Sobretot cap a finals del segle XIX, es produïren una sèrie de tendències filosòfiques, artístiques i literàries noves, de vegades relacionades entre si, de vegades aïllades, que suposaven una continuació, amb noves característiques o bé un intent de superació i trencament de les dues grans tendències immediatament anteriors: la més antiga, el romanticisme, i la posterior, el realisme, que havia donat peu al naturalisme. Aquestes noves tendències, procedents d'Anglaterra i França, tingueren un ressò important entre els modernistes catalans que, no sempre amb èxit total i ben assimilades, les incorporaren en el seu procés de creació artística.
Resumim algunes de les tendències:

PRERAFAELITISME
Inicialment fou un moviment de base pictòrica que s'inicià a Anglaterra el 1848. En literatura, tot rebutjant la industrialització que degrada i massifica la persona, propugnava el retorn al món de la natura, el rebuig del racionalisme condicionat de l'edat adulta i un cert misticisme. Influenciat per La Bíblia, per Dante, etc., mostrava la seva predilecció pel món medieval cavalleresc.

SIMBOLISME
És un moviment artístic i literari aparegut a França a finals del XIX que té com a precedent l'obra poètica de Baudelaire i Rimbaud. Els simbolistes defensaven la força suggestiva de la paraula, capaç de crear un món intuït, imaginat. Consideren que la finalitat de la poesia és suggerir unes idees-conceptes mitjançant l'expressió simbòlica o metafòrica carregada de musicalitat. A més d'influir la poesia catalana, el simbolisme s'introduí en el teatre a través de l'autor belga Maurice Maeterlinck..

DECADENTISME
Sorgí a França entre els anys 1880-1890. Molt lligat al simbolisme i partint d'alguns postulats dels pre-rafaelites, els decadentistes partien de la idea d'haver arribat a la fi de la civilització i assistir a l'inici d'un període decadent. El decadentisme comportava sentiments d'inseguretat, cansament i afecció a la mort propis del romanticisme i centrava l'atenció en les cultures exòtiques i antigues. Com a reacció, buscava la transformació de la realitat en un món de bellesa ideal, ple de sensacions i amb imatges i conceptes hermètics i un gust molt marcat pels contrastos: vida-mort, ascetisme-erotisme, etc. Paul Verlaine en fou considerat el portaveu per la seva frase: "Je suis l'empire a la fin de la decadence". G. Annunzio fou un dels autors que més influïren en la literatura catalana.

IMPRESSIONISME
Per bé que conegut especialment en l'àmbit de la pintura, aquesta tendència francesa sorgida a finals del XIX es pot aplicar també en literatura. Els escriptors impressionistes utilitzaven frases curtes, suggestives, que intentaven descriure les sensacions produïdes per les coses més que les coses en elles mateixes.

VITALISME
En un sentit ampli, i pel que afecta als modernistes, cal considerar el vitalisme com un conjunt de doctrines filosòfiques sorgides a la dareria del segle XIX com a reacció contra l'idealisme i el positivisme; genèricament denominades també filosofia de la vida, són caracteritzades per l'antiracionalisme i per l'afirmació del paper central que la vida individual humana té en el món. Pensadors tan diversos com F. Nietzsche, Dilthey i H. Bergson en són els representants més destacats.