1968-1973

Encara que en les pàgines anteriors hem escrit sobre el setmanari d'abans de la guerra, hem de recordar que "En Patufet" es va tornar a publicar posteriorment, tot i que no va obtenir l'èxit de la seva primera època.
Sembla ser que des de mitjans dels anys 50, J. M. Baguñà, el fill de l'antic editor, va intentar ressuscitar la revista, però va anar topant amb problemes a Madrid a causa, possiblement, del fet que la publicació primitiva havia estat un dels símbols -tot l'innocent que es vulgui- d'una Catalunya que no era convenient tornar a recordar. Finalment, el 6 de desembre de 1968, gràcies en bona part a les gestions d'Albert Viña, editor del popular "TBO", davant, entre altres, de Manuel Fraga Iribarne, en aquell moment ministre de Información y Turismo, va ser possible l'aparició del primer número de "Patufet" (sense l'article personal), amb una portada de Ferrándiz, molt conegut com a dibuixant de postals de Nadal, en què es veia un Patufet de nova estètica, acollidor i exultant de felicitat, especialment il·luminat, amb un colom de la pau en una de les mans i envoltat de les noves generacions que el llegirien; també hi havia dos personatges ancians que representaven els lectors de la primera època: l'un llegia una versió antiga del setmanari, mentre una velleta regalava un ram de roses de benvinguda al vailet. El contingut d'aquest número era sobretot un homenatge a la vella publicació: es repetien articles i dibuixos que ja havien aparegut i s'incloïen alguns inèdits que la guerra va aturar, com, per exemple, la darrera "pàgina viscuda" de 1938, que va aparèixer entre aquest número i el següent. Després del "Portic", en el qual Patufet recordava els temps passats, es proposava la continuïtat quant a l'ideari i es feia referència a algunes novetats, hi havia una entrevista curta a Josep Pla que reproduïm a continuació, perquè, tot i no ser especialment interessant quant a nova informació, té un caràcter premonitori quan diu que el color rosa és força difícil d'aconseguir. Efectivament, el color rosa, a més d'altres aspectes, tan engrescador en altres temps, no va acabar de convèncer a les noves generacions.
JOSEP PLA, ANTIC LECTOR D'"EN PATUFET"
La reaparició de "Patufet" ens mou a sol·licitar del Sr. Josep Pla la seva opinió sobre l'esdeveniment.
El nostre gran escriptor s'ha expressat en els següents termes:
-Quan jo vaig començar a llegir, em sembla que "En Patufet" ja sortia. El 1904, any del primer número, jo en tenia set de vida. Sóc de 1897. "En Patufet" entrava a casa de la mà d'un parent i es veia per moltes masies de la comarca. Va tenir tothora un gran èxit. La gent, grans i petits, van enlairar-lo; arribaria a obtenir uns tiratges molt respectables.
-Eficàcia de la publicació?
-Una eficàcia d'"En Patufet" és que les criatures el llegien. No sé per què, però aquest paper tenia una suggestió estranya, no sabria dir-ho. Potser la suggestió la donava Folch i Torres. Crec que tot el paper, dibuixos i articles, no es podia deixar de llegir de cap manera.
-Va col·laborar-hi, vostè, en algun moment?
-No vaig arribar a escriure-hi mai.
Opina el Sr. Josep Pla que encara, en el temps actual, quan el nostre jovent vol llegir, es decanta pel color rosa.
-Així -li demanem- els joves d'ara no són distints dels d'aleshores?
- Penso que ara, quan llegeixen, en el moment de fer-ho, els produeix un gran efecte. I, no en dubteu -insisteix-, encara que hi hagués una predilecció, posem per exemple, per les joguines bèl·liques, el cert és que quan volen llegir, prefereixen literatura rosa. Però el rosa d'avui és diferent. Encertar aquest to és difícil, em fa l'efecte. No ho havia pensat mai.

