-Tinc moltes ganes de tenir una nena petita -li va dir-. Em podríeu dir què he de fer per aconseguir-ho?
-Oh! Això és bufar i fer ampolles -respongué la fetillera-. Pren aquest gra d'ordi; és ben diferent del que se sembra als camps o es dóna als animals. Planta'l en un test i ja veuràs què passa.
-Gràcies -va dir la dona, i va donar a la vella una moneda de plata a canvi del gra. En arribar a casa, va plantar el gra d'ordi en un test. Immediatament va créixer una flor magnífica, semblant a una tulipa de pètals molt tancats, just com una poncella.
-Quina flor tan bonica! -va exclamar la dona, mentre besava els pètals d'ambre i de porpra. I en aquell instant la poncella s'obrí, produint un lleuger cruixit. Era, efectivament, una tulipa, sense cap dubte; però a la corol·la, asseguda al verd vellut dels estams, aparegué una nena petitona, petitona, plena de gràcia i gentilesa, i com que amb prou feines la seva alçada superava la meitat d'una polzada, la van anomenar Patufeta.
Una closca de nou, neta com la plata, serví a la Patufeta de bressol, el seu matalàs era de fulles violeta, i pètals de rosa li feien de cobrellit. De nit dormia, i de dia jugava per la taula on la seva mare havia posat un plat ple d'aigua amb una garlanda de flors amb les tiges submergides en el líquid que l'envoltaven. Surava al plat una fulla de tulipa on solia instal·lar-se la Patufeta i la feia navegar d'una banda a l'altra amb l'ajuda de dos pèls blancs de cavall que li servien de rems. Feia goig mirar-la! La nena cantava amb una veu tan dolça i melodiosa, que mai no se n'havia sentit cap altra de semblant.
Una nit, mentre dormia en el seu deliciós llitet, entrà per la finestra, que tenia un vidre trencat, un gripau femella, que era molt lleig, gras i llefiscós. Va anar a parar a la taula on dormia la Patufeta tapada amb el seu llençol de pètal de rosa.
-Quina nena més maca per casar-la amb el meu fill! -pensà el gripau-. I agafant la closca de nou en què descansava la Patufeta, se la va emportar al jardí i va saltar pel mateix forat per on havia entrat.
Serpentejava per aquell indret un ample rierol, l'aigua del qual es filtrava en un espai humit, gairebé un veritable aiguamoll, on vivia el gripau amb el seu fill. Uf! El fill era tan lleig i fastigós que el gripau.
-Croac, croac, breque, quec! -fou tot el que sabé dir el molt estúpid quan veié aquella preciositat de criatura en la closca de nou.
-No facis tanta fressa, que es despertarà -digué la mare gripau-, i se'ns podria escapar, perquè és tan lleugera com un plomissol de cigne. La posarem en el bassal a sobre d'una d'aquestes amples fulles de nimfea que per a ella serà com una illa, i així la tindrem segura mentre anem al fons del bassal a preparar la millor cambra per rebre-la dignament, com un membre de la família.
Al rierol creixien moltes nimfees, amb unes fulles verdes que semblaven flotar sobre la superfície, i la més distant era també la més gran. El vell gripau la va triar entre totes i s'hi va traslladar nedant per dipositar-hi la closca de nou on seguia dormint la Patufeta. La pobra nena es va despertar molt aviat al dia següent i, en veure's en una fulla envoltada d'aigua per totes parts i sense possibilitats d'arribar a la vora, esclatà en un amarg plor. El vell gripau, tan bon punt va acabar d'arreglar la cambra per a la seva nora, tota decorada amb fulles de canya i pètals de lliris aquàtics, nedà fins a la superfície en companyia del seu horrorós fill, a la cerca del llitet de la Patufeta, amb la intenció d'instal·lar-la a l'alcova i procurant que res no li faltés per al seu casament; i aprofità l'oportunitat per presentar-li el nuvi. La mare gripau tragué el cap fora de l'aigua i digué:
-Aquest és el meu fill. Serà un excel·lent marit i vivireu feliços sota el bassal.
-Croac, croac, breque, quec! -fou l'únic que sabé dir el jove.
A continuació, agafaren el diminut llit i se l'emportaren nadant al fons; però la Patufeta es va quedar sola plorant sobre la verda fulla, perquè no volia viure amb gent tan lletja, i encara menys casar-se amb aquell monstre repugnant.. Els peixets que nedaven per allí i havien vist els gripaus, tragueren el cap per veure la nena. I tan aviat la veieren, pensaren que era massa bonica per casar-se amb un gripau estúpid. Aquell matrimoni era una monstruositat que ells no tolerarien. No, no, allò no podia ser! Es reuniren tots al voltant de la tija que sostenia la fulla on es trobava la Patufeta i, a base de moltes mossegades, la tallaren, i així la fulla va ser arrossegada pel corrent. Aviat la nena es trobà molt lluny, allà on els gripaus no la podien atrapar.
