2.1 Del grup a l'individu

Durant mil·lenis els humans hem viscut formant petits grups o col·lectivitats ben propers a la naturalesa i amb reduïda organització política. És amb l'aparició de les ciutats quan es dóna un tomb i, segons els testimonis arqueològics disponibles, és en les ciutats on sorgeix la necessitat de regular la vida social.

Els grecs, entre altres pobles, reflexionen sobre les avantatges i els inconvenients d'aquest model de vida. Així, el filòsof Aristòtil considera que l'ésser humà és un animal polític. Diu textualment "Aquell que és incapaç de viure en societat o aquell que no sent aquesta necessitat perquè en té prou amb ell mateix és una bèstia o és un déu i no forma part de la ciutat." Altres animals com les abelles o les formigues també viuen en col·lectivitats; aleshores, què és el que ens diferencia? El que ens diferencia de tots és el llenguatge. Segueix afirmant: "La paraula és per a manifestar el que és convenient i el que és perjudicial, com també el que és just i el que és injust." Les abelles i les formigues es comuniquen, però els humans podem arribar a acords i complir-los, això és el que ens fa veritablement humans: estem condemnats a entendre'ns.

L'aparició del Cristianisme i la seva consolidació ha marcat profundament el pensament i la manera de viure. El missatge evangèlic anuncia que tots els humans són germans i formen una comunitat essent tots iguals davant Déu; a més, anuncia que els menys considerats socialment són els preferits de Déu. Un missatge molt elevat sovint en oposició a les mateixes institucions eclesiàstiques i a la vida quotidiana de força cristians. Al llarg del mil·leni medieval, les tres religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l'islam, marcaven les pautes sobre com els humans s'havien d'entendre o com no, sobre què era convenient i què era perjudicial.

És en el Renaixement quan s'inicia el camí d'afirmació de l'individu o del jo com a realitat autònoma; un individu que pot anar modulant la seva identitat, que amb les seves decisions i esforç pot fer d'ell mateix un ésser superior. L'antropocentrisme del Renaixement, oposat al teocentrisme medieval, indica que cada individu concret té valor i dignitat per ell mateix, essent la seva obligació expressar-ho en el seu projecte personal de vida.

La tensió entre el pes de la col·lectivitat, el grup o la societat en la vida personal i, per altra banda, l'afany d'afirmació del propi jo no quedant absorbit pel grup o la societat està present en el món modern i també avui. Una tensió o antagonisme que el pensador il·lustrat Immanuel Kant sintetitzà amb l'expressió "insociable sociabilitat" dels éssers humans. Per una banda, participem de la inclinació a formar societat perquè és en ella on podem desenvolupar les nostres disposicions naturals; però, per altra, participem de la tendència a aïllar-nos, amb trets antisocials, per poder fer tot el que ens vingui de gust i sense resistències exterior.

a. Fes-ho tu: Robinson, l'individu aïllat

Robinson Crusoe, a conseqüència d'un naufragi, viu l'experiència d'un aïlladament perllongat. Sobreviu i reflexiona sobre la seva vida. Tot canvia, però, quan apareix l'empremta d'un altre humà.
Llegeix dos fragments de la novel·la i senyala què se'n desprèn

b. Fes-ho tu: Un missatge revolucionari

En els Evangelis, entre altres missatges, hi trobem un missatge revolucionari que, si s'hagués seguit, segurament el nostre món seria molt millor.
Llegeix uns fragments i omple buits del text que els comenta

c. Fes-ho tu: Insociable sociabilitat

Tots sofrim la tensió entre el pes del col·lectiu i l'afany d'afirmació personal. En la vostra actuació es veu si tendim vers una direcció, la individualitat, o l'altre, la sociabilitat.
Identifica direccions

2.2 La necessitat de pactar

La vida se'ns fa insostenible sense pactar i mantenir els acords. Després del Renaixement i de l'afirmació del jo, els pensadors moderns prenen consciència de la necessitat d'un pacte i imaginen que és a partir d'aquest com els humans haurien començat a organitzar-se. Aquest, imaginari pacte o contracte, anomenat contracte social, hauria permès evolucionar i progressar a les societats en el reconeixement dels drets dels individus. Al mateix temps, va ser la llavor que ha originat les diferents formes d'Estat, superant la situació prèvia d'estat de naturalesa. Thomas Hobbes, John Locke i Jean-Jacques Rousseau són les primers en afirmar que el poder i l'Estat són el resultat inevitable d'un pacte.

