Max Horkheimer
(1895-1973)
Max Horkheimer és membre fundador de l'Escola de Frankfurt, un Institut per a la Investigació Social associat a la Universitat de Frankfurt. La seva teoria crítica de la societat, d'inspiració marxista, integra una anàlisi del capitalisme mostrant que aquest, pel poder de les lleis econòmiques del mercat i per l'expansió de l'aparell burocràtic, tendeix a un estat autoritari i totalitari. Amb l'arribada de Hitler al poder, els membres de l'Escola de Frankfurt es veieren obligats a exiliar-se. Horkheimer no retornà fins el 1950. La Dialèctica de la Il·lustració, redactada conjuntament amb Theodor W. Adorno (1901-1969), és l'obra més emblemàtica de l'Escola. També, Teoria crítica i Crítica de la raó instrumental.

La raó instrumental és una restringida dimensió de la racionalitat humana, és aquella raó que, convertint l'ésser humà en amo i senyor de la natura, l'omple d'innombrables mitjans materials però que, simultàniament, el deshumanitza i domina. L'intent humà de dominar la natura només ha estat possible imposant-se lleis a si mateix i als altres: el domini de la natura s'ha convertit en domini sobre nosaltres mateixos. La racionalitat humana occidental ha oblidat l'originària unió de l'home amb la natura, allunyant-se i ensenyorint-se d'ella. L'imperialisme d'aquesta raó instrumental, del pensament calculador i pragmàtic, ha debilitat el pensament meditatiu i reflexiu, aquell que ens porta a instaurar identitat personal, arrelament a la natura i sentit social.

Horkheimer aposta per un nou humanisme en el que l'ésser humà, amb la raó crítica, dissipi les aparences de llibertat, rebutgi l'alienació dominant, i denunciï la cosificació de l'home. És funció de la filosofia denunciar la raó instrumental i el poder tecnològic que aquesta ha fet possible, perquè fan de l'ésser humà un nou menor d'edat.