Heràclit d'Efes
540-480 aC
 El presocràtic Heràclit d'Efes, anomenat l'obscur pel seu estil aforístic i enigmàtic, concep la realitat com un etern fluir, un procés continu de canvis, un dinamisme o mobilitat universal. Les coses són processos, com flames d'un gran foc. El foc és la gran metàfora del seu pensament: és unitat que integra les diferències i la multiplicitat (les flames). Entreveu una harmonia, una llei, un logos per sota dels elements contraris, per sota de l'enfrontament perpetu.

A la seva concepció dinàmica de la realitat s'hi oposà Parmènides (510-470 aC), nascut a la ciutat d'Elea, al sud d'Itàlia (Magna Grècia). Aquest proclama que els canvis són només una aparença sensorial que amaga permanència: el fonamental o bàsic no canvia mai. Aguditzant la fissura entre raó i sentits, considera que és la raó la que porta a proclamar la immutabilitat radical de la realitat; els sentits només ens aporten aparences i il·lusions.

Les antagòniques concepcions d'Heràclit i de Parmènides es diu que són arquetípiques perquè constitueixen dos models dominats de reflexió filosòfica.

Curiositat: en el fresc de Rafael Escola d'Atenes , Heràclit és representat amb els trets físics de Michelangelo.
Museu Arqueològic. Nàpols