L'any 1867 Frederic Soler publicà dos volums de poesia de característiques singulars respecte el conjunt de la seva obra. Es tractava de Cuentos de la vora del foch i Cuentos de l'avi . Els títols podien ser enganyosos, es podia pensar que es tractava de reculls de rondalles tradicionals o populars destinats als infants. És cert que una part del contingut dels llibres el podien llegir i entendre els nens, però els origens dels reculls eren molt més ambiciosos. L'autor -fixeu-vos que no feia sevir el pseudònim teatral "Serafí Pitarra"-, en un pròleg força extens -15 pàgines- , explica en el primer llibre els motius que el dugueren a escriure les 20 composicions. Llegim-ne alguns fragments amb l'ortografia normalitzada: "La poesia popular, tendra i senzilla, ha sigut sempre el punt vers on hem dirigit el nostre pensament, i si en ell podem fer un ramillet, encara que sols sigui de gessamins i violes boscanes, contents deixarem per altres els artificiosos jardins plens d'ufanoses roses i encesos clavells perquè hi facin riques i estudiades joies [...] Quan en llegir els contes d'en Trueba, recordí el rica que és nostra estimada Catalunya en aquella mena de poesia, m'entrà un desig tan gran de fer-ho conèixer, que ara que ho realitzo puc ben dir que sento una de les majors satisfaccions que he sentit en ma vida. Per mi, la poesia popular, és la sublimitat del bell dins l'expressió de sa major senzillesa. És l'expressió dels grans sentiments i les grans obres, reduïda la forma pròpia per a que pugui desxifrar-la el poble, que amb poc cap per entendre-la, té prou cor per sentir-la." Expressats els orígens dels poemes, Soler exposava les virtuts que trobava en el poble i en la poesia que aquest entenia i transmetia, i com la literatura popular podia i havia d'existir al costat de la literatura culta. Continuava escrivint: "Los Cuentos de la Vora del Foch, pels pocs que no ho sàpiguen, vénen a ser unes narracions que si bé d'una forma i llenguatge candorosament agradable, la major part no tenen fondo, argument seguit, ni fi moral. És precís fer excepcions en favor d'algunes que tenen totes aquestes qualitats en un grau eminent; més com hem dit, una altra gran part no, i si de cas, les té tan encobertes, que sols un destriador de l'al·legoria pot penetrar-ho. Això és el que hem procurat nosaltres que no succeís amb les nostres." Una vegada aclarides algunes de les característiques que diferenciaven els seus poemes d'altres de tipus popular, l'autor classificava el material que es trobava en la seva obra: "Dins el títol que donem a l'estampa el nostre llibre, hi tenen cabuda els contes pròpiament dits, les balades, les cançons, els trossos de romanços, i fins i tot les conegudes endevinalles catalanes. Tot això és el que es conta a la vora del foc, i com el poble no sap distingir i ni tan sols sap, per exemple, que existeixi el nom de balada, tot ho confon, de tot en diu conte, i confós i tal com ell es creu que és, serà de la manera que nosaltres ho anirem donant al públic." Frederic Soler continuava aclarint possibles dubtes sobre l'obra que havia escrit i, sobretot, dedicava una bona part de pròleg a justificar el tipus de llengua que havia triat, amb la qual cosa prenia clarament partit en la polèmica que en la seva època s'havia encetat a l'entorn de la llengua literària. No és aquest el lloc més adequat per mostrar els seus arguments en aquest aspecte, però si voleu els podeu llegir a través del següent enllaç.

A continuació podeu veure la portada del llibre (en la segona edició, de 1889) que com hem dit pot resultar enganyosa ja que, malgrat el que insinua el dibuix, el destinatari de les poesies - així ho especifíca en el segon llibre o en els fragments anteriors- era la família en general, o aquell lector interessat per la vella literatura oral i més especialment per la història o les llegendes del país, com podeu comprovar en el poema sobre el comte d'Urgell que figura després de la portada, que segurament podia fer que el lector s'interessés per la història de Catalunya a partir d'aquest episodi que narra com es produí el canvi dinàstic en la Corona d'Aragó després de la mort de Martí l'Humà.

LO COMTE Y L'INFANT

-CUENTO-

I

Lo séu oncle don Martí,
rey llegítim d'Aragó,
no'l feu hereu quan morí,
demanant que ho fós lo qui
ho sigués per successió.

Lo major dret qui'l tenia
era aquest Comte d'Urgell;
mes lo ceptre s'ho valía,
y lo regne que ell volía
volgueren altres com ell.

Com que es rica nostra terra,
tothom n'era pretendent,
y per lliurarans de la guerra,
que ditxa y tresors enterra
se juntá en Casp parlament.

Lo parlament decidí,
per damunt del dret passant,
que era lo sol rey d'aquí,
per lleys y per dret diví,
un que en Castella era infant.

La mare del comte irada,
no s'atengué à lo promés,
y cridá, al veurers robada
corona tan desitjada:
-No, fill meu, ¡O rey ó res!

Emprengue'l Comte la guerra
sols per sa mare alentat;
alçá pendóns en la serra,
y així's vegé en nostra terra
lo trist fi del Desditxat.

II

Quant damunt llit d'esmeraldas
mort lo sol en l'horitsont,
fent d'or y foch las guirnaldas
de flors, que'l mont te en sas faldas,
ell s'estava al cim del mont.

Esguardava fret y mut
lo fons inmens de un barranch
entre'ls abismes perdut,
y al pit portava en l'escut
las quatre barras de sanch.

Aprop d'ell y embadalit
contemplant la maravella
del sol fugint de la nit,
un Infant duya en son pit
las duas torres de Castella.

Se miraren ab cinisme,
y al cercar los dos consol,
ne vegè en son parasisme,
l'un, deshonra dins l'abisme;
l'altre gloria en aquell sol.

Lo veurers junts dalt la serra,
los oprimó com dogal;
y llansan lo crit de ¡Gerra!
Quant entre'ls dos cau á terra
una corona real.

S'abaixa'l Comte a cullirla
quant l'Infant ja s'hi abalansa,
y entre llurs mans al tenirla
braus forcejan per possehirla;
mes en va un y altre's cansa.

La forsa al fi'ls abandona;
resisteixen ja ab traball;
l'un la deix, l'altre la dòna,
se'ls escapa, y la corona
rodola montanya avall.

Surt desesperat un crit,
malehint sa negra estrella,
ronch del fons de cada pit.
Y se'n llansan tot seguit
montanya avall detrás d'ella.

Lo qui primer hi arribava
era rey dins poca estona;
mes cap dels dos l'alcansava,
y, rebotent, rodolava
montanya avall la corona.

Y al rebótrer per tant roch
com té lo mont en sas faldas,
llansant espurnas de foch,
escarbotats, de son lloch
saltan diamants y esmeraldas.

Mes ells per ço assedegats,
saltant rochs la van seguint,
sens mirar que escarbotats
son los diamants, los Estats
que ab sa guerra van destruhint.

De prompte en roca més alta
se detura la corona;
lo cor dels dos de goig salta,
ja cullirla tant sols falta,
y ella un regne al primer dòna.

Tal fou lo fi de la guerra;
s'hi abalansan braus tot dos,
li falta al Comte la terra,
y cau de dalt de la serra
al fons de abisme horrorós.

Punyals d'un fill del Infant
feren del Comte'l suplici;
y mentre ell regná triunfant,
visque'l Comte agonisant
en lo fons del precipici.

Balagué es la roca dura;
l'abisme negra presó,
en ell, per nostra amargura,
n'enterraren sa ventura
Catalunya y Aragó.