DESENVOLUPAMENT SOCIAL

Des del punt de vista social, el grup augmenta amb l'edat. De tres a set anys, el nen mostra una marcada preferència pel grup de 3 . Va augmentant la tendència a participar en grups cada vegada més nombrosos, però amb una durada molt curta (només un terç juguen més de 20 minuts).

L'activitat per ella mateixa, el material, els objectes, constitueixen un centre d'agrupament, sobretot després dels quatre anys; fins aleshores, el nen corre darrere els seus companys, prova de copiar-los, seguir-los. El joc esdevé de costat amb altres nens, no amb ells.

Aquests primers contactes socials solen manifestar-se per un comportament agressiu de diversa magnitud:

L'agressió manual: Nens de tres, quatre i cinc anys s'empenyen, s'envesteixen, es donen cops, es tiren per terra els uns als altres de manera brusca i espontània, sense causa o conflicte aparent, fins i tot amb una sensació de satisfacció. Aquest comportament tan antisocial en aparença, és en realitat la forma natural de fer els primers contactes, com si es mesuressin les forces, com si fos una exploració o un tempteig. Aquest comportament tan barroer d'una banda, expressa, per l'altra, el desig de satisfer dues necessitats oposades: manifestar-se diferent de l'altre i unir-se a l'altre. Per això, les baralles, en aquesta edat, s'acaben tan bruscament com han començat i se substitueixen per actituds conciliadores o per relacions pacífiques. els adults ens peguem o ens empenyem quan ja no ens entenem; els nens, en canvi, es peguen perquè encara no s'entenen.

La cooperació grollera: Un nen de tres anys veu un altre nen que té una galleda i una pala; li ho vol agafar. El nen es defensa i disputen per la galleda i la pala. La mare intervé i dóna al primer nen una galleda i una pala igual que les de l'altre nen. Però el nen no vol el que li dóna la mare; vol la galleda i la pala de l'altre nen i li ho torna a agafar. Tot plegat indica que no vol tant la pala i la galleda com el conjunt nen-pala-galleda. El nen no desitja imitar un activitat, sinó identificar-se, i l'única manera de fer-ho és mitjançant una apropiació, sotmetent l'altre i la seva activitat.
Això, que a l'adult li sembla una actitud antisocial, és en realitat una actitud presocial, en la qual les relacions impliquen que l'un se sotmeti a l'altre.

L'agressió oral: És posterior; ja no es tracta d'una agressió moriu sinó de la persuasió pel llenguatge. Ja no intenta ser superior a l'altre, sinó només de semblar-ho. Per exemple, no anirà a buscar la pala i la galleda de l'altre nen, però li dirà que el seu pare té un vaixell molt gran que va per l'aigua i fa castells de sorra molt grans i molt macos. Es dóna ínfules, fums, és presumptuós.
Això és fruit del desig de mostrar-se superior i, alhora, que l'altre reconegui la seva superioritat i accepti els avantatges d'associar-se amb ell, que és tan valuós.
Presumeixen tant del que són i tenen cadascú com del que són i tenen els seus pares o germans.
És el desig de mostrar-se útil, de demostrar que té coses que poden fer servei a altres nens. El nen té en compte els altres per aquelles coses que li són útils. Les relacions impliquen la utilització l'un de l'altre.

L'exhibicionisme: És posterior a l'agressió manual i a l'oral. És una agressió simbòlica. El nen o la nena exhibeixen tot allò de què poden fer ostentació: el seu cos, vestits, sabates, carteres, etc. Es tornen presumits i vanitosos. busquen d'augmentar el seu valor, ser més desitjables, convertir-se en objecte d'enveja tant als ulls dels altres nens com dels adults (pares, mestres, educadors, etc.). Volen ser el preferit de l'adult perquè d'aquesta manera tindran ascendent davant els altres. Miren de ser sobreestimats. Quan el nen s'hagi integrat en el grup i sigui valorat i apreciat pel que val, ja no li farà falta recórrer a aquesta temptativa de sobreestimació, perquè serà valorat pel que és i no pel que pretén ser. Les relacions se serveixen de la seducció.

El desig d'importunar: Interrompre l'activitat d'un altre nen, ja sigui de manera negativa o bé més subtilment (fer bromes).
El fet d'interrompre el que fa un altre nen té l'objectiu d'impedir que l'altre nen es lliuri a una activitat que no compti amb la seva presència, i de fer que es dediqui a una altra en la qual sí se'l tindrà en compte.
Per diferenciar-se dels altres no troben cap més camí sinó oposar-se, negar-se, no deixar fer. Les relacions pretenen molestar i fer-se veure.

Totes aquestes actituds agressives (agressió manual, cooperació grollera, agressió oral, etc.) són pròpies dels nens d'aquesta etapa (abans de sis anys), però podem trobar-les en nens més grans quan hi ha un retard o dificultats en el procés de socialització, en la consciència i valoració d'ells mateixos o en el nivell d'autoestima. Un nen que no es valora ell mateix no pot valorar els altres.

El joc, en aquesta primera etapa, és essencialment individual, sobretot en un primer moment. Ignora els altres i només de tant en tant s'adona que hi són, i a mesura que evoluciona aprèn que se'n pot servir (joc paral·lel -joc associatiu) per oposició o per imitació.

Després, cap als sis anys, aprendrà que la cooperació amb els altres és una condició necessària per al seu desenvolupament (joc de cooperació).

En el joc paral·lel, els altres nens només són elements del joc, és a dir, no se'ls considera com a persones en realitat. Forma, amb els altres nens, associacions lúdiques que es fan i es desfan sense parar i sense que ningú no es molesti per això. L'essencial és el joc i que el joc continuï, siguin quins siguin els participants. En el joc paral·lel o associatiu no hi ha cooperació ni divisió de funcions ni existeixen regles estables.