Com ja havíem vist,a primera conjugació és la més regular, ja que gairebé no conté alteracions en el lexema. Els verbs que s'aparten més del model són anar i estar . El primer té les arrels vaig, va, anava (Per una infomació més detallada, consulteu qualsevol llibre específic sobre el tema. En trobareu a la bibliografía adjunta). El verb estar conté irregularitats en diverses formes, com ara estic, estiguí...

Irregularitats ortogràfiques

Alguns verbs de la primera conjugació canvien l'última consonant del lexema a causa de la vocal que ve a continuació. Això passa en :

Els verbs acabats en: çar, jar, car, gar, quar, guar

I això passa en els temps:

• Present d'indicatiu i subjuntiu.
• Pretèrit imperfet de subjuntiu i l'imperatiu.
• Present d'indicatiu.

Present de subjuntiu

Pretèrit imperfet de subjuntiu

Imperatiu

Cal recordar que les persones del singular i la tercera del plural dels presents dels verbs acabats en consonant+IAR es pronuncien amb la i tònica: canv i o, estud i o, rum i o...

En els verbs jeure, treure i néixer, quan la primera vocal del lexema és tònica s'escriu amb la vocal que es pronuncia; i quan és àtona, amb a. Això passa en els temps: present d'indicatiu, futur, condicional . present i pretèrit perfet de subjuntiu i l'imperatiu.

Present d'indicatiu

Pretèrit imperfet de subjuntiu

Els verbs jeure i treure fan tot l'imperfet amb e .

El verb néixer fa tot l'imperfet amb a .

Futur d'indicatiu

Tots tres verbs fan el futur amb a

Condicional

Tots tres verbs fan el condicional amb a

Present de subjuntiu

Imperfet de subjuntiu

Tots tres verbs el fan amb a

Imperatiu

Cal tenir en compte que no hi ha cap infinitiu acabat en – guer ni cap gerundi acabat en – guent . Això vol dir que són incorrectes formes com ara poguer, poguent, volguer, volguent ...

Alguns verbs com beure, riure, encendre i conèixer fan la primera persona del singular del present d'indicatiu velaritzada: bec, ric, encenc i conec. Les formes de subjuntiu i el pretèrit perfet simple d'indicatiu d'aquests verbs es conjuguen velaritzades: begui, rigui, encengui, conegui...

Cal recordar que el verb perdre fa el futur perdré, perdràs... i el condicional perdria, perdries . Per tant, són incorrectes les formes perderé o perderia.

A la tercera conjugació tenim els verbs sortir, tossir, cosir, collir, escopir (i derivats).

Quan la vocal és tònica s'escriu u i quan és àtona s'escriu o.

Present d'indicatiu

Present de subjuntiu

Imperatiu

Els verbs acabats en vocal + IR porten dièresi en algunes formes: agraïm, agraïu, agraïa, conduït, conduïen, traïren...

Fixa't, doncs, en el model del verb agrair, que pot ser també el d'altres de les mateixes característiques:

Recordeu que l'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional no porten mai dièresi.

Un nombre menys considerable de verbs que els de la segona conjugació tenen la 1a. persona del present d'indicatiu acabada en el so velar [k] (que transcrivim ortogràficament –c ) ex. venir: vinc.

L'imperatiu

S'utilitza per donar ordres. Quan es tracta d'anuncis, rètols... hem d'utilitzar la 2a.

persona del plural: tanqueu la porta, premeu el botó, espereu el torn... Quan es tracta de prohibicions hem d'utilitzar el present de subjuntiu : no tanqueu, no mogueu objectes ...

Quan hem d'usar imperatius irregulars podem trobar-nos amb dubtes ortogràfics o morfològics, per això és bo de saber que aquest temps es forma, generalment, a partir del present d'indicatiu i subjuntiu. Vegeu la relació de persones que s'estableix:

Per tant, cal tenir en compte aquest esquema:

És a dir, quan la segona persona del singular tingui el fonema velar representat per –gu-, també el tindrà la segona persona del plural; quan no, no. I sempre que la tercera persona del singular tingui –gu- també ho tenen la primera i la tercera persona del plural.

Observa que a una –c final en la primera persona del singular del present d'indicatiu, correspon el grup –gu- en tot el present de subjuntiu:

Els verbs ser i estar tenen un ús bàsic en la nostra llengua, però sovint no s'usen adequadament i originen dubtes a causa de la manca de coincidència amb els verbs corresponents de la llengua castellana. Per a fer-ne un correcte ús cal tenir en compte, sobretot, les orientacions aportades pel Diccionari de la llengua catalana de l'IEC i alguns gramàtics que han tractat aquest assumpte (veure bibliografia).

Usos del verb SER

a)  Per expressar una localització

•  Sense indicar la durada (també haver-hi)

Ex. - Que hi ha algú?

•  Sí, sóc aquí.

b)  Per a expressar l'existència d'un subjecte o l'esdeveniment d'un fet

Ex. La festa serà divendres a la nit

Ell és qui havia de venir

c)  Per expressar qualitats o estats

•  Amb subjectes inanimats davant d'adjectius que indiquen característiques permanents , definitòries o classificatòries :

Alt, llarg, car, bonic, bo, difícil, clar…

Ex. És simpàtic

•  Amb subjectes inanimats davant de participis i adjectius que indiquen qualitats transitòries :

Encès, glaçat, cuit, obert, tancat, mullat…

Ex. Aquesta reunió és oberta

•  Amb subjectes animats davant d'adjectius que indiquen característiques permanents , definitòries o classificatòries :

Constant, llest, savi, vell, baix, coix…

Ex. Aquest individu és perillós

d) Per expressar temps

Ex. La trobada serà demà

Usos del verb ESTAR

a)  Per expressar una localització.

Quan expressa una idea de permanència o d'estabilitat en un lloc ( a vegades també s'usa romandre, mantenir-se, residir)

Ex. M'estaré tot el curs al pis de Barcelona.

b)  Per expressar qualitats o estats

•  Amb subjectes inanimats davant d'adverbis que indiquen qualitats transitòries

Ex. La botiga està molt bé

•  Amb subjectes animats davant d'adjectius, d'adverbis i de participis passats que indiquen característiques transitòries

Satisfet, content, malalt, pàl·lid, suat, cansat…

Ex. L'atleta estava tota suada quan va acabar la cursa

•  Quan expressen alguna cosa per mitjà d'una preposició o locució prepositiva generalment cal usar el verb estar

A favor de, en contra, d'acord, de sort, a punt…

Ex. El parlament va estar en contra de l'aprovació de la llei

c)  Per expressar temps

Designació del temps que s'esmerça a fer una cosa.

Ex. M'estic tota una setmana per fer aquesta feina.