 |
4. Proves d'accés a la Universitat, Catalunya, curs 1995-96. Batxillerat LOGSE. Filosofia |
 |
| Sèrie 1. | PAAU 1996. Batxillerat experimental | Filosofia |
Escull una de les dues opcions.
Opció A
En el següent text, el científic Arthur S. Eddington (1882-1944) ens parla de dues taules que són la mateixa però descrites des de dos punts de vista diferents. Llegeix-lo amb atenció i contesta les qüestions plantejades a continuació:
TEXT:
"Amb una d'elles [la taula nº 1] hi estic familiaritzat des dels meus primers anys. Té extensió, és relativament permanent; té color, fonamentalment és substancial... La taula nº 2 és la meva taula científica. Més que res, és un buit. Disseminades aquí i allà en aquest buit hi ha nombroses càrregues elèctriques que es precipiten a gran velocitat; però tot el seu volum representa menys d'una bilionèsima del volum de la taula mateixa. No obstant això, la taula sosté el paper en el qual escric d'una manera tan satisfactòria com la taula nº1; perquè quan hi deixo el paper al damunt, les petites partícules elèctriques, amb la seva temerària velocitat, continuen actuant per sota, talment que el paper es manté com suspès en l'aire en un nivell gairebé constant. [...] No cal dir que la física moderna m'ha assegurat, amb proves exquisides i amb una lògica despietada que la meva segona taula, la taula científica és l'única que en realitat és allà. Ni cal dir, d'altra banda, que la física moderna no aconseguirà mai d'exorcitzar* aquella primera taula -compost estrany de naturalesa externa, imatgeria mental i prejudici heretat- quan se'm presenta visible als ulls i tangible a les mans."
Arthur S. Eddington: La naturalesa del món físic.
* Exorcitzar: aquí significa allunyar de la meva acceptació.
QÜESTIONS
1. Respon les preguntes següents:
a) Explica les característiques de cada una de les taules de què parla aquest text. Què tenen a veure entre elles?
b) Com s'ha arribat al coneixement de cada una d'elles?
c) Per què diu l'autor que la segona és "l'única que en realitat és allà"? On és, doncs, l'altra?
d) Per què diu que la primera és un "compost estrany de naturalesa externa, imatgeria mental i prejudici heretat"? Per què diu, no obstant, que la segona no aconseguirà exorcitzar la primera?
2. Tal com es veu en aquest text, la ciència sovint ens presenta la realitat de manera molt diferent a com ens la mostren els sentits: com s'arriba aquest coneixement? Explica les passes del mètode hipotètico-deductiu amb algun exemple.
3. Normes legals i morals. Cadascun de nosaltres no és sol al món, els nostres actes repercuteixen en els altres i, per això, han d'estar regulats per unes normes. Quina diferència hi ha entre les normes legals i les morals? Explica-ho amb algun exemple. Quina és la força coercitiva de cada classe de normes?
Opció B
Llegeix les següents pautes de reflexió:
Alguns dels problemes més greus que se'ns plantegen als humans pertanyen a l'àmbit de la raó pràctica, és a dir, al camp de les nostres accions i relacions amb els altres. Tant la política com la moral -sovint ben entrelligades- mostren clarament alguns d'aquests problemes. Potser n'hi ha dos d'especialment importants: d'una banda, el paper que juga la llibertat en les accions humanes. Segons com, sembla que només serem responsables si actuem amb llibertat. Segons com, però, la nostra llibertat no és absoluta, perquè queda lligada per aquells valors que, com la justícia o la tolerància, resulten gairebé inqüestionables en la nostra societat. ¿Voldrà dir això que la nostra llibertat queda escapçada o bé només vol dir que ha de concretar-se? ¿I no es podria concretar en l'elecció d'altres valors que no fossin els majoritàriament acceptats?
