JOCS INFANTILS. LA RONDALLA DEL DIJOUS

De la mateixa manera que a la revista pionera "En Patufet", a "La Rondalla del Dijous" s'anaren explicant jocs infantils de l'època durant el segon semestre de 1909, que aparegueren de forma irregular -amb més freqüència al principi i més espaiats al final-. En alguns casos se citava el nom de qui havia recollit i transcrit el joc (per exemple, Aureli Capmany, que més tard publicaria Cançons i jocs cantats de la infantesa (1923)), però en altres ocasions es descrivia sense esmentar la procedència. S'anaven compaginant els jocs que es basaven sobretot en les aptituds físiques dels participants amb d'altres que destacaven la seva intel·ligència. Sigui com sigui, podeu observar que sovint hi havia una absència total de competitivitat -això comença a ser impensable en els nostres dies-, i l'interès es concretava únicament en el propi plaer que la participació comportava; si de cas podia passar que: "Si la que balla al mig és airosa i sap moure's amb gràcia, és molt distret veure'l jugar". En alguns casos, els jocs anaven acompanyats d'uns excel·lents dibuixos de Kate Greeneway.

El puput

Un nen amb els ulls tapats per un mocador fa tots els possibles per agafar un dels seus companys que roden al seu voltant fent la sardana i desfent-la tot seguit quan veuen que el que busca s'acosta. Ell prova d'endevinar el nom, sigui tocant els seus vestits o fent-los parlar. Quan el té, o li ha endevinat el nom, aleshores ell passa a puput i l'altre entra a la rodona.

La terra, l'aigua i l'aire

Els que juguen formen un rotllo i un d'ells s'asseu al mig. Aquest té a les mans una pilota o un mocador; compta fins a deu i tira la pilota sobre els genolls d'algun dels seus companys. Si diu terra, la persona que té la pilota sobre els genolls ha de dir immediatament el nom d'un animal que visqui a terra; si diu aigua, algun peix; i si diu aire, algun ocell. Si el que ha tirat la pilota torna a comptar fins a deu sense que aquell que la té respongui tot seguit, aquest ha de pagar una penyora.

La pastora i el llop

Tots els que juguen es posen en línia a un dels costats del saló o del prat, mentre la nena que fa de pastora es posa a l'altre costat. El que fa de llop es posa al mig o bé s'amaga darrere d'una cadira o d'un arbre. Aleshores la pastora es posa a cridar:
-Ovelletes, ovelletes, entreu a la caseta!
I una de les ovelles respon:
-Tinc por del llop!
I la pastora diu:
-El llop és a la ciutat:
d'aquí set anys haurà tornat.
Ovelletes, veniu, veniu!
Aleshores totes les ovelles hi van i s'esforcen a anar ben lleugeres per no ser agafades pel llop, que fa tots els possibles per endur-se-les. El joc continua fins que tots els que juguen són amb la pastora o tots han sigut agafats pel llop.

Passa, passa, sabateta

Tots els nens estan a terra formant rotllo, i dissimuladament fan passar de mà en mà una sabateta, tot dient Passa, passa, sabateta, de manera que no se n'adoni el company que va voltant el rotllo per endevinar en quines mans es troba la sabateta. Tot d'una aquesta es posa davant dels nens dient:
-Tu tens la sabateta.
I ell ha d'obrir immediatament les mans. Si la té pren el lloc del que buscava i l'altre s'asseu al seu lloc, i, si no la té ell, va continuant buscant fins que troba el que la té.

Sargantana, treu el cap
Joc popular

Sargantana treu el cap,
que el teu pare n'és penjat
a les forques de Mallorca.
Tira-li corda, tira-li corda.

