Versió resumida dels capítols 1 a 4 del Discurs, redactada pel professor J. Ortiz.

El “Discurs” és una obra breu. El mot “Discurs” té un significat de dir: “Ep! Atenció al mètode”, o “Avís sobre el mètode”. És, en part, una mena d'autobiografia personal i intel•lectual on explica com va arribar a aquestes conclusions. Consta d'una Introducció o Prefaci i sis parts. Ja en el Prefaci el mateix Descartes ens avisa dels temes que tractarà:
1. Consideracions sobre les ciències.
2. Les principals regles del mètode.
3. Algunes regles de moral que se'n deriven d'aquest mètode.
4. Proves de l'existència de Déu i de l'ànima humana (fonaments de la seva metafísica)
5. Investigacions de física i medicina: lliçons d'anatomia i fisiologia (cor, diferència entre l'ànima humana i animal)
6. Requeriments per avançar més en la investigació de la naturalesa.

Per a les proves de selectivitat –PAU- entren dels capítols I al IV.

Primera part. Explica com va arribar al seu mètode.
- Parla de la Raó (o el bon sentit: que serveix per discernir allò vertader d'allò fals). Tothom posseeix aquesta capacitat. Només hi ha una diferència: hi ha qui segueix un bon camí (mètode) i hi ha qui no.
- Descartes ens diu que ha tingut la sort (of course!) de triar un bon mètode: Aquest mètode serà el mitjà per augmentar gradualment el coneixement i enlairar-lo al punt més alt. I, per tant, vol donar a conèixer aquest camí. Així que explica com hi ha arribat.
- Descartes se n'adona (com tants estudiants de batxillerat d'ara) que els estudis que va cursar no li han servit de molt tot i haver estudiat en els centres de més anomenada. Fa un balanç i, certament es mostra decebut:
o Aspectes que li van agradar: Alguns, més aviat pocs.
o Aspectes que creu que són “inútils”:
La forma d'estudiar tan acadèmica, que estudia molt el passat però que no serveix per conèixer l'actualitat. (molts aspectes d'història, teologia, filosofia,...)
El poc profit que se li ha tret de les matemàtiques, una disciplina que es caracteritza per la seva exactitud. Descartes es pregunta pel perquè d'aquesta exactitud.
- Davant del panorama tan poc atractiu dels estudis, ens explica Descartes que va decidir buscar i investigar en altres llocs:
o En primer lloc, en el llibre del món (viatges): on va aprendre dels costums; a no creure's res si no ho veia, perquè des de fora estant hi ha costums que semblen extravagants)
o En segon lloc, “en mi mateix” (“no tenia abuela el neng”. Perdó René!)

Segona part. Ens explica que quan estava aquarterat a Alemanya, durant l'hivern i tenia molt de temps lliure, estava “entretingut amb els seus pensaments”, i fent cabòries i més cabòries va arribar a una sèrie de conclusions:
o 1. Se n'adona que tots els coneixements humans (des de l'urbanisme, passant per l'arquitectura, les lleis, etc.) estan guiats pels mateixos principis o criteris (és a dir, que tendeixen a un mateix fi). Com si totes les ciències estiguessin unificades.
o 2. Es tracta, doncs, de donar a la dispersió de coneixements un fonament comú.
- Amb aquesta reflexió, Descartes critica aquestes suposades innovacions constants, que semblen descobrir àrees noves del saber, quan en realitat el que fan són simples retocs. Són sabers superflus (Una mica com aquests medicaments amb que les multinacionals farmacèutiques inunden el mercat, amb un color o sabor nou, presentació nova, però que no aporten ni guareixen més que els medicaments anomenats genèrics. Però, és clar, ho fan per guanyar calers!!)
- Per tant, Descartes pren una decisió: desfer-se de totes les opinions abans rebudes en plena “creença” (Recordem que en filosofia “opinió” o “creença” té un sentit pejoratiu),
o Fa un advertiment, però: Cal distingir entre dos tipus de persones:
A) aquells que acostumen a precipitar-se i no tenen paciència en ordenar els seus pensaments.
B) Aquells que tenen poca autoestima i mai no estan segurs d'ells mateixos tot i haver fet bones reflexions. Mai no s'atreveixen a innovar. Val a dir que Descartes es declara ser, més aviat d'aquesta segona classe.
Tot i així, Descartes intenta, amb molta cautela, donar un pas endavant i aprofitar el que ell considera els àmbits del saber més segurs i eficaços que s'han donat al llarg de la història:
La lògica.
L'anàlisi geomètrica.
L'àlgebra