Per Thomas Hobbes, l'ésser humà és un individu egoista que procura només la seva pròpia conservació i satisfacció; un egoisme que condueix a la competició, a les baralles i a la desconfiança. És a dir, en estat de naturalesa, els humans viuen en una constant situació de guerra d'uns contra els altres, situació que només es pot superar vivint sota la força d'un poder comú, l'Estat.

Thomas Hobbes considera que els humans són dolents per naturalesa i és la societat i el poder, amb el pacte, el que els civilitza; com si defenses que només la mà dura fa funcionar les societats i les persones. Per altra banda, Jean-Jacques Rousseau, considera que els humans són bons per naturalesa, com "bons salvatges" dels quals te'n pots refiar; però la societat obliga a unes aparences que són com una màscara. També per Rousseau el pacte social és el que permet protegir les persones i conservar la llibertat civil; això és possible amb la sobirania de la voluntat general, aquella que cerca l'interès comú.

L'altre pensador contractualista, John Locke, remarca la necessitat de posar límits al poder. Amb el contracte es crea una autoritat o un poder comú, però s'ha d'evitar el poder absolut i la manera més eficaç és amb la seva divisió: qui aplica les lleis, el poder executiu, no pot ser el mateix que qui les estableix, el poder legislatiu; si no hi ha divisió, hi ha abús de poder. Posteriorment, Montesquieu reelaborarà aquesta teoria política de Locke definint la teoria actual sobre la separació de poders.

d. Fes-ho tu: Estat de natura, abans del pacte

Estat de natura, abans del pacte
Hobbes, Locke i Rousseau parlen de l'estat de natura i de la necessitat d'un pacte; ara bé, tots tres conceben d'una manera diferent aquest estat imaginari de natura.
Identifica fragments.

e. Fes-ho tu: El pacte i els seus problemes

Els pactes ajuden a resoldre situacions conflictives; però pactar requereix una predisposició, una voluntat de solucionar problemes.
Fes-ho tu, quina predisposició?

2.3 La reinterpretació del pacte, avui

Les teories basades en un pacte o contracte social han estat revitalitzades i reinterpretades al segle XX pel filòsof nord-americà John Rawls. Sota quines condicions els integrants o components d'una societat moderna poden arribar a un acord o pacte respecte a la seva organització social i política? Com una societat pot arribar a un ordre just? Segons Rawls, allò que caracteritza i defineix a la justícia és la imparcialitat o l'equitat. Una societat serà justa, és a dir, serà una societat ben ordenada si els seus individus són capaços, a partir d'una situació d'igualtat inicial, de posar-se d'acord i de decidir imparcialment. Aquesta situació d'igualtat inicial, és una situació imaginària d'imparcialitat, una situació en la qual no existeixen diferències fonamentals que obstaculitzin una decisió desinteressada i neutra.

Els integrants d'aquesta 'original position' es trobaran coberts per un vel d'ignorància (recordem que la justícia ve representada amb ulls embenats com a garantia d'imparcialitat). Aquest vel d'ignorància significa que els integrants desconeixen tots aquells aspectes i contingències de la seva existència que, sens dubte, els portarien a actuar interessadament. Ignoren el seu status social, fortuna i intel·ligència; fins i tot sexe i generació a la que pertanyen; desconeixen també quina serà la seva riquesa i quines seran les seves concepcions del bé. Coneixen només quelcom tan imprecís com els "fets generals de la natura humana", és a dir, les bases elementals de l'organització social i de la psicologia humana. En tal situació, els individus prendran una decisió racional i arribaran a un acord, a entendre's, sobre el tipus de societat en la qual volen viure.

f. Fes-ho tu: Pactant, vel d'igonorància

Com dictar normes o lleis desinteressadament i amb imparcialitat? Desconeixent o desatenent els aspectes personals o el lloc que hauràs d'ocupar en la societat per la qual dictes normes: amb un vel d'ignorància