L'altar major de la
parròquia dels Sants Just i Pastor el presideix una imatge de la
verge de Montserrat, venerada des de temps immemorial. Hom explica aquesta
LLEGENDA
Comença a Jerusalem en temps
dels apòstols, quan varen escampar-se pel món a predicar el
cristianisme. Sant Pere volia endur-se una imatge de la mare de Déu,
però com que en aquell temps no hi havia fotografies va encarregar
a sant Lluc que li fes una imatge de fusta.. Quan va ser feta, sant Pere
emprengué el camí de Roma.
La imatge anà
a parar a mans de sant Pau, el qual la portà al nostre país,
a la ciutat de Tarragona. Després fou traslladada a Barcelona, a la
parròquia dels Sants Just i Pastor on
es quedaria fins al segle VIII, quan hi va haver la invasió dels sarraïns.
Els barcelonins estaven
preocupats per la defensa de la ciutat, però encara més perquè
no passés res a la imatge. Així van encarregar al senyor bisbe
que, juntament amb un capità de l'exèrcit got, marxessin a amagar-la
al lloc més difícil d'arribar de tot el bisbat.
Quan ja portaven una
bona estona de camí, arribaren al peu de la muntanya de Montserrat
i , atrets per un ocell de bonic plomatge , van arribar per caminets plens
de dificultat a una cova natural, que els va semblar un bon lloc per amagar-hi
la imatge.
El senyor bisbe i el
capità got tornaven contents per comunicar a les autoritats que havien
complert l'encàrrec. Però abans d'arribar a la ciutat, van ser
sorpresos per les tropes musulmanes i, tot i que lluitaren com dos valents,
van morir en el combat.
La ciutat de Barcelona
i gairebé tot el país també van caure en mans de l'exèrcit
dels seguidors de Mahoma. Però el que més angoixa feia al ciutadans
era no saber què hauria passat amb la imatge de la Mare de Déu.
Tot i que els invasors van haver de marxar al cap d'un temps, mai més
no es va saber res de la imatge, i amb el pas dels anys ja ningú no
es recordava de la seva existència.
Un dia, uns pastors que
portaven el seu ramat a menjar prop de la muntanya de Montserrat, van veure
unes llums misterioses i sentiren uns cants celestials. Estranyats, van pensar
que patien alguna al·lucinació; però en repetir-se el fenomen
en dissabtes successius, van entendre que podia ser un avís del cel.
Com que ells d'això no hi entenien, van anar a Monistrol, a explicar-ho
al senyor rector, que el dissabte següent els acompanyà, juntament
amb molta gent del poble, ja que la notícia s'havia escampat ràpidament.
Es senyor bisbe de Vic,
que es trobava al poble camí de Manresa, s'assabentà dels fets
i també va tenir curiositat per saber què era tot allò.
Ordenà fer una comitiva per anar cap al lloc d'on venia el prodigi, que
era dalt d'una penya, a mitja muntanya. D'aquesta manera van anar pujant, fins
arribar davant d'uns matolls que amagaven la petita cova d'on sortien la llum
misteriosa i la música celestial.
Atrets per aquell fabulós
fet, s'acostaren a la cova i van veure la imatge de la Mare de Déu. Era
la mateixa que havien amagat el bisbe de Barcelona i el capità got feia
molt de temps.
Ja us podeu imaginar l'alegria
que van sentir. El bisbe de Vic va tenir una bona pensada. Calia portar la imatge
a un lloc més digne i n'ordenà el trasllat a Manresa, on li farien
un altar adequat. Així van organitzar una processó i, cantant,
can començar el camí que els hauria de portar cap a la ciutat
del Bages. Però de mica en mica la imatge va començar a pesar
més i més, fins que va arribar el moment que ja no podien caminar.
Aleshores van comprendre que era un senyal de Déu , que la imatge es
volia quedar es aquella muntanya on havia estat tants anys. Així, el
bisbe ordenà d'aixecar una capella en aquell indret, que cada cop va
ser més visitada per venerar-hi la Mare de Déu.
Per servir millor el seu
culte, s'hi desplaçaren uns monjos benedictins , que hi construïren
un monestir. Amb el pas del temps va anar creixent fins a formar l'actual Montserrat,
un dels llocs més visitats de la nostra terra.
