- Joaquim Salvadó, alumne de COU, Girona:
Quant a la primera aproximació, jo defensaria que són els meus pensaments el que constitueix més profundament el meu jo. Les idees s'imposen sobre els sentiments i els sofriments: les idees poden fer suportable, fins i tot imperceptible, un determinat dolor. En algunes circumstàncies, si jo estic convençut del poder curatiu d'un medicament, malgrat aquest només sigui una píndola neutra el meu convenciment fa que jo em senti millor.
- En Jordi, E-mail: jsh11327@webhouse.es, data 28/2/97, ens diu:
El pensament i el sentiment (que jo els posaria molt junts) potser sí
que ens defineixen com a humans però ens aparten potser de l'experiència
profunda de la vida (o Déu).
És com aquell que surt d'excursió i porta una motxila plena de tot el
"necessari"...però, el pés de la motxila no el deixa avançar i capficat
en això, no te ni ulls per el camí.
Bé, son eines, però com la motxila, potser és justament aquestes les que
ens impedeixen de copçar realment el que és, el que sóc.
Jordi
-
-
|
