Baruch de Spinoza		Baruch de Spinoza (1662-1677) és un racionalista que, seguint els passos de Descartes, aplica els procediments matemàtics i deductius a la seva activitat creativa; ho mostra el mateix títol de la seva més representativa Ethica more geometrico demonstrata, obra que no publicà en vida temen noves i virulentes acusacions. Spinoza, panteista, veu en Déu la més rica i plena realitat; ara bé, no és un Déu personal, atent a pregàries i que castiga o premia. Déu s'identifica amb la natura eterna, amb el cosmos infinit de la nova ciència que ell coneixia molt bé. I l'esser humà no és un ésser autònom i lliure, sinó una petita manifestació d'aquesta natura. La identificació de Déu i natura, el panteisme, és una concepció que, arrelant en els estoics, s'ha anant recreant en tots els temps. Descartes parlava de tres substàncies. Spinoza, entenent per substància aquella realitat que no necessita de cap altra per existir, dedueix que la realitat substancial només pot ser una: Déu; la resta no és sinó manifestació d'aquesta unitat. Persones, pensaments i objectes no són res més que expressions finites de la Infinitat de Déu.