El primer número de "Patufet" va ser un èxit, i se'n van haver de fer tres edicions, amb un total de 125.000 exemplars. El director de la revista era Joan Sariol i Badia i es va intentar que s'hi anessin incorporant els antics col·laboradors que encara eren vius: Antoni Batllori, Jofré, Bécquer, Xirinius (Joan Juez), Josep Miracle, Font i Solsona, Coma i Soley, Blasi i Rabassa, Lola Anglada, Joaquim Muntañola, Garcia Estragués; entre els nous dels primers temps destaquen Joan Ferrándiz, Josep Escobar i Peñarroya. Més tard van afegir-se alguns dels dibuixants i escriptors de còmic més interessants del moment: el ja famós Perich, Joan Palet, Toni Batllori, Joma, Ivà, Pere Olivé, Aurora Díaz Plaja, Jordi Valent (Armand Blanc), Noel Clarasó, etc. La veritat és, però, que de seguida sorgiren els partidaris (els que apostaven per la continuïtat) i detractors (els que parlaven d'una excessiva fixació en el passat) de la revista, que constantment intentava trobar la fórmula idònia per tal d'aconseguir el màxim nombre de lectors sense trair un certs principis tradicionals. Sigui com sigui, seccions com les "Històries Possibles" de Ramon Folch i Camarasa o la pàgina gramatical de Josep Miracle, "La Nuri també en vol saber", entre altres, tenien molt bona acollida. No obstant això, les vendes anaven baixant i es van fer modificacions, petites o grans: canvis de capsalera, passar de quinzenal a setmanal (núm. 73), donar més importància a les il·lustracions... fins que al número 90 es canvià el format, que passà a ser de 17x24 i es varià la presentació, distribució de l'espai, color, impressió; en fi, es va fer una revista moderna amb una nòmina dels millors dibuixants catalans del moment, que aparentment podia competir perfectament amb qualsevol altra. De totes maneres, les vendes van anar baixant i en el número 167, del 29 de juny de 1973, la revista publicava un editorial en què s'anunciava que a causa de la crisi econòmica i pel fet de no trobar la línia adequada, s'encetava un compàs d'espera fins a decidir què calia fer. Es tractava, certament, de l'anunci del final definitiu de "Patufet". A continuació teniu l'editorial esmentat i la portada del darrer "Patufet".
EL "PATUFET" FA UN COMPÀS D'ESPERA
El PATUFET no ha tingut temps de resoldre d'una manera definitiva la crisi que se li va plantejar ara fa mig any. Aleshores, davant la possibilitat que el nostre setmanari hagués de suspendre la seva publicació, es va produir una entusiasta aportació de noves subscripcions. Agraïdes i tot, cal dir que no foren en el nombre necessari perquè el PATUFET pogués continuar el seu camí al marge de les preocupacions econòmiques.
Cal convenir que el problema econòmic no era pas l'únic que el PATUFET es tenia plantejat. Hi havia sobretot, el de la seva presentació. L'estructura ideal ha sortit sovint reflexada a la secció "L'opinió del lector", en la qual, però, s'ha expressat una varietat de tendències. La seva mateixa varietat ha fet impossible de marcar una orientació precisa que respongués al grat de tots. Una dificultat que s'hi afegia era la mateixa necessitat de publicar sense interrupció la revista; la continuïtat no permetia d'estudiar amb deteniment el problema en tots els seus aspectes, i treure'n una conclusió vàlida; en definitiva, programar el contingut majoritàriament desitjable per al nostre PATUFET.
Al cap de mig any s'ha cregut indefugible allò que les circumstàncies ja aconsellaven a darreries de 1972: suspendre temporalment la publicació del PATUFET, amb l'única finalitat d'estudiar l'estructura que li pugui ser més beneficiosa. Aquesta estructura s'haurà d'ajustar, en línies generals, a la suggerida per la majoria dels lectors que han opinat. Hi ha, o sembla que hi ha, com un cert desig que el PATUFET d'avui s'acosti, en alguna manera, al PATUFET d'ahir. Això és el que cal considerar després de l'experiència del PATUFET concebut com a cosa nova. La sola cosa que no és pot fer és precipitar-se. Vet ací la gran raó que imposa una pausa en la publicació de la nostra revista.
Farem tots el possibles perquè aquesta pausa sigui com més breu millor. En l'endemig cercarem aquelles solucions que ens semblin més ben orientades, amb el desig que, en la seva reaparició, sigui el PATUFET que desitjaven tots els lectors que l'han abandonat i el PATUFET que esperaven tots els lectors que li han estat fidels.
El PATUFET ha de continuar la trajectòria que ha estat la seva glòria. Té al davant tota una història, de la qual no es pot desentendre. Tots els homes fets avui van aprendre de llegir amb en PATUFET; hem de fer tots els possibles per continuar aquesta missió, a fi que les generacions que pugen puguin trobar en el PATUFET un semblant adjutori. Si Déu vol hi arribarem.
No us diem, doncs, adéu-siau, sinó a reveure. Mentrestant pregueu Déu perquè ens il·lumini, ens aplani el camí i ens faci trobar la solució més justa. La que vós desitgeu, la que desitgen els vostres amics, la que desitgem nosaltres. I que vingui ben aviat. Estigueu a l'aguait de la reaparició del PATUFET. Ens retrobarem, i reprendrem el camí que ara hem hagut d'interrompre. És, doncs, amb tota la confiança, que us diem: Amics, a reveure!