D'altra banda, una societat plural com la nostra ha de ser, és clar, tolerant amb les decisions lliures dels altres. Segons com, però, també sembla que hi ha d'haver -com assenyala, per exemple, K.R. Popper, 1902-1994- algun tipus de limitació a la tolerància, perquè, si no, podria ser que es fos també tolerant amb els intolerants i que, en nom de la llibertat abstracta, s'acabés la llibertat de tots.
Potser sí que el principal problema de la raó pràctica és que sempre ha d'aplicar principis generals a accions concretes. I aquesta aplicació fa sovint que hi hagi interessos contraposats que entren en conflicte.
I ara, contesta:
1. (2 punts) Fes un esquema-guió per preparar el desenvolupament del tema:
"Funció i límits de la llibertat en l'acció individual i col·lectiva"
2. (5 punts) Desenvolupa el tema d'acord amb el guió que has fet. (Procura relacionar la teva exposició amb alguna de les idees contingudes a les pautes de reflexió que t'hem donat abans).
3. (3 punts) Respon la pregunta següent:
Diries que la llibertat juga també un paper important en el treball científic? En quin sentit o sentits? Posa exemples. (Mira d'enfocar la teva resposta a partir de la posició que tu mateix has defensat a la segona pregunta, de manera que quedi clara la teva visió del científic com a investigador i com a ciutadà.)
| Sèrie 1. Reserva | PAAU 1996. Batxillerat experimental | Filosofia |
Escull una de les dues opcions.
Opció A
Llegeix el text del lingüista francès A. Martinet i contesta les preguntes plantejades a continuació:
TEXT:
"A l'espectre solar, la major part dels occidentals distingeixen entre el violeta, blau, verd, groc, carabassa i vermell. Aquestes distincions, però, no es troben a l'espectre mateix, on no hi ha més que un tot continu del violeta al vermell. Aquest tot continu s'articula de manera diferent, segons les llengües. Sense sortir d'Europa, en bretó i en galès, una sola paraula, glas, s'aplica a una part de l'espectre que cobreix aproximadament les zones del blau i del verd. És freqüent que allò que nosaltres anomenem verd, es trobi dividit en dues unitats, de les quals una cobreix una part d'allò que nosaltres designem com a blau i l'altra allò més essencial del nostre groc. Certes llengües es conformen amb dos colors bàsics, els quals corresponen a grans trets a les dues meitats de l'espectre. Tot això val de la mateixa manera per a aspectes més abstractes de l'experiència humana. És sabut que paraules com en l'anglès wistful; en alemany germütlich; en rus nicevó, no corresponen en la nostra llengua a res determinat. Fins i tot, paraules en català, com prendre; en castellà, tomar; en francès, prendre; en anglès, take; en alemany, nehmen; en rus, brat, considerades com a equivalents, no s'utilitzen sempre en les mateixes circumstàncies, o dit d'una altra manera, no cobreixen exactament el mateix camp semàntic. De fet, correspon a cada llengua una organització particular de les dades de l'experiència. Aprendre una altra llengua no és posar nous rètols a objectes coneguts, sinó acostumar-se a analitzar d'una altra manera allò que constitueix l'objecte de les comunicacions lingüístiques".
A. Martinet: Elements de lingüística general (1960)
Qüestions:
1. Quina és la idea central del text? Analitza la seva estructura, posa-li un títol adequat i justifica perquè l'has triat.
2. Reflexiona sobre la relació entre llenguatge i percepció de la realitat i contesta les següents preguntes:
a) Es pot donar una percepció significativa independentment del llenguatge?
b) Són les llengües una forma d'organitzar la nostra experiència del món?
c) Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món?
d) Com és possible la comunicació si cada llengua reflecteix el món de diferent manera?