En aquestes tres branques també hi havia elements molt aprofitables i aspectes molt superflus i de “relleno”.

- I vet aquí que Descartes es decideix a posar-hi ordre. Posa com exemple un Estat: Si en un Estat hi ha moltes lleis, els ciutadans mai no saben ben bé allò que és correcte i allò que no és permès. El millor és que un Estat sigui governat per unes poques lleis o “reglaments”, i ben clares per a tothom. I així comença l'enumeració de les poques regles, però imprescindibles per assolir un saber cert:
o EVIDÈNCIA: Cal vacunar-se contra la precipitació i la prevenció (no ser cagadubtes) excessiva. A Això ho anomena evidència. Si tenim prou dades, de “primera ma”, no cal dubtar-hi: acceptem-ho!
o Un cop tenim aquestes dades,intentem focalitzar-les, part per part, fragmentar-les fins on puguem (ANÀLISI).
o SÍNTESI: Ara que tenim l'estesa, cal anar poc a poc, endreçant-ho tot per tenir una visió global de tot plegat.
o Repassar aquestes operacions per verificar que res no se'ns ha passat per alt (ENUMERACIÓ).

- A continuació, Descartes ens indica que, si volem donar a totes aquestes dades un sentit unitari, cal actuar com fan els geòmetres i matemàtics que utilitzen cadenes deductives (com en les equacions), per anar avançant en la resolució dels problemes del càlcul.
- Per tant, el que Descartes està proposant és aplicar el mètode matemàtic a la filosofia i a les altres ciències.

Tercera Part. Moral provisional.
Mentre busquem la veritat amb aquest nou camí, ¿què fem? Com cal comportar-nos? Quina actitud prendre?

- Descartes proposa un símil: Oi que quan hem de fer obres importants en una casa cal anar a viure a un altre edifici mentre durin les obres? Doncs, bé, fins que no tinguem un edifici reconstruït o reformat (i segur) cal actuar segons unes pautes de conducta provisional (moral provisional):
o Ser una mica “camaleó” (que no vol dir “xaquetero”, sinó prudent): Fes com els teus veïns més sensats i moderats, amb els que has de conviure. (Per exemple, Cruyff va arribar al Barça, i al seu fill li va posar “Jordi”. La sap llarga aquest Johan!!).
En cas § de discussió i disputes entre ells, adoptar les més moderades –en sentit aristotèlic de mesotés o terme mig-
- Fermesa: Un cop valorats els peròs i els contres amb mesura, cal actuar amb decisió (es com un cirurgià a l'hora d'intervenir: si li tremola la ma pot fer una carnisseria. O bé, imagineu-vos en Woody Allen fent d'atracador en un banc amb una pistola i tremolant: perillossíssim!!. Un altre exemple: Travessar el carrer sense mirar i adonar-te a mitja calçada que passen cotxes i tirar enrere. Cagadarock!!).
- No fer-te masses il•lusions. No esperar ni tenir moltes expectatives del món, per no caure en la frustració (“música” estoica).
- Conclusió: Dedicar la vida a cultivar la raó per tal d'avançar tan com es pugui en el coneixement de la veritat seguint el camí (mètode) traçat.