La Patufeta va passar navegant per diverses ciutats, i els ocellets que volaven de branca en branca, es posaven a cantar en veure-la: "Quin encant de nena!" La fulla no parava de córrer pel rierol, que s'anava engrandint; i així viatjà la Patufeta a terres molt remotes.
Una papallona blanca que voletejava sempre pel seu costat va acabar per posar-se sobre la fulla. S'havia corprès de la Patufeta i, ara que els gripaus ja no podien atènyer-la, l'acompanyava en la seva alegria. És clar que l'alegria es veia augmentada per aquells paratges tan bonics, en què el sol brillava resplendent, banyant de reflexos daurats la superfície de l'aigua. La Patufeta es tragué el cinyell, lligà un dels deus extrems a la papallona i l'altre a la fulla, que avançava més de pressa, remolcada per la papallona.
Però,
vet aquí que un gran borinot que passava per allí volant,
va veure la nena i, agafant-la amb les seves potents urpes, se l'endugué
a un arbre. La fulla continua rierol avall, arrossegant la papallona que
ara no se'n podia desprendre.Com n'estava d'anguniada la pobra Patufeta en veure's arrabassada a l'arbre pel ferotge borinot! Però el que més la feia sofrir era la desgràcia de la pobra papallona que, lligada a la fulla, no podria deslliurar-se'n i es moriria de fam. Aquells pensaments preocuparen molt poc el ferotge borinot, que diposità la seva bella càrrega en la fulla més gran de l'arbre, i l'obsequià amb la millor mel de les flors, tot declarant que era molt bonica, encara que no podia competir la seva bellesa amb la d'un borinot. Aviat reberen la visita de tots els borinots que vivien a l'arbre. Examinaven la Patufeta, i les senyoretes borinots movien les antenes i deien:
-Que lletja és! Només té dues cames!
-I quina cintura tan estreta! Uix! Sembla un ésser humà. Quin horror! -deien les senyoretes borinots.
I tan bonica com era la Patufeta! Fins i tot el vell borinot que l'havia raptada ho havia confessat; però com que tots els seus companys deien que era lletja, ell mateix també ho cregué i no la va voler més: ja podia marxar on li donés la gana. L'agafaren i la baixaren de l'arbre per deixar-la damunt d'una margarida. La pobra criatura plorava, en veure que per la seva lletgesa ni els abellots li deien res. I tot i així, era la criatura més bella que pugui concebre la imaginació, i tan tendra com el més bonic pètal de rosa.
Es va veure obligada a viure tot l'estiu sola en el bosc. Es construí un jaç de brins, que va penjar sota una gran fulla d'anemone per protegir-se de la pluja. Per tot aliment, xuclava la mel de les flors, i bevia la rosada que cada matí trobava a les fulles. Així passà l'estiu i la tardor, però arribaren els freds, els freds crus de l'hivern. Tots els ocells, que li havien dedicat tan belles cançons, emigraren; les flors i les fulles dels arbres s'assecaren i caigueren. La fulla d'anemone sota la qual penjava el seu llit, va anar empal·lidint, assecant-se i enrotllant-se, fins que es convertí en un pal dur, i ella tremolava de fred, perquè ja no portava més que parracs i era tan petiteta i fràgil. Pobra Patufeta! Va estar a punt de gelar-se. Començà a nevar i cada floc que li queia era com una palada que caigués sobre nosaltres, que som grans, mentre que ella només feia una polzada. Aleshores es va aixoplugar sota una fulla seca, però no s'escalfà gens i tremolava de fred.
A l'extrem del bosc s'estenia un camp de blat, però feia temps que s'havia segat i només quedava el rostoll, que semblava un bosc d'estaques clavat en la terra gelada. Oh! Quin fred feia també allí! Per fi va arribar a la porta d'un ratolí de camp.
En un forat obert sota el rostoll, que conduïa a l'amagatall del ratolí, de calentes i còmodes habitacions, amb un graner ben proveït, bona cuina i millor rebost. La pobreta es quedà a la porta com una captaire, demanant l'almoina d'un gra d'ordi, perquè feia dos dies que no havia pogut tastar res.
-Pobra nena! -digué el ratolí, que tenia bons sentiments-. Entra, que t'escalfaràs i menjaràs alguna cosa.