3. Justícia i llei. Com les distingiries? Es pot donar el cas d'un fet que sigui injust i legal alhora? Posa un exemple.
Opció B
Llegeix els textos següents i contesta les qüestions subsegüents:
Textos:
"(Segons l'opinió aristotèlica) allò que m'ensenya l'educació en les virtuts és que el meu bé com a home és el mateix que el bé d'aquells altres que constitueixen amb mi la comunitat humana. No puc perseguir el meu bé de cap manera que sigui antagònica al teu, perquè el bé no és peculiarment meu ni teu, ni el bé és propietat privada. D'aquí la definició aristotèlica d'amistat, la forma fonamental de relació humana, en termes de béns que es comparteixen. Així, en el món antic i medieval, l'egoista és algú que ha comès un error fonamental respecte d'on rau el seu propi bé i per això s'autoexclou de les relacions humanes.
A. MACINTYRE, Rera la virtut (1981)
"La felicitat que constitueix el criteri utilitarista del que és correcte en una conducta no és la pròpia felicitat de l'agent, sinó la de tots els afectats. Entre la felicitat de l'agent i la dels altres, l'utilitarista obliga a aquell a ser tan estrictament imparcial com un espectador desinteressat i benèvol."
John Stuart MILL (1806-1873), L'utilitarisme
Qüestions:
1. (2 punts) Identifica les idees centrals de cada text.
2. (3 punts) Contesta les següents preguntes:
a) Quins són el termes valoratius utilitzats en cadascun dels textos i què valoren?
b) Mentre que per a algunes ètiques la pregunta fonamental és "què haig de fer?", per a altres és "quina classe de persona haig de ser?". Explica quina és la pregunta més apropiada a cadascun dels textos.
c) En l'anàlisi de la conducta humana hom parla de mitjans i fins. Explica quin es desprèn del text de Mill que és el fi de la conducta humana i si, segons el mateix text, el fi justifica el mitjans.
3. (5 punts) Planifica i desenvolupa la qüestió següent:
"Els valors orienten la conducta humana però condicionen la llibertat"
a) En primer lloc (1 punt), confecciona un guió o esquema dels aspectes i punts de vista que penses tractar en el desenvolupament de la qüestió proposada.
b) A continuació (4 punts), desenvolupa el teu guió en les seves línies expositives i argumentatives- més importants, tot procurant fer aparèixer algunes de les idees dels autors proposats més amunt, així com la teva opinió i algun exemple que ajudi a justificar-la.
| Sèrie 2. | PAAU 1996. Batxillerat experimental | Filosofia |
Escull una de les dues opcions.
Opció A
Llegeix el següent text de Mario Bunge (Buenos Aires, 1919), professor de física teòrica i filosofia, i contesta les preguntes que es plantegen a continuació:
Text
"La discontinuïtat radical entre la ciència i el coneixement comú en nombrosos aspectes i, en particular, pel que fa al mètode, no ha de fer-nos ignorar de cap manera la seva continuïtat en altres aspectes, almenys si es limita el concepte de coneixement comú a les opinions mantingudes pel que s'acostuma a anomenar el seny o, en altres llengües, el bon sentit. Efectivament, tant el seny com la ciència aspiren a ser racionals i objectius: són crítics i aspiren a la coherència (racionalitat), i intenten adaptar-se als fets en comptes de permetre's especulacions sense control (objectivitat).
Però l'ideal de racionalitat, això és, la sistematització coherent d'enunciats fonamentats i contrastables, s'aconsegueix mitjançant teories, i aquestes són el nucli de la ciència, més que no pas del coneixement comú (...). I l'ideal de l'objectivitat -a saber, la construcció d'imatges de la realitat que siguin vertaderes i impersonals- no pot realitzar-se més que ultrapassant els estrets límits de la vida quotidiana i de l'experiència privada, abandonant el punt de vista antropocèntric, formulant la hipòtesi de l'existència d'objectes físics més enllà de les nostres pobres i caòtiques impressions, i contrastant aquests supòsits per mitjà de l'experiència intersubjectiva (transpersonal) planejada i interpretada amb l'ajuda de teories. El sentit comú no pot aconseguir més que una objectivitat limitada perquè està massa estretament vinculat a la percepció i a l'acció, i quan les ultrapassa ho fa sovint en la forma del mite: només la ciència inventa teories les quals, encara que no es limiten a condensar les nostres experiències, poden contrastar-se amb aquesta per a ser verificades o falsades".
