1968-1973 |
Encara que en les pàgines anteriors hem escrit sobre
el setmanari d'abans de la guerra, hem de recordar que "En Patufet"
es va tornar a publicar posteriorment, tot i que no va obtenir l'èxit
de la seva primera època.
Sembla ser que des de mitjans dels anys 50, J. M. Baguñà, el fill
de l'antic editor, va intentar ressuscitar la revista, però va anar topant
amb problemes a Madrid a causa, possiblement, del fet que la publicació
primitiva havia estat un dels símbols -tot l'innocent que es vulgui-
d'una Catalunya que no era convenient tornar a recordar. Finalment, el 6 de
desembre de 1968, gràcies en bona part a les gestions d'Albert Viña,
editor del popular "TBO", davant, entre altres, de Manuel Fraga Iribarne,
en aquell moment ministre de Información y Turismo, va ser possible l'aparició
del primer número de "Patufet" (sense l'article personal),
amb una portada de Ferrándiz, molt conegut com a dibuixant de postals
de Nadal, en què es veia un Patufet de nova estètica, acollidor
i exultant de felicitat, especialment il·luminat, amb un colom de la
pau en una de les mans i envoltat de les noves generacions que el llegirien;
també hi havia dos personatges ancians que representaven els lectors
de la primera època: l'un llegia una versió antiga del setmanari,
mentre una velleta regalava un ram de roses de benvinguda al vailet. El contingut
d'aquest número era sobretot un homenatge a la vella publicació:
es repetien articles i dibuixos que ja havien aparegut i s'incloïen alguns
inèdits que la guerra va aturar, com, per exemple, la darrera "pàgina
viscuda" de 1938, que va aparèixer entre aquest número i
el següent. Després del "Portic", en el qual Patufet recordava
els temps passats, es proposava la continuïtat quant a l'ideari i es feia
referència a algunes novetats, hi havia una entrevista curta a Josep
Pla que reproduïm a continuació, perquè, tot i no ser especialment
interessant quant a nova informació, té un caràcter premonitori
quan diu que el color rosa és força difícil d'aconseguir.
Efectivament, el color rosa, a més d'altres aspectes, tan engrescador
en altres temps, no va acabar de convèncer a les noves generacions.
JOSEP PLA, ANTIC LECTOR D'"EN PATUFET"
La reaparició de "Patufet" ens mou a sol·licitar del
Sr. Josep Pla la seva opinió sobre l'esdeveniment.
El nostre gran escriptor s'ha expressat en els següents termes:
-Quan jo vaig començar a llegir, em sembla que "En Patufet"
ja sortia. El 1904, any del primer número, jo en tenia set de vida. Sóc
de 1897. "En Patufet" entrava a casa de la mà d'un parent i
es veia per moltes masies de la comarca. Va tenir tothora un gran èxit.
La gent, grans i petits, van enlairar-lo; arribaria a obtenir uns tiratges molt
respectables.
-Eficàcia de la publicació?
-Una eficàcia d'"En Patufet" és que les criatures el
llegien. No sé per què, però aquest paper tenia una suggestió
estranya, no sabria dir-ho. Potser la suggestió la donava Folch i Torres.
Crec que tot el paper, dibuixos i articles, no es podia deixar de llegir de
cap manera.
-Va col·laborar-hi, vostè, en algun moment?
-No vaig arribar a escriure-hi mai.
Opina el Sr. Josep Pla que encara, en el temps actual, quan el nostre jovent
vol llegir, es decanta pel color rosa.
-Així -li demanem- els joves d'ara no són distints dels d'aleshores?
- Penso que ara, quan llegeixen, en el moment de fer-ho, els produeix un gran
efecte. I, no en dubteu -insisteix-, encara que hi hagués una predilecció,
posem per exemple, per les joguines bèl·liques, el cert és
que quan volen llegir, prefereixen literatura rosa. Però el rosa d'avui
és diferent. Encertar aquest to és difícil, em fa l'efecte.
No ho havia pensat mai.
