CONTES D'EN PATUFET

La portada de més avall correspon al número 376 de la "Col·lecció En Patufet". Es tracta d'una obreta de 15 pàgines en total sense il·lustracions interiors, i tampoc no porta el nom del dibuixant de la primera pàgina, com no el van portar molts altres exemplars de la col·lecció; en algunes, però, Opisso o Junceda van estampar la seva firma. Els contes es van anar presentant en dues mides, aquesta que veieu aquí i una de lleugerament més gran. Encara que la pròpia editorial no facilitava cap tipus d'enquadernació, els subscriptors i compradors anaven ajuntant els números, de vegades amb volumets força atractius estèticament. Quant al total de contes, feu els càlculs: un volumet setmanal pels anys de publicació de la revista (a partir del primer lliurament gratuït en el número 430, del 6 d'abril de 1912). Bé, us estalviarem la feina: 1175 contes, des del número 1, que fou "La Bruixa" de M. Marinel·lo, fins a "La maleta de l'oncle" de Jordi Català, pseudònim de Xavier Bonfill. Podríem fer una llistat de tots els contes que es van publicar i dels seus autors, però potser seria excessiu, de manera que ens limitarem a donar notícia dels 34 escriptors que durant tots aquests anys van divertir i van fer reflexionar amb les seves històries els nens catalans. En alguns casos firmant amb el seu nom, de vegades amb un pseudònim, alguns cops amb una sola obra, en altres ocasions produint un conte setmanal o mensual, aquests foren els artífex de la col·lecció de narracions més extensa en llengua catalana -entre parèntesi figura el volum amb què s'incorporaren als "Contes d'en Patufet" i el total de contes publicats-: M. Marinel·lo (1/209), M. Folch i Torres (3/85), J. M. Folch i Torres (11/203), M. Camarasa (27/4), A. Barba (45/8), M. R. Blanco (119/1), J. Bosch i Barrera (223/2), J. Català (255/294), R. Pérez Vilar (454/3), J. Miracle (455/2), J. Verger Oller (459/1), P. Matalonga (471/17), N. N. (475/1), T. Roig Llop (488/1), J. M. Roig (492/1), A. Miralles Bombetri (500/1), M. Bandranas Solè (504/1), E. Orfil (512/2), J. Miralles (546/1), M. Borràs Sauret (572/1), Ll. Tasis i Parnau (573/1), X. Vinyeta i Moreta (576/1), G. d'Oloró (579/34), V. Massip (580/23), E. Planellas Canet (582/2), R. Blasi i Rabassa (595/211), Myosotys (614/1), J. M. Salas Julià (644/21), Ll. Oliveras Badia (650/1), B. Nemcova (665/1), A. de P. Casado (677/1), Iu Pons (746/1), R. Bir (760/ pseudònim de Blasi Rabassa), V. Mic (770/7). En el llistat no s'han comptat les adaptacions que es feren, per exemple, Blancas i negres, tradició aschanti, adaptat per M. Folch... Ara, però, ens conformarem amb la història de Manuel Folch i Torres que podeu llegir a continuació:

