En La nàusea, Antoine Roquentin reflexiona sobre les raons de la seva pròpia existència i del món que l’envolta, tot arribant a la vivència de la nàusea, és a dir, del sentiment que ens envaeix quan descobrint la contingència i l’absurd de tot el que és real.
«Érem un munt d'existents mortificats, embarassats de nosaltres mateixos; no teníem, ni els uns ni els altres, cap motiu per a trobar-nos allí; cada existent, confós, vagament inquiet, se sentia sobrer en relació amb els altres. Sobrer: era l'única relació que jo podia establir entre aquells arbres, aquelles reixes, aquelles pedres. Debades procurava comptar els castanyers, situar-los en relació amb la Vel·leda, comparar llur alçaria amb la dels plàtans: cadascun d'ells s'escapava de les relacions dins les quals volia tancar-lo, s'isolava, sobreeixia. Jo sentia l'arbitrarietat d'aquestes relacions (que m'obstinava a mantenir per retardar l'esfondrament del món humà, de les mesures, de les qualitats, de les direccions); ja no encaixaven amb les coses. Sobrer, el castanyer del meu davant, un xic a l'esquerra. Sobrera, la Vel·leda...
I jo -fluix, esllanguit, obscè, digerint, remugant ombrívols pensaments-, jo també era sobrer. Sortosament no ho sentia, ho entenia sobretot, però em produïa malestar perquè tenia por de sentir-ho (encara en tinc ara: tinc por que no m'agafi pel clatell i m'aixequi com una onada furiosa). Pensava vagament de suprimir-me, per tal d'anorrear almenys una d'aquestes existències supèrflues. Però àdhuc la meva mort hauria estat sobrera. Sobrer el meu cadàver, la meva sang damunt d'aquelles pedres, entre aquelles plantes, al fons d'aquell parc somrient. I la carn rosegada hauria estat sobrera dins la terra que l'hauria rebuda; i finalment els meus ossos, netejats, pelats, nets i polits com dents, també haurien estat sobrers; jo era sobrer per tota l'eternitat.»
Francis Bacon (1909-1992), no és un artista existencialista, però la seva pintura està marcada per la mateixa situació tràgica que marcà l’obra de Sartre i altres existencialistes. Nu agupit, 1950
