Aracne

(adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi per Margalida Capellà, Narracions de mites clàssics, ed. Teide 2007)

Aracne de Meònia es vantava de no ser inferior a Minerva en l’art de teixir la llana. No era una noia il·lustre pel lloc de naixement ni per l’estirp, sinó pel seu art. El seu pare, Ídmon de Colofó, tenyia la llana esponjosa amb porpra de Focea; la seva mare, que ja havia mort, havia estat una dona de poble, d’origen humil. La noia, tanmateix, era cèlebre en les ciutats de Lídia. Per poder veure les seves obres admirables, les nimfes sovint la visitaven. No solament volien veure els teixits ja fets, sinó també la manera com els feia, des dels primers cabdells, amb la llana en brut: oprimia la llana entre els dits i, tibant sense parar, anava fent els flocs suaus com núvols, o quan, amb lleugeresa, feia girar en rodó el fus amb el polze, o quan brodava amb l’agulla. Tothom hauria dit que Pal·las li ho havia ensenyat. Aracne, però, ho negava i s’ofenia quan li atribuïen una mestra encara que fos tan il·lustre.

- ‘Que s’atreveixi a competir amb mi!’- deia.

Pal·las es disfressa de vella, cobreix les seves temples amb uns cabells blancs i pren un bastó per recolzar els seus membres que flaquegen. La vella aconsella a la noia que no vulgui competir amb una deessa i que li demani perdó humilment per haver-la reptat. Aracne se la mira adustament, deixa els fils que estava treballant, i no fa cas dels savis consells i es queixa perquè no s’hi presenta la dea. Aleshores Minerva li diu:

_ La deessa ja ha vingut!

Pal·las es treu la disfressa de vella i espanta tots els presents, tret d’ Aracne. Tanmateix, s’enrojola. Com quan el cel es tenyeix de porpra amb l’aparició de l’aurora i es torna de seguida blanc amb la sortida del sol, així el rubor sobtat d’Aracne desapareix tot seguit. La noia s’obstina en el propòsit, i la seva estúpida ambició de victòria la porta de dret a la perdició. La filla de Júpiter* accepta el repte de la competició.

Sense dilació, totes dues es col·loquen davant de diferents telers i comencen a estirar un ordit de fils primíssims. La peça travessera subjecta la trama, la canya separa els fils de l’ordit, amb llançadores insereixen la trama al mig; amb els dits la passen i la introdueixen entre els fils de l’ordit, copejant-la i oprimint-la amb les dents entallades de la pinta. Les dues s’afanyen. Tenyeixen porpra i altres tonalitats delicades amb matisos a penes perceptibles, com els de l’arc que surt quan la pluja travessa els raigs del sol i tenyeix amb la seva enorme corba un gran tros de cel. Incrusten or entre els fils i van traçant una antiga història damunt la tela. Pal·las broda la seva victòria com a dea tutelar d’Atenes. Dotze déus estan asseguts en setials elevats i, al mig, hi ha Júpiter. Pal·las dibuixa Neptú, dempeus, colpejant amb el trident una roca, d’on brolla aigua de mar, regal que vol oferir a la ciutat. Ella mateixa apareix amb casc, escut i llança afilada i amb l’ègida damunt el pit en el moment en què fa sorgir una olivera carregada de fruits i deixa admirats els déus. En els quatre extrems, hi afegeix quatre competicions amb figures més petites perquè la rival s’adoni del seu atreviment forassenyat: Ròdope de Tràcia i Hemos, ara transformats en muntanyes gelades per haver-se atrevit a usurpar els noms de Juno i Júpiter; la reina dels pigmeus, esdevinguda grua i condemnada a declarar la guerra al seu propi poble, com a càstig per haver gosat rivalitzar amb Juno; hi ha també Antígona, filla del rei de Troia Laomedont, castigada i transformada en cigonya blanca per haver volgut rivalitzar amb Juno per la seva cabellera; i a l’angle restant, hi ha Cíniras, rei d’Assíria, abraçant les grades d’un temple, que en altre temps foren les seves filles que van ofendre Juno. Finalment, va decorar tota la vora del tapís amb branques d’olivera, símbol de la pau. Amb aquest arbre que li és consagrat va enllestir el treball.

Aracne dibuixa Europa enganyada per Júpiter sota l’aparença d’un toro. Pinta altres metamorfosis de Júpiter per seduir altres amants: en àliga per seduir Astèria; en cigne, per Leda; en sàtir, per Antíope; en Amfitrió, el seu marit, per Alcmena; en pluja d’or, per Dànae; en flama, per la nimfa Egina, filla d’Asop; en pastor, per Mnemòsine, o en serp virolada, per Prosèrpina. També va representar Neptú, transformat en un jònec ferotge, al costat de Cànace, la filla d’Èol o sota l’aparença d’Enipeu, per engendrar els Aloïdes; o bé convertit en cavall, per seduir Ceres, i en ocell, per posseir Medusa. També va brodar Febos amb aparença camperola o amb plomes d’esparver o amb el dors d’un lleó; també hi dibuixa Saturn que, transformat en cavall, va engendrar Quiró. En els extrems de la tela, hi broda flors entrellaçades amb branques d’heura.

Pal·las, furiosa per l’èxit de la seva rival, va esquinçar aquella tela meravellosa que reproduïa accions indignes de déus, i va colpejar tres o quatre vegades el front d’Aracne amb una llançadora que tenia a la mà. La noia encara va tenir coratge per lligar-se el coll amb un llaç. Ja s’havia penjat quan Pal·las va descloure els seus llavis:

- Viu, però continua penjada, desvergonyida!.

Així que la va haver ruixat amb el suc d’una herba d’Hècate, li van caure els cabells, i també el nas i les orelles; el cap i el cos se li van empetitir. Ja no té cames, sinó uns dits finíssims; del cos només té un ventre, del qual treu un fil, amb què, convertida ara en aranya, continua treballant les teles.