I com que la Patufeta li va caure bé, li digué a la sobretaula:
-Si vols, pots quedar-te tot l'hivern, i no cal que facis més que netejar-me la casa i contar-me rondalles, que m'agraden molt.
La Patufeta acceptà agraïda, i s'ho passava molt bé.
-Aviat tindrem una visita -digué el ratolí un dia-. El meu veí sol venir a veure'm un dia a la setmana. És més ric que jo; té unes grans habitacions i porta una pellissa negra, llustrosa i finíssima. Si el poguessis aconseguir per marit, seria la teva fortuna; però és cec i no et veurà. Explica-li aquestes històries tan precioses que saps.
A la Patufeta tot això no li va interessar gaire ni es va fer il·lusions amb el veí, que resultà que era un talp. Aquest va fer la seva visita, lluint la seva casaca de vellut negre. El ratolí llagotejà el talp davant de la Patufeta, parlant de les riqueses i del talent del veí, explicant que tenia una casa vint vegades més gran que la d'ells, i remarcant les coses que li havia ensenyat; però també digué que no li agradaven el sol ni les flors, i que se'n burlava perquè mai no les havia vistes.
Més tard la convidaren a cantar, i la Patufeta entonà el "Abellot, vola, vola" i "El frare va al camp". En escoltar una veu tan dolça, el talp s'enamorà de la nena, però no ho donà a entendre, perquè era un prudent baró.
En poc temps va construir un passadís subterrani entre casa seva i la del ratolí, i l'invità i també a la Patufeta que passessin quan volguessin a les seves cambres, i els va advertir que no s'espantessin per trobar en un dels passadissos un ocellet mort. Era un ocell de bo de bo, amb bec i ales, que sense dubte havia finat en començar l'hivern, i l'enterraren al lloc on el talp acabava de construir el passadís.
El talp agafà amb la boca un tros d'esca podrida que enllumenava com una llanterna la foscor, i precedí els invitats per tal que no ensopeguessin en l'obscuritat del túnel. En passar per on es trobava l'ocellet, el talp empenyé amb el seu fort musell la terra del sostre i de seguida va fer un forat pel qual penetrà la llum, deixant veure el trist espectacle d'una oreneta morta, amb les ales encongides contra el pit i el cap i les potes ocultes entre les plomes: senyal que l'havia matat el fred. La Patufeta es va commoure profundament en veure-la, perquè estimava molt els ocellets que a l'estiu la saludaven cantant i refilant tan carinyosos; però el talp li donà un cop amb les urpes de les seves potes tot dient:
-Ja no piularàs més. Quina desgràcia haver nascut ocell! Gràcies a Déu, cap dels meus fills ho serà! A l'estiu no fan més que cantar, i a l'hivern es moren de fam.
-Deu ser veritat, quan ho diu un baró tan experimentat -convingué el ratolí-. No sé de què els aprofita tan piular si, quan arriba l'hivern, s'han de morir de fam o de fred. I diuen que això és de bon gust!
La Patufeta no digué ni una paraula; però quan els altres s'allunyaren, retrocedí, apartà les plomes que tapaven la cara de l'ocellet i li va fer un petó als ullets tancats.
-Potser era el que aquest estiu em saludava amb els seus refilets -va pensar-. Oh! Com m'alegrava la vida el dolç ocellet!
El talp s'aturà a l'entrada de casa seva i va fer els honors als hostes. Aquella nit, la Patufeta no pogué dormir. S'aixecà, trenà un tapís de fenc, el farcí de tou cotó que trobà en les cambres del ratolí i tapà l'ocell mort, abrigant-lo bé perquè estigués ben calentet.
-Adéu, gentil ocellet! -va dir. Adéu! I gràcies per les delícies em vas proporcionar aquest estiu amb les teves melodies, quan els arbres eren tan verds i el sol baixava a escalfar-nos. I dit això, recolzà el seu cap en el pit de l'oreneta. De sobte, se sorprengué en notar un batec del cor de l'animalet. L'ocell no estava mort sinó letàrgic pel fred, i, amb la calor, recobrava la vida.
Quan arriba la tardor totes les orenetes emigren a climes benignes, i si alguna fa el ronso i el fred se n'apodera, cau balba com si fos morta i la neu la cobreix com una mortalla.
La Patufeta tremolava de por, perquè l'ocell era molt gran al seu costat; però es revestí de valor, mantingué ben premuda la flassada perquè no li passés fred, va anar a buscar una fulla de menta que a ella li servia de cobrellit, i la posà sobre el cap de l'ocellet.
La nit següent va tornar a veure'l i el trobà viu, però tan dèbil que només va poder obrir els ulls un moment per mirar la seva protectora, que el vetllava amb un tros d'esca podrida, ja que no tenia una altra llum.