Un o més nois, ajaguts a sobre d'un marge, amb un tronc o bastonet que té al cap un fil amb un llaç escorredor, van cantant la transcrita quarteta amb la innocent intenció que la sargantana els sent i creu, sortint més aviat del cau en què s'ha amagat per lliurar el seu pare de la forca; però si surt, qui s'enforca és ella. Aleshores marxen els nois tots satisfets, portant-la penjada.
Recollit per Vicens Plantada i Fonolleda

Tinc una panera
Joc per a nois i noies

Un dels jugadors comença dient:
-Tinc una panera.
El que està al seu costat li respon:
-Què hi has posat a dins?
El primer contesta:
-Una ametlla.- O un altre objecte que comenci amb a.
El que està a banda dreta del primer jugador diu al seu veí:
-Jo tinc una panera.
I com a contesta dóna el nom d'un objecte que comenci amb b.
El joc continua fins que s'han acabat totes les lletres de les beceroles.

Titllo o aixerranca
Joc per a nois o noies

Aquest joc el fan dos nois o noies, i fins un, si vol.
Es marquen les ratlles amb guix tal com s'indica en la figura i, després d'haver-se fet a palletes o a parells i senars qui li toca fer primer el joc, comencen. Agafen un tros de rajola petitet que es diu titllo, i des de el punt A el tiren a la casa primera i entren a dins a peu coix, i amb la punta del peu s'ha de fer sortir a fora, fent el jugador el mateix, sempre a peu coix. Torna a tirar la pedra a la casa segona, i fa el mateix després. Tira el titllo al sant repòs xic, s'ha de fer passar de l'un costat a l'altre, i després tirar-lo a fora, i així segueixen, fins arribar al cel.
Si el titllo queda a creus, és a dir, sobre una ratlla; si no va allà on se'l tira; si surt pels costats o pels angles (anomenats les bruixes), i el noi trepitja una ratlla o es posa al lloc on no li toca, perd i juga l'altre; advertint que si ja havia entrat en el joc, torna a córrer des del punt des del punt on es trobava quan havia perdut.
Es reposa (quan és fora del sant repòs el titllo) posant-s'hi el jugador cama ací cama allà. Per això s'anomena l'aixerranca. Té molt mèrit pel noi que juga que amb una sola puntada de peu faci sortir el titllo, sobretot si és del cel.
El que acaba primer ha guanyat. Llavors posa el titllo sobre la punta del peu i el llança amb una puntada tan lluny com pot fer-lo anar, fugint a peu coix en direcció contrària, i el que ha perdut corre a buscar el titllo i deixar-lo al lloc des d'on l'ha tirat, corrent-li al darrere fins a agafar-lo, i quan l'ha agafat l'ha de portar a cool-i-bè des d'allí fins on hi ha el titllo.
Aquest joc és molt saludable, perquè es desenrotlla la vista i sobretot els músculs de les cuixes i espinada: per això es recomana que no l'oblidin.
Recollit per Aureli Capmany

A la una, el sol i la lluna
Joc popular

Per aquest joc es posa un noi un xic ajupit, recolzant, si vol, les mans als genolls. Els altres, des de set o vuit passes lluny, arrenquen la correguda i han de saltar per damunt d'ell posant-li les mans sobre l'esquena i dient a cada salt:
A la una, el sol i la lluna.
A les dos, qui para és un gos.
A les tres, no digueu res.
A les quatre, perd qui toca.
A les cinc, posarem el drinc.
A les sis, el cavall gris.
A les set, el barretet.
A les vuit, un bon bescuit.
A les nou, el dinar es cou.
A les deu, farem la creu.
A les onze, Santa Maria s'enfonsa. A collir confits.
A les dotze, la xocolata.

Aquest joc és molt higiènic. També és molt divertit, si no hi ha cap noi mal intencionat. Si n'hi hagués algun, moltes vegades causa ploralles per les caigudes que ocasiona.
Recollit per Vicens Plantada i Fonolleda

El joc de les rondalles

Un dels jugadors comença a contar una rondalla molt interessant i suspèn la naració en un dels punts més culminats. El seu veí de l'esquerra ha de continuar-la immediatament i conduir-la igualment a una situació tant emocionant com la primera; el veí de l'esquerra d'aquest darrer la reprèn i la condueix fins a un altre punt semblant; i, així, seguint sempre per l'esquerra, fins al final de la rodona, el darrere de la qual ha d'acabar la rondalla d'una manera interessant.
Així, per exemple, el primer jugador comença: "Una vegada, a altes hores de la nit, un cavaller travessava un bosc molt espès, quan tot d'un plegat va sentir un gros brogit al seu voltant i va veure..." Aquí el jugador s'atura i el seu veí continua: "... una colla de lladres armats que es dirigien al seu encontre. Es disposava a defensar-se, quan..." I així, per l'estil, fins al final.

