| |
|
| Les llums del segle obligaven a modificar tot allò que no fos racional, i gens racionals eren les mesures de longitud que s’utilitzaven des de ningú sabia quan. La roba es mesurava a alnes; però a Marsella, posem pel cas, per a la roba de cotó hi havia la cana, i una cana més llarga per a la roba de seda; i a Tolosa tenien la seva pròpia cana, però més enllà la vara. Les distàncies es mesuraven en toeses i en peus, però els peus no eren iguals en diferents indrets. |
L’Assemblea Constituent sorgida de la Revolució havia de revolucionar aquesta caòtica situació: “Dos pesos, dues mesures era el símbol de desigualtat!”, calia unificar les mesures, calia una mesura universal, eterna, invariable. Condorcet, l’últim filòsof il·lustrat, prengué la paraula: no s’havia d’elegir una entre les moltes i arbitràries mesures de longitud ja existents, sinó trobar una mesura que tot home, fos d’on fos, en veies la seva qualitat i validesa, una mesura basada en la natura, en el meridià terrestre. La nova mesurahavia de ser un tros del globus terraqui: el metre, la deu milionèsima part del quart de meridià.
Aquí tens un fragment del discurs que Condorcet, el dia 26 de març de 1792, dirigí a l’Assemblea Constituent: |
 |
 |
“És possible obtenir una unitat de llargada que no depengui de cap altra quantitat. Aquesta unitat de llargada serà presa sobre la Terra mateixa. La quarta part d'un meridià terrestre esdevindrà la unitat real de mesura, i la deu milionèsima part d'aquesta llargada serà la unitat corrent. Per tant, proposem que es mesuri immediatament un arc de meridià des de Dunkerque fins a Barcelona. Aquest arc té una extensió de sobres suficient; fa aproximadament 6 graus al nord i 3 graus i mig al sud del paral·lel mitjà. A tots aquests avantatges s’hi afegeix el de tenir les dues extremitats al nivell del mar. Per tant no ofereix cap pretext que pugui donar lloc a retrets per haver volgut acaparar alguna mena de preeminència”. |
|