En una vileta catalana, el nom de la qual no fa al cas, hi havia un usurer o escanyapobres, del qual es deia que tenia per cor una dobla de quatre i per cervell una unça de les de perruca, i així a ben segur devia ésser quan el seu únic pensament eren els diners, i el diner era ço que únicament estimava i havia estimat.
Amo d'immenses riqueses que havia aplegat amb les seves usures i rapacitats, ni el bon sentit tenia de fruir-ne pròdigament, donant-se en aquest món vida regalada, ja que no podia esperar en l'altre més que l'eternitat de turments de què el feien mereixedor les llàgrimes que havia fet vessar i les desgràcies i ruïnes a què havia portat a un sens fi ni compte de famílies.
Ben al contrari, cegat pel diable de l'avarícia, tant com pel de la rapacitat i el lladrocini, diner que queia en les seves arques era diner que mai més havia de veure la llum del sol, conformant-se a passar misèria abans que descantellar una sola de les seves monedes i passar per la recança de veure minvar la seva fortuna, per insignificant que fos la minva.
Hidròpic d'or, quant més n'aplegava més ne volia i afreturava, en termes de que no haurien estat prou totes les riqueses del món per apaivagar aquella set diabòlica que feia el seu plaer i el seu neguit alhora.
Així el seu viure, àdhuc hagués pogut empedrar de cinquenes el sòl de casa seva i cobrir-ne les parets i el trespol, era tan pobre i miseriós com el dels desgraciats als quals tirava a perdre; més encara, pot dir-se, car a les seves víctimes els restava el consol de l'esperança en l'ajuda de Déu que si, com diu l'Evangeli, té cura dels ocells del cel i dels lliris dels camps, menys ha d'abandonar els homes que en Ell creuen i esperen.
Com tots els que estan presos de la passió de l'avarícia, l'usurer heroi d'aquesta història era enginyós a inventar-se arts i tramoies per a multiplicar els seus cabals, arts i tramoies, algunes de les quals, per ço que tenien de radícules havien estat sonades a la vila i eren conegudes de tot el veïnatge.
L'ardit de què es valgué en certa ocasió per a estalviar-se la misèria d'un repàs als seus fills, fou tan esclatant, que amb tot i fer anys i panys que el mal home deu cremar a les calderes d'en Pere Botero, encara se'n guarda memòria en tota la rodalia.
Feia poc temps que a l'usurer se li havia mort la dona, rata com ell, de ço que va tenir-ne en els fons una íntima satisfacció, car això representava una boca menys a taula.
Amb tot, restaven encara cinc fills que, trobant-se en l'edat de la creixença, ganejaven més de ço que llur pare hauria volgut, mal els escurcés la racció tan com podia.
Veure'ls destrelejar a taula amb aquell afany i afinament de dentat que es traduïen en sensibles minves dels pans de la post i de les viandes del rebost, a l'home li era un martiri. Cada queixalada dels brivalls la sentia en el viu de la seva carn i el tall de la ganiveta al llescar el pa de nou lliures li era més dolorós que si li haguessin endinsat al tou de la cuixa.
Ben fills de llur pare i de llur mare els cinc minyons de què us parlo, estaven també posseïts de l'amor desordenat de les riqueses, de manera que per un quarto s'haurien deixat penjar.
L'usurer, tot cofoi que els seus rebrots pugessin amb aquella taleia, no perdia ocasió per a mantenir-los i afermar-los en els principis que el diner és la sola felicitat i l'única sabiduria i el suprem poder del món, màximes, que per falses que siguin, no hi ha cap avar que deixi de tenir-les per dogma de fe, i que no les cregui i observi a ulls clucs.
Pujats amb aquesta dèria els fills de l'usurer, un dia, aquest provà de treure'n partit en profit propi.
Era a l'hora de sopar, i quan la mainada, més esmolada que mai es disposava a asseure's al vol de la taula, el pare llur els sortí amb aquesta proposició impensada:
-Nois -els digué- a aquell de vosaltres que es conformi d'anar al llit sense sopar, li donaré dos quartos.
Els minyons restaren sobtats de moment, sense saber que resoldre. D'una part els crits del ventrell eren apremiants i la perspectiva d'un plat de bledes amb una arengada de les rovellades se'ls oferia amb una seducció irresistible. D'altra banda, però, posseir dos quartos en plena propietat, fruir del goig del domini d'aquell diner, el primer cop que els venia a mans, representava una tan plena satisfacció, que refusar la proposició paterna hauria estat cosa de bogeria.
La lluita, però, fou curta; exaltada l'ambició, es féu més forta que la gana, i començant pel gran i acabant pel xic, tots acceptaren el tracte, i després d'haver rebut cada un d'ells una peça de dos, anaren a enllitar-se amb la panxa prima, mentre el pare llur restava fregant-se les mans de satisfacció.
Després d'una nit passada entre somnis d'opulència, suggerits per la influència d'aquella moneda vil que tenien dessota el coixí, però que llur ambició incipient els feia estimar com si fos d'or de llei, l'endemà, els brivalls es despertaren, essent el primer pensament llur per aquella peça de dos que no es cansaven de mirar, de fer trincar i de passejar-se pels dits.
Un cori-mori anguniós els vingué a distreure, però, ben aviat, de semblants complacències. Buits de ventre com s'havien enllitat, sentien ara una defalió a la que era precís posar remei urgent.
Disposats, doncs, a rescabalar-se amb l'esmorzar, del dejuni de la vigília, fern cap al menjador, on fumava rescalfada, la vianda del vespre abans, prometedora d'inenarrables suculències.
Esperonats per la fam i acabada d'excitar llur apetència per la visió i la ferum de la minestra, anaven ja a passar-ne bon compte, quan llur pare els digué:
-Nois, cal que ens expliquem clar, abans. Mentre no heu tingut diners, ja sabeu que jo us he fet la vida, com pertocava; però com que a mi les bledes i les arengades no me les regalen, i vosaltres ja compteu amb medis per rescabalar-me de la despesa, el qui vulgui menjar m'haurà de donar dos quartos.
Aquesta vegada la necessitat vencé l'ambició, i ara l'un, després l'altre, no, però, sens gran recança, anaren tornant al pare llur, els diners que d'ella havien rebut a canvi d'una privació que en res els havia beneficiat.
Era aquella la primera vegada que tot satisfent de passada el seu egoisme, aquell home donava als seus fills una lliçó de bona moral, que la sabiesa popular formaria amb el proverbi que diu: La copdícia estripa el sac.

MANUEL FOLCH I TORRES