-Gràcies gentil nena -digué amb veu apagada el malalt-. Em trobo tan bé i tan calentet que espero recobrar aviat les forces i poder volar a la llum del sol.
Com que va veure tan animada l'oreneta, li portà aigua en el pètal d'una flor, i la malalta, després de beure, contà que s'havia enganxat una ala en un esbarzer i que no li fou possible seguir les altres en el seu ràpid vol a terres càlides, per molts esforços que va fer, i caigué a terra i no recordava com havia anat a parar on l'havia trobat.
Durant tot l'hivern, la Patufeta va tenir cura de l'oreneta amb la sol·licitud i tendresa d'una germana, sense dir una paraula de les seves anades i vingudes al talp i al ratolí, que no tenien simpatia pels ocellets. I quan va arribar la primavera i el sol va acaronar la terra amb els seus raigs, l'oreneta s'acomiadà de la Patufeta, que va engrandir el forat que el talp havia fet amb el seu musell. El sol va entrar de ple inundant-lo de llum i l'oreneta va proposar a la Patufeta que se n'anés amb ella; podia muntar en les seves ales i volarien fins al verd bosc. Però la Patufeta pensà que el ratolí podia enfadar-se si l'abandonava sense motiu aparent, i digué:
-No, no puc.
-Adéu, doncs, tendra i gentil nena! -digué l'oreneta i es llançà a l'espai. La Patufeta la seguí amb la mirada i les llàgrimes li ennuvolaren la vista, perquè estimava moltíssim l'oreneta que s'allunyava.
-Vit, vit, xirrivit! -cantà l'ocell, amb una darrera salutació abans de perdre's en el bosc espès.
La Patufeta restà molt trista perquè no li permetien sortir a prendre el sol. Havia sembrat blat damunt del cau del ratolí, i quan cresqué es convertí en un bosc espessíssim per on no podia caminar la petitona sense perdre's.
-Has de preparar ton aixovar de núvia per casar-te aquest estiu -li digué el ratolí, perquè el carregós del veí, molt empolainat amb una fina casaca de negre vellut, s'havia presentat a demanar la seva mà-. Et falten vestits de llana i roba blanca. Per ser esposa del Talp cal que tinguis alguna cosa més del que portes.
La
Patufeta va haver de filar, i el talp contractà quatre aranyes que
teixien per a ella sense descans. El talp la visitava cada nit, i sempre
deia que quan s'acabés l'estiu el sol no escalfaria tant; perquè,
en aquell moment, la terra cremava i s'enduria com una pedra. Sí,
calia esperar que passés l'estiu per celebrar el seu casament amb
la Patufeta. Però la nena anava llanguint en la seva tristesa perquè
no estimava l'empipador talp. Cada dia, al matí, en sortir el sol,
i a la tarda, quan es ponia, s'escapava fins a la porta, i si el vent bufava
separant les espigues i deixant-li veure el cel blau, s'entusiasmava amb
la claredat i la bellesa de tot el d'allí fora, i el seu tendre cor
accelerava els batecs pel desig de veure una altra vegada la seva estimada
oreneta. Però, ah!, no tornava, distreta sense dubte per la delícia
de volar per la frondositat del bosc.-D'aquí quatre setmanes serà el teu casament -li anuncià el ratolí.
La Patufeta començà a plorar, i declarà que no volia casar-se amb aquell enutjós talp.
-Capricis de nenes ximples! -remarcà el ratolí.
-Mira, no t'entossudeixis, perquè et mossegaré, i tinc ben esmolades les dents. On trobaràs un nuvi més distingit? Ni la mateixa reina porta un abric de pells tan ric com el seu, i a més té plena la cuina i el celler. Li hauries d'estar agraïda!
Arribà el dia del casament i es presentà el talp per emportar-se la Patufeta, que havia de viure amb ell sota terra, sense sortir mai a prendre el sol, perquè a ell no li agradava. La nena estava consternada. Tan sols li quedava el consol d'acomiadar-se del bell sol, gràcia que li fou atorgada pel ratolí després de suplicar molt, a condició que no traspassés la porta.
-Adéu, sol esplendorós! -li digué aixecant els braços al cel i allunyant-se uns passos de la porta, ja que ja havien segat i el camp estava en rostoll-. Adéu, adéu! -repetí, abraçant una vermella rosella-. Si veus l'oreneta digues-li com l'estimo.