Un cop finalitzades aquestes propostes, explica que durant 9 anys enrolat als exèrcits europeus, va decidir, seguint aquestes directrius, ser espectador sense comprometre's amb els bàndols en disputa en el camp de la vida, i en el plànol intel•lectual, aprofundir en el mètode abans exposat,similar a les seves tan preuades matemàtiques. Confiava més en això que no pas en els llibres o en les converses dels “homes de lletres”, dels quals tampoc se'n refiava gaire.
Va decidir, doncs, aïllar-se i guanyar-se una reputació en un lloc discret abans no hagués aconseguit uns fruits per a la resta d'intel•lectuals europeus. Si parlem en plata, a Descartes no li agradaven les barbacoes que l'Església organitzava quan li “tocaven” les sagrades escriptures i tot allò que la seva dama de companyia, donya Inquisició, considerava que anava contra la fe establerta, i que era ensenyada per l'”Escola” (Escolàstica: Sant Tomàs + un refregit un xic adulterat d'Aristòtil).

Quarta part. Si no estem a gust (tenim dubtes) en un edifici (no tenim certesa), cal enderrocar-lo i construir-ne d'altre (nous principis científics).

- La tasca que ara exposa Descartes és aquesta: dedicar-se a rebutjar tot allò que considera fals.
- Comença a descriure aquest procés d'enderroc de tota la seva educació (= cultura de la seva època). A això ho anomenem dubte metòdic o hiperbòlic (fer veure que dubta, però, en realitat, vol convèncer als més escèptics que sí, que hi ha bases sòlides per a la certesa.)
-¿Hi ha entre les runes algun material aprofitable per a bastir el nou edifici de la ciència?
Dubtar de l'existència de tot allò físic: cos, naturalesa, § etc...Excepte de l'ànima (perquè dubtar = pensar = allò propi de l'ànima). Ànima = jo pensant.. Això significa no fer cas de la informació que ens arriba pels sentits.
Evidència: Tenir una idea clara i distinta. Claredat (es poden § mostrar les parts internes). Distinció (mostrar com una cosa està separada de les altres).
El meu “jo pensant” no és perfecte (perquè conèixer és més § perfecte que dubtar).
Coneixement de Déu (Déu = l'ésser més perfecte).
Prova de la causalitat: Allò més perfecte (Déu) és causa d'allò més imperfecte (jo pensant).
• Argument ontològic (ja emprat per Sant Anselm de Carterbury): Si tu penses una cosa, allò existeix.
- La idea d'un Déu existent és la més perfecta. (Déu = allò més perfecte que pugui existir). És més perfecte Déu si existeix que si no existeix. Conclusió: Déu existeix. I Déu és omniscient (tot ho sap), omnipotent (tot ho pot). I a més a més, no enganya (“como la prueba del algodón”).

Si Déu no enganya, tota aquella informació que ens arriba pels sentits és autèntica, verdadera. Això vol dir que el món exterior existeix. Déu = fonament de la veritat de les idees que té la meva ment (ànima, jo pensant) del món exterior.
Els sentits capten la physis = existeix la physis.

Això serveix per dir als més escèptics: “Mireu, jo no volia creure, però no ho puc evitar: haig de creure que existeix el món sensible. Jo era tan descregut com vosaltres: no me'n refiava de res, ni de la tradició ni dels saberuts (homes de lletres), ni dels sentits etc.. (es guarda molt bé de dir que dels dogmes de l'Església tampoc!! Per si de cas no l'acusessin d'ateisme, i ¡apa! Parrillada de Descartes!). Però aquest dubte no ha pogut evitar assolir una veritat absoluta: que existeix un jo pensant. I aquest jo pensant m'ha portat –també sense voler- a demostrar l'existència de Déu. I Aquest Déu, com no enganya, a la seguretat que existeix un món...”

I ara, que? Doncs ara, que ja sabem que aquest món físic existeix, cal estudiar-lo amb les regles que Descartes ha esmentat abans.