| |
| |
 |
Cervantes es serveix de la força captivadora
de les paradoxes. En la seva obra Don Quijote de la
Mancha, capítol LI de la segona part, narra
la presentació a Sancho Panza, quan era governador
de l'ínsula Barataria, de la paradoxa del penjat.
|
Una paradoxa és un enunciat o
una argumentació que porta a dues conclusions mútuament
excloents o contradictòries. Així, és paradoxal
l'enunciat "Aquesta oració és falsa". Les
paradoxes són enunciats o argumentacions que meravellen per
la seva capacitat de sorprendre, d'anar contra l'opinió
general o contra el resultat previsible (paradoxa, del grec
"para" contrari i "doxa" opinió).
|
|
| |
| |
|
- Señor, un caudaloso río
dividía dos términos de un mismo. Señorío,
y esté vuestra merced atento, porque el caso es de importancia
y algo dificultoso... Digo, pues, que sobre este río estaba
una puente, y al cabo de ella, una horca y una como casa de audiencia,
en la cual de ordinario había cuatro jueces que juzgaban
la ley que puso el dueño del río, de la puente y del
señorío, que era en esta forma: "Si alguno pasare
por esta puente de una parte a otra, ha de jurar primero adónde
y a qué va; y si jurare verdad, déjenle pasar: y si
dijere mentira, muera por ello ahorcado en la horca que allí
se muestra, sin remisión alguna". Sabida esta ley y
la rigurosa condición de ella, pasaban muchos, y luego en
lo que juraban se echaba de ver que decían verdad, y los
jueces los dejaban pasar libremente.
Sucedió, pues, que tomando
juramento a un hombre, juró y dijo que para el juramento
que hacía, que iba a morir en aquella horca que allí
estaba, y no a otra cosa. Repararon los jueces en el juramento,
y dijeron: "Si a este hombre le dejamos pasar libremente,
mintió en su juramento, y, conforme a la ley debe morir;
y si le ahorcamos, él juró que iba a morir en
aquella horca, y, habiendo jurado verdad, por la misma ley
debe ser libre". Pídese a vuesa merced, señor
gobernador, qué harán los jueces de tal hombre;
que aun hasta ahora están dudosos y suspensos, y, habiendo
tenido noticia del agudo y elevado entendimiento de vuestra
merced, me enviaron a mí a que suplicase a vuestra
merced de su parte diese su parecer en tan intricado y dudoso
caso.
|
 |
|
|
| |
| |
Si l'enunciat Aquesta oració
és falsa és vertader, aleshores l'oració
és falsa. Si aquest enunciat és fals, aleshores l'oració
és vertadera. En el cas de la paradoxa del penjat, passa
el mateix. Un home afirma vinc perquè em pengin,
si es compleix, és a dir, es penja, no s'ha de penjar; si
no es compleix, és a dir, no es penja, aleshores s'ha de
penjar.
Hi ha paradoxes matemàtiques, lògiques, semàntiques,...
Aquesta és semàntica, com l'antiga paradoxa del mentider
(El cretenc Epimènides afirmava que "Tots els cretencs
al parlar menteixen"). Evitar l'autoreferència dels
enunciats és un primer pas per evitar situacions paradoxals.
Quan afirmo "Barcelona és polisíl·laba",
no en refereixo a la ciutat, sinó a la paraula: hi ha autoreferència.
S'evita l'autoreferència distingint entre llenguatge objecte
i metallenguatge.
|
|
| |
|