-Vit, vit, xirrivit! -sentí de sobte sobre el seu cap. Aixecà els ulls i reconegué l'oreneta, que passava volant per allí. Quan l'ocell veié la Patufeta se sentí molt content, i ella li contà la pena que tenia perquè la casaven amb un talp molt lleig i l'obligaven a viure sota terra, privada de la llum del sol. I en dir això, no pogué contenir les llàgrimes.
-S'apropa l'hivern -digué l'oreneta- i jo he de partir a països més càlids. Vols venir amb mi? Puja a la meva esquena. Lliga't bé amb el cinturó i fugirem del lleig talp molt lluny, a través de les muntanyes, a regions on el sol brilla més que aquí, on hi ha una primavera eterna i hi ha flors bellíssimes. Sí, vola amb mi, estimada Patufeta, tu que em salvares la vida quan em vas trobar erta en aquell fosc passadís.
-Sí, t'acompanyo -digué la Patufeta.
S'assegué a l'esquena de l'ocell, passant les cames entre les ales, i es lligà fortament a una de les plomes més fortes. Aleshores l'oreneta volà per sobre dels boscos i dels mars, per sobre de les més altes muntanyes cobertes de neus perpètues, i la Patufeta es protegia del fred arrupint-se sota les plomes de l'ocell, traient només el cap per no perdre's els magnífics panorames que s'oferien a la seva vista.
Per fi arribaren a les regions càlides, on el sol brillava més intens i el cel semblava dues vegades més alt; on els camps tenien clapes de verdura de pàmpols plens de raïms i boscos de llimoners i tarongers; on l'aire estava embalsamat de murtes i mareselva i pels corriols corrien nens encisadors jugant amb papallones sorprenents per les seves mides i bellesa. L'oreneta continuà volant i el paisatge era cada cop més vistós. Per fi arribaren a un llac blau i transparent, envoltat d'una magnífica arbreda i al costat del qual s'alçava un vetust palau de cegadora blancor. Els ceps trenaven capriciosament sons sarments per les columnes de les galeries, en el sostre de les quals havien construït el seu niu un gran nombre d'orenetes, i en un hi vivia la que portava la Patufeta.
-Aquesta
és casa meva -digué l'ocell-, però si prefereixes viure
en una flor, et deixaré dintre del calze de les que viuen en el jardí,
i serà tan feliç com puguis desitjar.-Serà deliciós -acceptà la nena picant les mans de gust.
Una llarga columna enderrocada i partida en tres trossos es perdia quasi a la vista, sepultada en la frondosa vegetació, i entre les escletxes creixien les flors més grans i boniques que la Patufeta havia pogut admirar en la seva vida. L'oreneta deixà la seva amigueta en un ample calze. Oh, sorpresa! En el centre de la flor hi havia un donzell de la seva mateixa alçada, blanc i transparent com si fos de cristall; cenyia el seu cap una corona d'or, i dues ales ornaven la seva esquena. Era l'àngel de la flor. En cada calze hi havia un ésser tan delicat i diminut com ell, d'un o l'altre sexe; però aquest era el Rei d'aquell poble meravellós.
-Déu meu, que bell és! -sospirà la Patufeta a l'oïda de l'oreneta.
El príncep s'espantà molt en veure aquest ocell gegantí; però quan veié la Patufeta, no tingué límits la seva alegria, perquè era la
donzella
més preciosa que havia conegut. Tan profundament quedà impressionat
per la seva bellesa, que es va treure la corona i la posà al cap
de la nouvinguda, li preguntà el seu nom i li digué si volia
ser la seva esposa i Reina de totes les flors. Quina dferència entre
aquest bell donzell i el gripau estúpid o el talp empipador, amb
el seu abric de rica pell! Sense vacil·lar respongué que sí,
i a l'instant sortiren de totes les flors dames i cavallers vestits tan
luxosament, que feia goig contemplar-los. Cada un oferí a la Patufeta
un regal, i el millor de tots fou un parell d'ales de papallona blanca,
que, enganxades a l'esquena, li permetien volar de flor en flor. Hi hagué
una gran alegria i, des del seu niu, l'oreneta dedicà als nuvis el
millor repertori dels seus cants, encara que en el fons del seu cor sentia
la tristor de no poder viure sempre en companyia de la Patufeta.No has de dir-te Patufeta -digué l'àngel de la flor-, que és un nom lleig i tu ets molt bonica. Nosaltres et direm Maia.
-A reveure, a reveure -cantà l'oreneta, acomiadant-se d'aquelles terres ardoroses per tornar a Dinamarca. Tenia el niu sobre la finestra de l'home que sap explicar contes de fades. Li ho contà tot: "Vit, vit, xirrivit!", i a través d'ell ha arribat aquesta història a nosaltres.
