MOMENTS DE REFLEXIÓ
 El
diamant. "Hi
va haver una vegada un home que va néixer a Itàlia.
Però el destí va fer que viatgés molt i conegués
molts llocs. Es va quedar a viure i treballar al continent americà.
Va treballar molt i va anar guardant riqueses per quan tornés
al seu país.
Un bon dia, quan es va jubilar, va voler tornar a Itàlia. Però
totes les riqueses que havia aconseguit no les podia pas portar al
vaixell i va decidir invertir totes les riqueses per comprar un diamant,
el més gran del món. Així portaria totes les
riqueses juntes.
Un cop al vaixell, el va guardar al fons de tot de l'armari del seu
camarot i se'n va anar a passejar per la coberta. Mentre anava passejant
va veure molta gent en rotllana i, al mig, un home fent marabarismes
amb unes taronges. Tothom se'l mirava. I ell va pensar:
-Ja veuràs, ara...!
I va anar al camarot. Va obrir l'armari, i del fons de tot, va treure
el diamant. Va tornar a coberta. Va agafar el diamant i el va tirar
enlaire:
-Uá! - I el diamant va tornar a baixar i el va agafar. La gent
es va apinyar formant una rotllana. Tothom el mirava fixament.
Al cap d'una estona hi va tornar, però aquesta vegada més
enlaire:
-Uá! - I el diamant va tornar a baixar i va caure a les seves
mans. La gent aplaudia moltíssim.
Però ell no en tenia prou... i va agafar una altra vegada el
diamant per llançar-lo encara més enlaire...:
-Uá! - Però aquesta vegada, va anar tant i tant lluny
que va caure al mar.
El diamant era la seva vida, tot el que ell havia guardat. I per un
error la va llançar i es va perdre. El millor que podia haver
fet, hagués estat donar el diamant, la vida, a Déu.
Ell sí que sap portar-nos per bon camí. Som nosaltres
els que, per qualsevol tonteria, ens perdem."
(Del grup musical Dos Filos, Multifestival
David 2001./ Adaptació de Laura R.)
Empremtes
a la Sorra.
Una nit vaig somniar que caminava, al llarg d'una platja acompanyat per
Déu.
Durant la caminada moltes escenes de la meva vida passada es varen anar
projectant en la pantalla del cel; a mida que les anava observant, notava
que unes empremtes es formaven a la sorra; a voltes n'aparexien dos parells,
a voltes només un.
Això em va preocupar enormement, perquè vaig poder notar
que durant les escenes que reflectien etapes tristes de la meva vida,
quan estava patint per angoixes, penes o derrotes, només podia
veure un parell d'empremtes a la sorra.
Aleshores li vaig dir a Déu:
-Senyor, tu em vares prometre que si et seguia, tu caminaries sempre al
meu costat.
No obstant això, he notat que durant els moments més difícils
de la meva vida, només hi havia un parell d'empremtes a la sorra.
-Per què quan més et necessitava no vares caminar al meu
costat?
I el Senyor em va respondre:
-Les vegades que només has vist un parell d'empremtes a la sorra,
fill meu, ha estat quan t'he portat a coll.
(Anònim)
Tornar a la pàgina
principal |