els intèrprets han de cantar-la en castellà, però amb una fonètica clarament catalana. L'altre recurs és que la cançó es canta simultàniament al cant del rosari. Tot plegat donava a l'escena una arrencada molt efectista.

Un altre recurs és de la ironia. Els dos personatges que la utilitzen són en Tòfol i el Clown. Tòfol és un personatge clarament emparentat amb la comèdia de to costumista. El seu humor neix de l'exageració al voltant de l'elogi de la mandra.

TÒFOL: Jo estic amb el "con què" que la vida té de ser una cosa reposada. El món és un catre a la vora d'una taula: ara puges i ara baixes. Obrir la boca per badallar o ficar-hi menjar a dintre. JOANET: Que ets feliç! TÒFOL: Sí, noi. Déu m'ho conservi. La dona diuen que em mana. Que em mani! Menos feina! El manar vol el seu tràngol. Jo bado. Per a ser ric se'n té d'ésser de la mena. Si en fos, en comptes de jugar a la barrotada de llobí, hi jugaria de pesseta; tindria dos matalassos, una altra flassada i potser la dona més grassa. Ve't aquí què hi guanyaria.

El Clown en aquest sentit és un personatge més interessant. La seva ironia i humor es reserven a la seva activitat artística. Quan parla amb Joanet, en canvi, advertim que a mesura que van parlant, la seva alegria inicial es va diluint i al final se'ns apareix més com un filòsof que no pas com un còmic.

CLOWN: Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir: "Tot és meu!" Dir: "No tinc parets que m'ofeguin, no tinc arrels ni afeccions; la vida és meva, sense destorbs ni barreres, ampla i oberta de bat a bat, com la boca del meu mico!" JOANET: No encengueu els meus desitjos, que prou encesos que estan. CLOWN: Què és la misèria quan es té la joventut? JOANET: Per a mi, l'esperança. CLOWN: Què són les penes, tenint ales per a fugir? JOANET: Potser misèries que es deixen. CLOWN: Diuen que fem riure els altres. I què? Per ventura no em ric de tot lo que veig? Els reis, els soldats, els pagesos i els artistes, tot és un gran camp de cebes, que no saben com els desprecio i de quina manera em fan riure. Tots ells no valen un tros de cel al fons d'una planura, amb un caminet que hi porti. JOANET: Al sentir-vos em sembla que em surtin ales. CLOWN: Company, teniu ja l'esquena dura perquè us surti la ploma: tot lo més, borrissol de colomí.

Aquest contrast inherent al personatge ha estat anomenat l'"agredolç" i és un procediment estimat per Rusiñol.

Al llarg de l'obra trobem també moltes comparacions i metàfores, que ens ajudaran a entendre l'estil del nostre autor. Moltes d'aquestes comparacions es faran amb animals:

aquest portentós portento, veuran que, si no l'inquieten, és manso com un moltó (referit a Cop de Puny) [...] Tan sols voldria tenir una carretera meva. Una carretera llarga, amb tots els peons a les meves ordres i jo anant amunt i avall, lo mateix que una oreneta. (Referit al Clown) [...] viuré com viviu vosaltres, m'adormiré sota els plàtanos, com el pare i els seus amics de conversa, i esperaré la vellesa, lo mateix que un cocodrilo de poble. (referit a Joanet) [...]

En l'escena entre Zaira i Joanet les referències metafòriques i les comparacions amb els ocells i la seva facilitat de volar abunden tant que assoleixen el grau d´al.legoria..