Mario BUNGE: La investigació científica (1976)
Qüestions:
1. Quina és la idea central del text? Explica-la amb les teves paraules. Segons l'autor, en què consisteix la continuïtat i la discontinuïtat entre ciència i coneixement comú? Com aconsegueix la ciència l'ideal de la racionalitat i el de l'objectivitat?
2. Què és una teoria científica? Com es crea? Quina funció tenen les teories científiques en relació a la constitució del coneixement científic? En que s'assemblen i en què es diferencien les teories científiques i els mites?
3. Percepció i adaptació. Fes un esquema del procés perceptiu i explica els seus principals components. Per què la percepció és un procés de selecció i d'adaptació?
Opció B
Llegeix les següents pautes de reflexió:
S'entén per valor tot allò que individualment o socialment és preferible. Així, per exemple, es pot preferir la llibertat a l'esclavitud, la vida a la mort, la pau a la guerra, la justícia a l'opressió..., encara que, en determinades circumstàncies, puguin invertir-se les preferències.
En societats tancades, o sigui, aquelles que estan regides per algun tipus d'autoritat molt estricta (religiosa, política...), els valors estan clarament definits i es dóna una intransigència respecte a formes de viure no compartides socialment i, fins i tot, un dogmatisme dels valors. Però en societats obertes, com són les societats occidentalitzades, es dóna una pluralitat de valors, és a dir, diversitat d'opcions, formes de vida i costums que coexisteixen en la mateixa societat. Aquesta situació genera una societat plural, això és, una societat en què el pluralisme dels valors és considerat com un valor destacat.
Per això, a vegades, resulta difícil harmonitzar les diverses preferències o els valors de les persones. La qual cosa genera oposició i conflicte entre els valors d'uns i els drets d'uns altres. Per exemple, a vegades és difícil harmonitzar la tolerància amb el respecte a les creences i els costums d'altres, la solidaritat amb la justícia, la llibertat personal amb el respecte que mereixen els individus, etc.
Aquesta situació planteja alguns interrogants: Per què s'hauria de preferir una societat plural a una societat uniformada on tothom, ni que fos per obligació, adoptés els mateixos valors i la mateixa opció de vida? Com fer front en una societat plural al conflicte de valors que s'origina? Com harmonitzar els valors d'uns amb els drets d'uns altres? Com enfocar, per exemple, el tema de tolerància en una societat plural?
Expressa, ara, de forma argumentada la teva postura sobre el tema:
"Els valors en un societat plural"
1. (2 punts) Fes primer un guió o esquema de les idees que desenvoluparàs.
2. (5 punts) Desenvolupa el tema segons el guió previ. (Procura que la teva exposició sigui clara i coherent. Planteja primer el problema, argumenta la teva posició i, si ho creus oportú, exposa críticament altres punts de vista).
3. (3 punts) Contesta les següents preguntes:
- El conflicte entre els valors vol dir que no hi ha cap valor millor que un altre? És possible trobar en una societat plural una "ètica mínima", en què tothom estigui d'acord? Quins serien aquests "mínims"?.
| Sèrie 2. Reserva | PAAU 1996. Batxillerat experimental | Filosofia |
Escull una de les dues opcions.
Opció A
Llegeix aquest text de Matthew Lipman (n. 1923), i contesta les qüestions plantejades a continuació.
TEXT:
«Quan una oració presenta una forma lògica adequada, ¿què representa la forma lògica mateixa? Una interpretació comunament acceptada pels lògics diu que en una oració lògica que tingui aquesta forma "Tots ... són ...", el verb són significa "són membres de la classe de". Dit d'una altra manera: les coses que es mencionen en el subjecte són membres de la classe especificada pel predicat. Per exemple, s'entén que l'oració "Tots els gats són animals" diu que els gats són membres de la classe dels animals. Això significa que els membres del subjecte formen una part del conjunt de membres del predicat.