El joc de les flors

Els jugadors estan asseguts formant rodona, i cada un d'ells agafa el nom d'una flor. El més jove està dret al mig de la rodona i fa giravoltar un plat o una moneda, i quan ho té en marxa corre a seure anomenant una flor, per exemple, Clavell, o qualsevol altra de les que hagin adoptat els jugadors. El Clavell s'aixeca de seguida i vigila que l'objecte que roda no pari, i quan veu que minva la seva força li dóna nou impuls i corre també a seure, anomenant una altra flor. I així fins que ho han fet tots els de la rodona.
El jugador que, després d'ésser anomenat, deixa parar l'objecte que roda, paga penyora.

La caça del mocador

Els jugadors estan drets formant rodona i donant-se les mans. Un d'ells, tot corrent al voltant de la rodona, llença el seu mocador a terra davant d'un dels seus companys. Aquest ha d'arreplegar-lo de seguida i atrapar el que corre. Quan l'ha atrapat, se'n tornen tots dos al seu lloc en la rodona i el veí de la dreta de l'atrapat comença novament el joc, que dura fins que tots els que juguen han corregut.

La diligència

Com més siguin per jugar, millor. Cada un dels jugadors pren el nom d'algun objecte referent a la diligència: així, l'un s'anomena fuet, l'altre les rodes del davant, l'altre una senyora vella, l'altre el postilló, els altres el bagatge, el cavall de la dreta, el de l'esquerra, etc. El més gran o el més eloqüent dels jugadors s'encarrega de contar una història en la qual han de figurar-hi tots els noms que han pres els seus companys. Així que un d'ells se sent anomenar en el curs de la narració, ha d'aixecar-se i donar una volta pel rotllo, i, després de saludar, tornar-se'n al seu lloc. cada vegada que el narrador pronuncia la paraula diligència, tots s'aixequen i saluden. Si un dels jugadors deixa passar el seu nom sense adonar-se'n, paga penyora.

El present de Nadal

S'embolica amb un paper ben gros un paquet de dolços i caramels, es lliga al capdavall d'un bon cordill i es penja davant d'una porta; després, un dels nens, amb els ulls tapats, passa amb un bastó a la mà, esforçant-se a tocar el paquet. Si realment el toca, el paquet serà d'ell. Si no el toca després de tres vegades, haurà de cedir el bastó i la bena dels ulls a una altre company i declarar-se vençut. Si en el paquet es fa un forat amb els cops i el seu contingut cau, llavors tots els nens es partiran els dolços com a bons germans.

Ball de la cacerola

Aquest joc generalment el fan noies. Posant-se en rodona, donant-se les mans i fent sardana, canten:
Entrem-hi tots
al ball de la cacerola.
Entri-hi vostè,
senyora...
Aquí es diu el nom d'una de la rodona, i l'anomenada passa al mig a ballar tota sola, mentre les altres continuen fent sardana i cantant:
Entri-hi vostè,
que la ballarà bé.
Aquí veureu com salta,
aquí veureu com balla.
Porta mantellina
d'estovalla fina,
coll de tortuga que tota es belluga.
Aquí veureu com balla,
aquí veureu com salta.
Si prou ha saltat,
si prou ha ballat,
que se'n torni
al meu costat.
I llavors la noia del mig se'n torna amb les del rotllo i comença altre cop el joc, fins que han ballat totes soles al mig de la sardana, després de l'una l'altra. Si la que balla al mig és airosa i sap moure's amb gràcia, és molt distret veure'l jugar.
Explicat per Aureli Capmany