El
primer número de "Patufet" va ser un èxit, i se'n van
haver de fer tres edicions, amb un total de 125.000 exemplars. El director de
la revista era Joan Sariol i Badia i es va intentar que s'hi anessin incorporant
els antics col·laboradors que encara eren vius: Antoni Batllori, Jofré,
Bécquer, Xirinius (Joan Juez), Josep Miracle, Font i Solsona, Coma i
Soley, Blasi i Rabassa, Lola Anglada, Joaquim Muntañola, Garcia Estragués;
entre els nous dels primers temps destaquen Joan Ferrándiz, Josep Escobar
i Peñarroya. Més tard van afegir-se alguns dels dibuixants i escriptors
de còmic més interessants del moment: el ja famós Perich,
Joan Palet, Toni Batllori, Joma, Ivà, Pere Olivé, Aurora Díaz
Plaja, Jordi Valent (Armand Blanc), Noel Clarasó, etc. La veritat és,
però, que de seguida sorgiren els partidaris (els que apostaven per la
continuïtat) i detractors (els que parlaven d'una excessiva fixació
en el passat) de la revista, que constantment intentava trobar la fórmula
idònia per tal d'aconseguir el màxim nombre de lectors sense trair
un certs principis tradicionals. Sigui com sigui, seccions com les "Històries
Possibles" de Ramon Folch i Camarasa o la pàgina gramatical de Josep
Miracle, "La Nuri també en vol saber", entre altres, tenien
molt bona acollida. No obstant això, les vendes anaven baixant i es van
fer modificacions, petites o grans: canvis de capsalera, passar de quinzenal
a setmanal (núm. 73), donar més importància a les il·lustracions...
fins que al número 90 es canvià el format, que passà a
ser de 17x24 i es varià la presentació, distribució de
l'espai, color, impressió; en fi, es va fer una revista moderna amb una
nòmina dels millors dibuixants catalans del moment, que aparentment podia
competir perfectament amb qualsevol altra. De totes maneres, les vendes van
anar baixant i en el número 167, del 29 de juny de 1973, la revista publicava
un editorial en què s'anunciava que a causa de la crisi econòmica
i pel fet de no trobar la línia adequada, s'encetava un compàs
d'espera fins a decidir què calia fer. Es tractava, certament, de l'anunci
del final definitiu de "Patufet". A continuació teniu l'editorial
esmentat i la portada del darrer "Patufet".
EL "PATUFET" FA UN COMPÀS D'ESPERA
El PATUFET no ha tingut temps de resoldre d'una manera definitiva la crisi que
se li va plantejar ara fa mig any. Aleshores,
davant la possibilitat que el nostre setmanari hagués de suspendre la
seva publicació, es va produir una entusiasta aportació de noves
subscripcions. Agraïdes i tot, cal dir que no foren en el nombre necessari
perquè el PATUFET pogués continuar el seu camí al marge
de les preocupacions econòmiques.
Cal convenir que el problema econòmic no era pas l'únic que el
PATUFET es tenia plantejat. Hi havia sobretot, el de la seva presentació.
L'estructura ideal ha sortit sovint reflexada a la secció "L'opinió
del lector", en la qual, però, s'ha expressat una varietat de tendències.
La seva mateixa varietat ha fet impossible de marcar una orientació precisa
que respongués al grat de tots. Una dificultat que s'hi afegia era la
mateixa necessitat de publicar sense interrupció la revista; la continuïtat
no permetia d'estudiar amb deteniment el problema en tots els seus aspectes,
i treure'n una conclusió vàlida; en definitiva, programar el contingut
majoritàriament desitjable per al nostre PATUFET.
Al cap de mig any s'ha cregut indefugible allò que les circumstàncies
ja aconsellaven a darreries de 1972: suspendre temporalment la publicació
del PATUFET, amb l'única finalitat d'estudiar l'estructura que li pugui
ser més beneficiosa. Aquesta estructura s'haurà d'ajustar, en
línies generals, a la suggerida per la majoria dels lectors que han opinat.
Hi ha, o sembla que hi ha, com un cert desig que el PATUFET d'avui s'acosti,
en alguna manera, al PATUFET d'ahir. Això és el que cal considerar
després de l'experiència del PATUFET concebut com a cosa nova.
La sola cosa que no és pot fer és precipitar-se. Vet ací
la gran raó que imposa una pausa en la publicació de la nostra
revista.
Farem tots el possibles perquè aquesta pausa sigui com més breu
millor. En l'endemig cercarem aquelles solucions que ens semblin més
ben orientades, amb el desig que, en la seva reaparició, sigui el PATUFET
que desitjaven tots els lectors que l'han abandonat i el PATUFET que esperaven
tots els lectors que li han estat fidels.
El PATUFET ha de continuar la trajectòria que ha estat la seva glòria.
Té al davant tota una història, de la qual no es pot desentendre.
Tots els homes fets avui van aprendre de llegir amb en PATUFET; hem de fer tots
els possibles per continuar aquesta missió, a fi que les generacions
que pugen puguin trobar en el PATUFET un semblant adjutori. Si Déu vol
hi arribarem.
No us diem, doncs, adéu-siau, sinó a reveure. Mentrestant pregueu
Déu perquè ens il·lumini, ens aplani el camí i ens
faci trobar la solució més justa. La que vós desitgeu,
la que desitgen els vostres amics, la que desitgem nosaltres. I que vingui ben
aviat. Estigueu a l'aguait de la reaparició del PATUFET. Ens retrobarem,
i reprendrem el camí que ara hem hagut d'interrompre. És, doncs,
amb tota la confiança, que us diem: Amics, a reveure!