Bé, ¿i què passa si es posa el subjecte en el lloc del predicat i es posa el predicat en el lloc del subjecte? Quan es capgiren així subjecte i predicat, al valor de veritat de l'oració li passa una cosa interessant.»
Mathew Lipman: Recerca filosòfica (1984)
QÜESTIONS:
1. (4 punts) a) Prova de descobrir el que diu el text, és a dir, escriu un exemple d'oració universal del tipus "Tots ... són ..." i, després, capgirant els termes, de manera que obtinguis també una oració universal, però amb l'anterior predicat fent ara de subjecte, i amb l'anterior subjecte fent de predicat. ¿Què ha passat? ¿Continua essent la segona oració igual de vertadera que la primera? ¿Per què?
b) El que has descobert, ¿passa només en l'exemple que has escrit, o bé passaria també en altres exemples que posessis, sense excepcions? ¿Per què?
c) ¿I què passa amb les oracions universals negatives del tipus de "Cap ... no és ..." quan se'n capgiren els termes? Mira-ho, i digues per què passa el que passa.
d) De la veritat d'una oració universal (o general), ¿et sembla que se'n pot deduir, o no, la veritat d'una oració particular? ¿Per què? I, d'una oració particular, ¿se'n pot deduir una d'universal? ¿Per què?
2. (3 punts) ¿Per què les lleis científiques es formulen amb enunciats universals, fins i tot quan no s'ha pogut comprovar la veritat de tots els casos coberts per la llei? ¿No treballen inductivament les ciències? Explica, doncs, què passa.
3. (3 punts) ¿Quina relació hi ha entre una hipòtesi, una llei i una teoria científica? Posa almenys un exemple de llei i un de teoria científica.
Opció B
Llegeix les següents pautes de reflexió:
Des que l'ésser humà ha pres consciència de si mateix en el món ha intentat buscar una explicació de tot el que existeix. S'han elaborat explicacions de caire mític i religiós, explicacions de caire racional i explicacions que diem científiques. La finalitat de totes elles sempre ha estat la mateixa: explicar per preveure, preveure per saber com actuar.
Aquesta diversitat d'explicacions coexisteix encara en la nostra cultura. Al costat d'explicacions científiques, trobem altres explicacions mítiques i explicacions més o menys racionals. Així, per exemple, alguns creuen que l'Univers és obra d'una voluntat divina creadora, però al mateix temps creuen que la Terra és esfèrica i que gira al voltant del Sol i que el món està regit segons unes lleis físiques descrites per la ciència.
Ara bé, cada una d'aquestes explicacions reflexa una determinada manera d'entendre el món i la vida humana, explicacions que no són totalment comprovables pels mateixos homes que les han creades. Vol dir això que tota explicació és igualment versemblant? Que cap explicació és millor que una altra?
Ara cal que reflexionis i argumentis a favor de la següent qüestió:
"Per què són preferibles les explicacions científiques a les explicacions mítiques?"
1. (2 punts) Fes primer un esquema o guió de les idees que vulguis desenvolupar.
2. (5 punts) Desenvolupa el tema amb coherència i claredat. (Podries referir-te primer a les característiques dels mites i després a les característiques de les explicacions científiques; a continuació argumentar a favor de la pregunta plantejada i, finalment, exposar clarament quina és la teva conclusió).
3. (3 punts) Relacionat amb aquest tema, un problema que ha preocupat als científics i als filòsofs de la ciència és distingir entre explicacions científiques i pseudocientífiques: és l'anomenat problema de la demarcació. Per això, alguns han elaborat uns criteris de demarcació. Quins criteris de demarcació coneixes? Explica'ls breument.
