| |
|
3. La mirada poètica. Sòfocles: ... la meravella més gran
Sovint els artistes capten aspectes especial o únics de la realitat. Sòfocles, poeta tràgic en l'Atenes gloriosa de l'època clàssica (segle -V), manifesta, en la seva tragèdia Antígona, excel·lents pinzellades sobre l' ésser humà. Antígona és la dona que s'enfronta al poder, que no vol obeir les lleis del tirà quan van contra la consciència.
|
 |
«Nombroses són les mervelles d’aquest món, però no n'hi ha cap de tan gran com l'home. L'home solca el mar grisenc, enmig d'un temporal desfermat pel vent de mig-jorn, fent camí per un mar bramulador; és ell qui fatiga la deessa Terra, la deessa més augusta, incansable i indestructible, amb el vaivé de les arades, any rere any, llaurant la terra amb l'estirp cavallina.
Amb paranys l'home astut captura la raça d'ocells lleugers i els animals salvatges i, amb xarxes ben trenades, captura també les especies que viuen en el mar. Amb els seus ginys domina la fera salvatge que travessa les muntanyes i posa sota el jou que cenyeix el bescoll el cavall de crinera espessa i l'incansable toro ferotge.
|
SÒFOCLES. Antígona |
Va descobrir la paraula i el pensament, subtil com l'aire, i l'esperit que governa les ciutats; i hàbil com és, va aprendre també a protegir-se de les inclemències de la vida al ras, de les gelades molestes i de la pluja perjudicial. I, en el futur, a res no s'aventurarà sense recursos. Tan sols de la mort no ha trobat fugida. En canvi, per a les malalties de més difícil remei ha imaginat solucions.
Qui tanmateix posseeix una habilitat que va més enllà de l'esperança, pot caminar adés cap al mal, adés cap al bé. El qui ajusta les lleis de la terra amb la justícia dels déus lligada amb juraments, serà encimbellat en el punt més alt de la seva pàtria. En canvi, restarà sense pàtria el dia en que, per la seva audàcia, es contaminarà amb fets no justos. Que aquest no segui mai al meu costat en la meva llar ni jo no comparteixi mai les idees de qui actua així.» |
 |
|
