Les llums del segle XVIII no van il·luminar el conjunt de la població, sinó només a la burgesia i part de la noblesa. I, com es ben sabut, la mateixa Revolució generà moltes contradiccions. Per una banda, alguns dels seus il·lustres impulsors foren devorats per la mateixa Revolució, així químic Lavoisier, decapitat el 1794 o el filòsof Condorcet, que evità la guillotina tot suïcidant-se. Per altra banda, la negació de la Revolució arriba al súmmum, el 1804, amb la coronació de Napoleó com a Emperador dels francesos. Ben paradoxalment, la República que abolí la monarquia i guillotinà el rei es proclama Imperi i Napoleó esdevé Emperador. Amb ell, el lema revolucionari de llibertat, igualtat i fraternitat es transforma en autoritat, igualtat i victòria.
Al costat de la valuosa defensa de la raó, de la llibertat personal i de la tolerància, trobem, per exemple en el Diccionari filosòfic del mateix Voltaire, textos com:
“És impossible que en el desgraciat globus nostre, els homes que viuen en societat no estiguin dividits en dues classes: els rics que manen i els pobres que serveixen... El gènere humà no podria subsistir si no hi havia una infinitat d’homes que no posseeixen res.”
El pensament de Voltaire és el del ric burgès que defensa una jerarquia social; en una carta de 1799 escriu:
“Em sembla essencial que hi hagi pidolaires ignorants... No és el peó, qui cal instruir sinó el bon burgès, l’habitant de les ciutats... Quan la gentusa es posa a raonar, tot se’n va en orris.”
I en la gran obra del segle, la Encyclopèdie, s’afirma que l’esclavitud és humiliant no sols per qui la pateix sinó també per la humanitat que queda degradada. Però també:
“Hom cerca de justificar allò que d'odiós i de contrari al dret natural té aquest comerç, dient que aquests esclaus troben generalment la salut de la ànima en la pèrdua de la seva llibertat; que la instrucció cristiana que se'ls dóna, juntament amb la necessitat indispensable que hom té d'ells per al conreu del sucre, el tabac i l'indi, etc., endolceixen el que sembla haver-hi d'inhumà en un comerç en que uns homes compren i venen altres homes com si fossin bèsties per conrear les seves terres.”
I en el mateix llibre on Montesquieu teoritza i defensa la divisió de poders, L’esperit de les Lleis, també hi podem llegir una justificació de l’esclavitud dels negres africans:
“No pot cabre en el cap que Déu, que és un ésser tan savi, que hagi posat una ànima, i sobretot una ànima bona, en un cos tot negre. [...]
És impossible de suposar que aquestes persones siguin homes, perquè, si els suposéssim homes, hom començaria a suposar que nosaltres mateixos no som cristians.”
